Un llibre potent, implacable i preciós

Tot i que és sobretot coneguda en el nostre sistema literari català com a gestora cultural i responsable del projecte Espai Betúlia. Centre de la Paraula i les Lletres (2007-2022), Bel Granya també ha cultivat amb destresa la investigació en poesia –amb Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Rosa Leveroni i David Sanahuja com a nuclis protagonistes dels seus estudis– i la creació d’obra pròpia. Recentment, el segell calongí AdiA Edicions ha publicat el nou i darrer treball de l’autora, Escullera d’acer, en què configura un repàs personal i íntim tot proporcionant-nos algunes de les seves (in)certeses vitenques.

Sota un alè narratiu i la contundència d’un to confessional que té la voluntat de fer-se proper, la poeta repassa fets, records, pensaments i circumstàncies que han marcat l’itinerari de la seva existència i el seu dia a dia. És des d’aquesta panoràmica que s’entén el títol del recull: el concepte d’escullera fa referència a una obra feta amb pedres grosses que sobresurten de la mar per servir de fonament a un moll. Per tant, estam davant d’una proposta lírica que subratlla l’observació com a puntal, sí, una observació atenta i minuciosa que, a més a més, està feta des de la duresa d’un material cru com l’acer. Amb aquestes pàgines descobrim la fascinació que sent l’autora, ja des de la infantesa, davant mapes i astres, i que si els darrers anys no ha visitat Mallorca, terra amb la qual ha tingut sempre una profunda connexió, no és per desídia, sinó perquè no vol contribuir al col·lapse. Per tant, no vol ser part d’un problema cada cop més insolucionable. A més a més, tampoc no necessita venir a l’illa perquè aquesta forma part de la seva idiosincràsia. És des d’aquesta voluntat de retorn al que és estimat –ja deia Valente que hem de retre fidelitat a les coses que estimam– que Bel Granya reviu paisatges amb avidesa i s’esforça per fugir dels tòpics literaris, tot i que sap que hi ha qüestions que són universalment compartides com l’amor i la mort i se n’ha de xerrar amb sinceritat i sorpresa. Perquè, malgrat tot, cal continuar parlant del que ens fa humans, cal continuar el combat. I si bé és cert que proliferen la gravetat i la solemnitat, els versos de Granya no renuncien a la ironia, i és des d’aquest contrast agredolç que alguns poemes acaben esclatant com a píndoles verinoses en l’alquímia de les paraules. L’obra es tanca amb quatre poderoses composicions d’homenatge a Màrius Sampere, María Zambrano, Josep M. Camí i Mal Pelo, amb qui la poeta emfatitza una connexió vital, artística i espiritual.

Seria una llàstima que no es parlàs amb goig d’aquesta obra que m’ha sorprès i que m’ha interessat enormement. Amb Escullera d’acer Bel Granya ha escrit un llibre potent, implacable i preciós.