Llegir Marcel Proust et canvia la vida

BarcelonaPer fer el pas de començar a llegir A la recerca del temps perdut, un dels grans monuments literaris del segle XX, cal estar disposat a accedir a un món més reposat i sintàcticament més ufanós que el d'ara. Al davant el lector hi té una obra dividida en set parts que sumen gairebé 3.000 pàgines. "Ni és tan complicada com d'entrada pot semblar ni cal llegir-la d'una tirada", diu Josep Maria Pinto, que aquest estiu està revisant la correcció de la primera part del setè i últim volum, El temps retrobat. Si no hi ha cap contratemps d'última hora, els lectors catalans tindran a l'abast, l'any que ve, tota la Recerca traduïda de nou. "Soc conscient que m'acosto al final, però intento no pensar-hi gaire –admet Pinto–. Tinc altres projectes al cap". El seu cas és paradigmàtic de la transformació que alguns lectors experimenten quan entren en contacte amb Proust. "És gairebé com entrar a formar part d'un culte religiós", reconeix Valèria Gaillard, que a la tardor publicarà a Proa la traducció del quart volum de la Recerca, Sodoma i Gomorra, i que aquests dies assisteix al congrés que se celebra a la Maison Proust d'Illiers-Combray, escenari on arrenca el periple narratiu del protagonista de la novel·la, per commemorar els 150 anys del naixement de l'autor francès.

Un vincle intens i diferent

Lluís Maria Todó conviu amb la 'Recerca' des de fa 50 anys

"És un llibre d'una riquesa inesgotable, que ha generat, genera i sens dubte continuarà generant quantitats astronòmiques de gloses, comentaris, anàlisis, aclariments, enfosquiments i foteses vàries", escriu Lluís Maria Todó al recent Un diàleg imaginari (Club Editor, 2021), on explica que Proust ha sigut l'escriptor que "més importància ha tingut" en la seva vida "professional i privada". Todó va començar llegint Sodoma i Gomorra en un Talgo cap a Ginebra el 1969, però va ser dos anys després d'aquella primera temptativa fracassada que va dedicar-hi tot un estiu, aquesta vegada començant pel primer volum. "Al cap de dos o tres dies d'haver encetat la Recherche –explica– ja era víctima d'una fascinació molt forta, acabava d'establir un vincle intens i diferent amb aquella veu clarivident i novíssima": el narrador del llibre –de qui mai sabem el nom– li era "proper, clar i sorprenent" en les seves anàlisis de "coses, sensacions, sentiments, països, homes i dones" fetes amb "una intel·ligència prodigiosa". Todó tenia 21 anys: mig segle després continua rellegint Proust amb admiració.

Josep Maria Pinto també va tenir una primera experiència fracassada amb la Recerca. "Em va caure a les mans molt aviat, als 17 o 18 anys, la traducció de Jaume Bofill i Ferro per a Proa d'una part del primer volum, Un amor de Swann –recorda–. No me'n sortia de cap manera. L'autèntica immersió en Proust la vaig aconseguir a través de Combray, que et permet trobar un personatge que rememora la seva infantesa i de retruc t'explica de quina manera convoquem els records". Pinto va llegir Combray el 1990, als 28 anys, i des de llavors el seu vincle amb la literatura de l'autor francès no ha deixat de créixer. Primer com a lector devot. A partir del 2003, com a traductor espontani d'algun dels fragments, que anava penjant al seu blog, i a partir de les converses amb Marcel Riera, Àlex Susanna, Isabel Monsó i Enric Viladot, de Viena, es va atrevir a traduir-ne Combray, primera de les tres parts del volum inicial, que va arribar a les llibreries el 2009.

Com fer assequible l'autor

El projecte editorial més important que ha assumit Viena fins ara

"Per a Viena, el projecte de la Recerca ha sigut el més important que hem fet fins ara –reconeix Isabel Monsó–. Ens hi vam embarcar d'una manera una mica inconscient. Ens semblava que Combray era una manera òptima d'entrar a l'univers de Proust: és un llibre de poc més de 200 pàgines, i té les virtuts que Proust anirà desplegant més endavant". Pinto es va animar a traduir també Un amor d'en Swann perquè el primer llibre havia "funcionat força bé". "Quan vam prendre la decisió de tirar endavant A l'ombra de les noies en flor, el segon volum de la Recerca, ens vam marcar fer-la sencera –diu–. De cop i volta ens sentíem amb prou forces per fer-la tota". Viena ha dividit en dues parts cadascun dels set volums, de tal manera que ha posat en circulació fins ara dotze dels catorze lliuraments. "Les trucades, comentaris i correus que hem rebut amb Proust han estat dels més emocionants de tota la història de l'editorial –admet–. La nostra idea de dividir els volums ha ajudat a fer veure als lectors que Proust no és un autor inassequible. S'ha creat un nucli dur de lectors que ha anat seguint tota la col·lecció".

