La llengua i el sexe

Com si fóssim pistoles etiquetadores de preus als supermercats antics, ens entestem a trobar categories per encotillar les orientacions sexuals, les identitats i els models relacionals. Les tres són qüestions que es caracteritzen per ser mal·leables i canviants, però la necessitat per batejar ens domina abocant-nos ara i adés a discussions estèrils. L’impuls de plantar el gomet és constant i vigorós.

Per altra banda, rarament revisem aquells noms que ja estan assentats, ni pel que fa al seu significat ni en referència a l’ètim, perpetuant confusions i desequilibris que es podrien polir amb un mínim esforç. Si bé les polítiques lingüístiques són bàsiques per avançar cap a la igualtat, cal anar més enllà dels canvis als gèneres dels substantius. Les paraules que triem per anomenar òrgans, malalties o condicions contribueixen a alimentar una determinada visió del món i cal que en prenguem consciència. Així, la sang menstrual no és sang malgrat que en conté; als llavis interns de la vulva els anomenem menors encara que sovint són més grans que els majors; la síndrome dels ovaris poliquístics és una alteració hormonal en la qual no hi ha quists, i el vaginisme no sempre tradueix una afecció de la vagina. I què dir de la virginitat, un mot que hauria d’estar prohibit pel patiment que ha provocat a generacions de dones i també per l’absurditat de la història que conté des d’un punt de vista científic. Totes aquestes expressions ens encotillen i ens empobreixen.

El llenguatge, imperfecte però flexible, ens configura el pensament i condiciona la nostra percepció de la realitat. Tenim una responsabilitat semàntica; si l’assumim proposant-nos eliminar els conceptes que ens limiten i substituir els que ens confonen, farem que el món sigui un lloc més acollidor per a tothom.