El lluç que es mossega la cua

Reservàvem la novel·la de Miquel Horrach Set dies, guanyadora de la darrera edició del Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la, a la cua d’impressió, però n’avançam la crítica atès que l’Ara Llegim el situava, com mana la tradició, com un dels més reclamats del proppassat Sant Jordi aquí. Justament fa dues setmanes també parlàvem del guardó a propòsit del Cap d’Hornos de Neus Canyelles.

Horrach ha emprès una tasca de recerca dels espais i personatges de la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, però es cura en salut i aclareix que n’ha alterat certes dades a fi i efecte de construir-ne una novel·la [històrica]. Es pot acceptar que “salvi” Villalonga del franquisme, diguem que per exigències del guió –d’aquí treu cap tant la cita ambigua que manlleva de Francesc de Borja Moll com el títol d’aquesta ressenya. I és que la mentida –com deia Don Llorenç– és tan antiga com el món. Ara bé, ja m’agradaria a mi que l’alta societat illenca posseís un coneixement tan vast del libel de Mort de dama com el que Horrach presumeix aquí. I no podem considerar llicències el fet que el 1941 Villalonga ja hagi enllestit Bearn, ni crec que els germànics sabessin exactament què succeïa a Auschwitz per amenaçar ningú de deportar-lo.

Es detecta certa artificiositat a les descripcions i determinades costures novel·lesques que s’esquincen de per darrere: “el forat per on guaitava el cervell cavalcant amb fúria, com si volgués sortir d’aquell crani”. Els símils i les metàfores em semblen far-fetched (“agafades amb pinces”) i convindria que aprengués a controlar-les de cara al futur.

Els capítols gairebé es poden llegir com a contes esparsos, però les trames paral·leles del Dr. Villalonga, director de l’Hospital Psiquiàtric, el Dr. Hoepp i els alemanys, acaben sincronitzant-se i el fil narratiu els dota d’una continuïtat que referma els fonaments de l’edifici novel·lesc. En els diàlegs també resulta en general resolutiu i convincent, i sap per on tallar per anar a cercar la teca narrativa. A estones, és com si projectàs una cinta d’espionatge nazi al cel·luloide –se m’acut Valquíria, però n’esmentaria tantes!– enmig del dòmino estratègic de la Mediterrània, i nosaltres ho veiem de costat recorrent-ho en un tràveling. Artefacte amb components de best-seller, entreté a bastament i l’obra es llegeix pràcticament d’una asseguda. No es pot estendre a tots els llibres aquesta darrera afirmació.