La crítica literària i llibretera Marina Porras va ser una d'aquestes lectores que el 2009 es va "enganxar" a Proust. "Tot just començava la carrera –recorda dotze anys després–. Tinc un record molt fort de quan m'hi vaig posar. Em vaig adonar que descobria una cosa que no tenia res a veure amb el que havia llegit fins llavors". La fascinació no va decaure. "A mesura que he anat avançant en la lectura, al ritme de les traduccions de Pinto –continua–, he confirmat que la Recerca continua sent diferent de tota la resta". A Porras li interessa com Proust "explica la fi d'un món, la història de tota una nació a través dels ulls d'un individu: aconsegueix lligar el més íntim amb la col·lectivitat". Assegura també que "hi ha molt pocs autors que puguin veure tan finament com funcionen els éssers humans, des de l'educació sentimental o la gelosia fins a la descripció de les relacions de poder". El vincle amb Proust l'ha portat a llegir també molts llibres sobre la Recerca, entre els quals esmenta Proust a Catalunya (Arcàdia, 2016), la correspondència amb Jacques Rivière (La Uña Rota, 2017) i un text "meravellós" de Gabriel Ferrater inclòs a Escritores en tres lenguas (Empúries, 1994): "Comença explicant que l'asma que patia venia derivada de l'asfíxia que li provocaven la mare i l'àvia, que sempre li estaven a sobre". I ha defensat Proust en nombrosos articles –que algun dia voldria recollir en un llibre–, en podcasts, conferències i també des de la llibreria L'Ombra de Rubí: "Abans de recomanar la Recerca he d'establir un nivell de confiança gran amb el lector: no és una obra per a tothom, però això no és cap problema".

Cap al centenari

Es preparen nous llibres de Proust i una gran exposició

"Aquest 2021 és, en realitat, un pròleg de tot el que ha de passar l'any que ve, que serà el centenari de la mort de Proust", avança Valèria Gaillard. A Catalunya, a més de la publicació d'El temps retrobat en versió de Pinto, podria arribar La presonera, cinquè volum de la Recerca, si Gaillard té prou temps per traduir-lo. S'està preparant també una traducció al català d'un assaig de Jean-Yves Tadié i, en paral·lel, hi ha l'intent de reconstruir la biografia de Proust a partir d'una generosa selecció de la seva correspondència. "Des de l'associació d'Amics de Marcel Proust preparem també un volum amb entrevistes a diferents personalitats de camps molt diversos, des de la literatura a la filosofia i les ciències, que han llegit la Recerca –explica la traductora–. Contràriament al que pot semblar, Proust no és un autor per a especialistes en literatura, sinó que interessa a gent de totes les disciplines".

Un dels projectes més destacats del 2022 serà l'exposició que, a l'octubre, dedicarà la Fundació Vila Casas a Proust a través de les il·lustracions sobre la Recerca que va fer Lluís Marsans. "No hi ha cap lectura del món narratiu de Proust com la de Marsans –diu Àlex Susanna, director de la Fundació Vila Casas–. És el més gran intèrpret plàstic de la Recerca, i ho és per coneixement de l'obra però també per la llibertat amb què s'hi va acostar. No hi ha tant un propòsit de literalitat com de recreació dels personatges i de les escenes importants de la novel·la".

L'exposició "constarà de tres seccions" –avança Susanna–: "Hi haurà una introducció a Proust, a l'imaginari de la Recerca i a l'impacte que ha tingut a Catalunya, una segona secció amb el Proust de Marsans i una tercera amb obres de Marsans desvinculades de Proust". El director de la Fundació Vila Casas té una llarga relació amb Marcel Proust. "Vaig llegir la Recerca cap als vint anys, mentre feia la carrera, i va ser sense cap mena de dubte l'experiència lectora més intensa i més trasbalsadora de totes les que he tingut mai –recorda–. Mai un llibre m'ha omplert tant com la Recerca, i mai m'ha afectat tant en la percepció de la realitat i en el paper que la literatura pot tenir en les nostres vides". Als anys 80, des de l'editorial Columna, va encarregar la primera traducció catalana de l'obra a Jaume Vidal Alcover. "Quan la vam editar en tres volums de forma simultània el 1990 hi va haver molta polèmica –fa memòria–. Aquella traducció va patir el centralisme lingüístic principatí i, més concretament, barceloní. Per sort, amb els anys, traduccions com les de la Divina Comèdia i l'Odissea de Joan F. Mira ens han fet més dúctils i menys restrictius. Ara valorem més la riquesa de tots els territoris de parla catalana".