Lucía Lijtmaer: "Molta gent encara no entén que soc de Barcelona i parlo català"

BarcelonaLa periodista i escriptora Lucía Lijtmaer (Buenos Aires, 1977), autora de l'assaig Ofendiditos i cocreadora d'un dels podcasts més exitosos de l'Estat, Deforme semanal,es va iniciar en la novel·la ara fa vuit anys amb Casi nada que ponerte, que ara reedita Anagrama, un llibre que navega entre la crònica periodística i el relat autobiogràfic, i que encara sent molt present.

Què vol dir per a tu reeditar la teva primera novel·la?

— És un regal perquè crec que el primer llibre marca la veu narrativa que tindràs posteriorment. I aquest és un llibre que va costar molt de publicar perquè al principi no l'entenien bé. Va ser un encàrrec, però quan el vaig entregar em van dir que no era el que esperaven, i després va passar per diverses possibilitats fins que l'Enrique Murillo es va atrevir. El que necessites és algú que et vegi.

Hi escrius que l'experiència migratòria és com tenir el cap dins d'un tupperware.

— Sí, és la idea que una migració és una illa perquè estàs tu amb la teva família nuclear vivint un munt d'experiències de les quals no tens relat ni narrativa prèvia, especialment abans d'internet, on el món estava molt menys connectat. Explico que quan anava a l'escola volia fer la castanyada perquè les meves amigues la feien i, esclar, els meus pares s'esforçaven per entendre què era, però no tenien un tutorial de YouTube on buscar com es fan les castanyes, que mai havien menjat. La veritat és que és enriquidor. Vam crear tradicions pròpies.

Utilitzes molt l'humor per explicar això, com quan exploten les castanyes al forn, però suposo que també devia ser una mica dur.

— Jo vinc d'un exili molt particular, que és un exili polític. És molt diferent d'un exili econòmic amb un estat que no et garanteix els papers per tenir una feina estable. Jo no vaig patir experiències traumàtiques en absolut. Més aviat una estranyesa, o un cognom diferent. Moltes vegades la gent encara no entén que jo soc de Barcelona, que parlo català i que he viscut aquí tota la meva vida fins fa vuit anys, que vaig marxar a Madrid.

El llibre té lloc enmig de la crisi argentina. Com veus la situació del país?

— Jo vaig treballar a l'Argentina durant la primera crisi econòmica, la del corralito, i era una època molt convulsa, molt estranya i molt difícil per a una població que es va empobrir moltíssim. Ara crec que la situació també és molt difícil. Jo crec que s'estan repetint processos de crisi econòmica i crisi política, és a dir, hi ha una dificultat per creure en les institucions, que és una cosa habitual a l'Argentina, i hi ha el preocupant auge de la ultradreta, que abans no existia.

I com veus la situació a l’Estat?

— Em fa por com ens hem acostumat a l’existència de la ultradreta, com hem assumit com a societat que hi ha partits que pacten amb la ultradreta. És una cosa que crec que parla molt de la tradició històrica d'Espanya. Hi ha un procés que no s'ha tancat contra el feixisme. Altres països que tenen una tradició democràtica més forta com França, i encara que tenen una ultradreta forta fa molts anys, assumeixen que amb la ultradreta no es pacta. I em preocupa que, d'una manera molt tranquil·la i, fins i tot, pacífica, estiguem en aquest moment polític.

Què podem fer? A la teva última novel·la, Cauterio, parles de cremar-ho tot.

— A Cauterio parla un personatge. Ofendiditos potser sí que em representa més com a veu d'assaig per parlar amb una mica de consciència sobre la contemporaneïtat. Hem de començar a entendre que la política ha de ser un espai de construcció social i no només en contra. Estem en un moment increïblement polaritzat, amb moltes raons. És normal que la gent estigui en aquests processos de ràbia, de desil·lusió, de desencant. Hem de crear un teixit social, potser una cultura més de carrer, per no deixar de banda que l'acte polític no és només una votació.

