Lyona i Amaia Arrazola: "Estava preparada per tenir una filla però no per convertir-me en mare"

BarcelonaLa maternitat és una experiència que et travessa de dalt a baix i impacta sobre la vida personal i laboral. L’art sempre ha explorat la maternitat, però d’un temps ençà són les mateixes dones les que relaten les seves vivències en primera persona i lluny d’artificis. Les il·lustradores Marta Puig, més coneguda com a Lyona, (Esparreguera, 1979), i Amaia Arrazola (Vitoria, 1984) han publicat novel·les gràfiques sobre la seva experiència -El Meteorito (Lunwerg) i Madr¿eh? (Penguin)- i ara acaben de publicar dos llibres infantils -El moment més feliç i T'estimo- amb l'editorial Estrella Polar.

Els llibres sobre la seva experiència maternal han sigut un procés natural, totes dues expressen el que els passa "a través del dibuix", i fruit d'una vivència que no els ha deixat "indiferent". "Narrar la teva pròpia vida i la teva existència és el pas zero de qualsevol persona que s’expressi", opina Amaia Arrazola. "És també per sobreviure", afegeix Lyona, a qui posar per escrit un procés d’embaràs complicat li va ser de gran ajuda. "Era una mica per mantenir el seny. Abocar tota la història en un llibre va servir per ajudar-me a mi i per a ajudar altres dones que passin per un procés de reproducció assistida o d’infertilitat", diu. Han tingut maternitats i processos diferents però, al final, els dos llibres neixen de la necessitat d’explicar-ho i de compartir-ho. També per no oblidar-ho ja que, amb el temps, diuen, els records se suavitzen. "I estic molt contenta d’haver-ho fet perquè encara que, en el seu moment, fos una feina, almenys queda allà com a testimoni de què vaig viure i l’ésser humà sempre busca retenir una mica la memòria", sosté Arrazola.

Quan totes dues van ser mares -Puig fa un any i Arrazola fa quatre- van trobar a faltar relats de maternitat escrits per altres dones i que no fossin manuals de criança. "Ser mare és l'aventura més gran que he viscut. Com pot ser que no hi hagi literatura sobre això si tots venim d'aquí?", es pregunta Puig. "A les llibreries m’enviaven a la secció d’autoajuda", recorda la il·lustradora basca. "I quan investigues sí que hi ha coses, però ara n’hi ha més que fa cinc anys", observa. "I també de no maternitat", afegeix Lyona. Creuen que ara s'atorga "més credibilitat a aquest tipus de relats" que no ofereixen només una visió edulcorada sinó que mostren també dones que no ho passen bé, que no poden conciliar, que xoquen amb una maternitat que no és el que esperaven... "Coses que abans no s’explicaven o es consideraven ximpleries", diu Arrazola. "Per mi la maternitat va ser, com diu el meu llibre, un meteorit. Jo estava preparada per tenir una filla però no per convertir-me en mare". Li va ensenyar El Meteorito a la seva àvia i aquesta li va dir: "No sé si jo vaig sentir tantes coses". "Clar, que ho va sentir, només que llavors estava normalitzat". Procrear i cuidar era un mandat de les dones. "I ara tenim un altaveu i ens escolten, tant les editorials que ens publiquen com les lectores que ens compren i nosaltres mateixes ens animem a parlar del tema", diuen.

On són els homes?

Admeten, però, que es continuen considerant temes menors i sovint s'han de sentir dir: "Les dones tenen fills i els cuiden, per què n’has de fer una història?". En comparació amb altres obres, els va costar més la promoció dels llibres o aconseguir entrevistes. I lamenten que els homes se sentin allunyats d’aquestes experiències. "Qui compra el meu llibre són dones. I els homes? No els interessa? Que venim d’aquí. Crec que és la història més important que podem explicar", opina Lyona. "És que no tots som pares, però tots hem sigut fills, ni que sigui per mirar enrere i veure coses que ha pogut sentir la teva mare...", afegeix Arrazola. "Nosaltres ens hem passat la vida veient pel·lícules sobre l’Oest, que és una cosa molt allunyada de la nostra història i, així i tot, ho hem assumit i, en canvi, no podem veure pel·lícules o llegir llibres sobre maternitat?", es pregunta la il·lustradora catalana.

Tant El Meteorito com Madr¿eh? toquen temes tabú com la infertilitat o la pèrdua d’identitat en convertir-te en mare. La creació les va salvar d’aquest tsunami. "Jo si no dibuixo, em moro! Per mi dibuixar és una manera d’expressar-me i comunicar-me amb la realitat que m’envolta", assevera Arrazola. "Al final és una mica com fer teràpia", diu Lyona, qui admet que li ha canviat la vida. "Jo deia que seguiria fent el mateix però no pots i al principi és físicament impossible. Després vaig dir: treballaré quan ella dormi i m’obsessionava a adormir-la per poder treballar. Abans era workalholic i ara m’he adaptat al seu ritme. He hagut de rebutjar feines i canviar la manera de sobreviure però ho he anat reconstruint". Es plantegen com s'ho van fer altres dones creadores que van ser mares i altres pares. "Chillida, per exemple, va tenir vuit fills, però els va criar la dona perquè ell pogués ser qui va ser", apunta Arrazola

Cada mare té la seva realitat però en aquest cas totes dues són autònomes amb feines creatives i si no treballen, no facturen i això els provocava tensió. I culpa. Lyona assegura que la maternitat l'ha sorprès en positiu. "M'ha explotat l'amor a la cara. Com que el procés d’abans va ser tan dur i com que ho desitjava tant, ho estic gaudint molt. Però també he hagut de sacrificar-me jo com a persona. Ara soc un apèndix de la meva filla però ho gaudeixo i no m’està fent mal. Però abans ho he hagut d’acceptar". A Arrazola el que més la va sorprendre és "la dependència total" del nadó. "També vaig haver d’acceptar el fet de ser el seu apèndix, la pèrdua d’identitat i el dol per qui eres". Però les coses s'acaben recol·locant. També els ha canviat la mirada sobre la ciutat, sobre l’espai públic, sobre el medi ambient o sobre el futur que deixarem.