"M’agrada molt ser la mare del Martí, però no la maternitat"

Vagi per avançat que tenir un fill em fa molt feliç i no ho canviaria per res del món. Vagi per avançat –també– que el Martí, de moment, ens porta pocs patiments i té un caràcter preciós i molt flexible. I que gaudeixo del permís de maternitat i el meu company s’implica tant o més en aquesta aventura.

Però fa uns dies piulava “M’agrada MOLT ser la mare del Martí, però la maternitat –com a concepte- no m’agrada. Té moments preciosos, però també de molt durs. I se n’hauria de parlar més. Molt i més. Perquè les xarxes idealitzen la maternitat i no només no és real, sinó que com a mare pot fer mal”. Aquest tuit em va sortir de les entranyes després d’una nit descansant poc i en què al meu fill li va costar molt adormir-se. Això no passa normalment i em vaig desesperar. I per a grata sorpresa aquest tuit va tenir un feedback increïble. Moltíssimes dones vau donar-me consells, vau empatitzar i vau compartir amb mi les vostres experiències. I això calma, i molt. I quin preciós regal quan es destapen les experiències que totes portem dins.

El primer mes de ser mare “és de tot menys de color rosa”. Això ja m’ho va advertir la llevadora del CAP i no es va equivocar. Quan ets mare primerenca i, a més, desmesuradament patidora, el primer mes és molt intens. Tenir un fill és un canvi molt profund i poc se’n parla, d’aquesta realitat. Segurament, tot el que passa al teu fill són coses normals, però ho veus com el més greu dels problemes. Visites al pediatre, dubtes, pors, inseguretats, fracassos, patiment... Aprendre’s amb un nadó no és fàcil. Perquè la maternitat és ambivalent i això ho pensem moltes. És preciosa, però esgotadora en alguns moments. És bonica, però també en pots voler fugir. I jo només voldria que d’això se’n parlés més. Que ens destapéssim. Perquè en parles i veus que no estàs sola. Que hi ha moments de tot i que no ets l'única que té dubtes, pors i inseguretats.

Ser mare és una revolució en tota regla, i el que més em commou i em sacseja és que enyoro enormement les mil facetes de ser “la Laia”. La Laia que és mestra, la Laia que prescriu llibres, la Laia apassionada per la política... Tot això ho trobo a faltar. I no vull ser només “la mare del Martí”. L’altre dia estava en un espai de criança del poble i tothom es presentava com “soc la mare de...”. Ostres! No!!! Jo primer “soc la Laia”, i després “el meu fill es diu Martí”. I així vaig presentar-me, a consciència i com a acte de rebel·lia. Probablement ningú va adonar-se del poder de les meves paraules, però per a mi va ser un acte militant amb mi mateixa.

El que estic aprenent de la maternitat

Hi ha dues coses que estic aprenent en aquesta carrera de fons que es diu maternitat. La primera és que la maternitat està idealitzada. A la televisió, als llibres, al cinema ens han venut un tipus de maternitat que només respon a una expectativa cultural que a poc a poc hem d’anar destapant i modelant.

I la segona, i que n’és conseqüència, és que les xarxes socials només perpetuen aquesta idealització i que cal allunyar-se’n. A les xarxes veiem famílies perfectes que somriuen a la foto, però no sabem què passava un moment abans o després de capturar la instantània. També hi ha les influencers de la maternitat que ho pinten tot de color rosa i que preserven i emfatitzen la idea que les dones només aspirem a ser mares i que la maternitat és l’únic camí cap a una felicitat plena. A tots aquests perfils: unfollow.

I en aquest punt és on em trobo. Treballant-me aquestes dues coses, repensant-me i protegint-me. I gaudint. Perquè ara que el Martí ja té gairebé tres mesos i que ens hem anat aprenent a marxes forçades, començo a gaudir plenament de ser “la Laia” i “tenir un fill que es diu Martí”. Ah! I explicant –sense tabús, ni complexos– que el primer mes de ser mare ha sigut molt dur, intens i difícil. I que això és una realitat més comuna del que pensem, i que ens cal parlar-ne, compartir-ho i destapar-ho.