Votem per reacció?

— Quan tenim canvis en temes de drets de dones, de dissidències sexuals, hi ha una reacció, que l'hem viscut aquí amb un moviment ultraconservador, que també es viu als Estats Units, que també es viu al centre d'Europa, que també s'està vivint a Llatinoamèrica. Hi ha una onada reaccionària als avenços, i hem de resistir, i ens tindran enfront.

A Ofendiditos parles de la criminalització de la protesta. ¿S’ha desmobilitzat la gent?

— No ho crec, hi ha mobilitzacions molt grans i molt multitudinàries. El que passa és que estem en un moment de desencant, també amb una generació de partits nous, que van sorgir després del 15-M, que ara ja han estat a les institucions.

¿Hi ha menys veus dissidents als espais mediàtics?

— El que ha canviat de la contemporaneïtat, i té a veure amb les xarxes socials, és que tenim noves veus que abans no hi eren, i ho veig superpositiu i que oxigena molt el debat públic. Teníem un sistema de mitjans molt homogeni i això s'està trencant amb una generació, més jove que la meva, que no calla, que és molt més incòmoda, que està molt més preparada per a la dissidència. Hi ha més accés a un tipus d'esfera digital que implica que hi hagi més veus dissonants, que les notem, que les escoltem. També hi ha una violència a les xarxes que és increïblement perillosa, especialment per a col·lectius vulnerables i per a les dones, i que en algun moment de la història mirarem enrere i ens preguntarem com ho vam permetre. De la mateixa manera que hem normalitzat la ultradreta, i van juntes, hem normalitzat la violència digital.

Què podem fer per defensar-nos?

— No som nosaltres les que ens hem de retirar de l'espai públic. Respecto absolutament moltes dones que marxen de l'espai digital, perquè és una forma de protesta, de mostrar com estan sent silenciades per una forma de tortura digital, que és la violència a les xarxes. De fet, la responsabilitat és de les institucions d'arribar a regulacions amb les xarxes socials per no permetre ni discursos d'odi, ni teories conspiratives, ni intoxicació informativa, ni violència contra les dones.

Parlem de l'amor.

— Obrim aquest meló.

Als teus llibres sempre hi apareix. Què és per a tu?

— Crec que és un salt al buit, i que hi ha molts vincles diferents. Casi nada que ponerte és el llibre més optimista, on tenim una parella de fa 60 anys i l'un cuida de l'altre. I és un vincle, evidentment, que ha passat per un amor tradicional, però també per l'acompanyament. L'amor també és als vincles familiars, que també són les famílies que tu crees. Amb l'amor crees memòria pròpia. I la memòria amorosa és un espai preciós des d'on crear.

A Deforme semanal, parleu molt de rols de gènere, d'amor romàntic i toxicitat.

— L'amor romàntic està construït sobre una fantasia, no? És un mateix tipus d'amor i un mateix tipus de felicitat per sempre més. I això mai funciona i sempre et decep. Llavors potser el que hem de començar a entendre és que l'amor es transforma, que tots canviem amb els anys, que potser la idea d'amor i desig plegats de la mà durant 40-50-60 anys de relació de parella és una quimera que no ens hauria de frustrar que no funcioni de la manera que funcionava fa cent anys. Potser hem d'esperar altres tipus d'amor. No ho sé, no soc experta, només escric llibres i tinc un podcast amb una amiga.

Què estàs escrivint?

— Una novel·la sobre l'amistat i com canvien els vincles d'amistat al llarg dels anys.

Com canvia l'amistat?

— Ara està canviant, però a la meva generació, els amics que tens als vint-i-pocs anys són el més important del món i després la gent s'emparella i desapareix, o deixa de ser tan important. Crec que l'amistat és un tipus d'amor. Hi ha ruptures d'amistats que fereixen més que ruptures amoroses.

—