Entrevista
Suplements14/03/2023

Brendan Fraser: “El menjar pot ser una addicció, com l'alcohol, les drogues o el joc”

Actor. Guanyador de l'Oscar per 'La Balena'

Kyle Buchanan / The New York Times
i Kyle Buchanan / The New York Times

Los AngelesQuan Brendan Fraser va arribar a Hollywood estava disposat a conquerir-lo i va descobrir, amb certa sorpresa, que el lloc no oferia resistència. L’èxit li va arribar amb massa facilitat a aquell jove i fornit actor canadenc. Ara ho sap, perquè des de llavors ha passat per moments vitals que li han resultat molt durs. “He estat conduint per aquesta ciutat en què vaig viure i l’he observat –em diu Fraser, que ara té 54 anys–, i és com veure fantasmes de mi mateix, els records tornen”. 

L'actor recorda amb emoció la dècada de 1990, quan va triomfar amb papers protagonistes en pel·lícules com L'home de Califòrnia i El codi d'honor, es gronxava entre els arbres com el simpàtic George de la selva i protagonitzava aventures a La mòmia. Però en aquell moment no se’l percebia com un actor seriós sinó com un beneit atractiu. I llavors van arribar els 2000 i les comèdies de Fraser van començar a donar menys beneficis i l’actor va haver d’enfrontar-se a una sèrie de dificultats fora de la pantalla: un divorci molt costós, algunes lesions provocades per anys de feina com a doble d’acció i una agressió sexual que, segons ell, va ser comesa per l’antic responsable dels Globus d’Or Philip Berk, i que el va fer retirar-se de la vida pública (Berk ha negat l’acusació). 

L'any 2020 el director Darren Aronofsky va topar amb el tràiler d’una antiga pel·lícula en què apareixia Fraser i va pensar que havia arribat el moment de reivindicar aquell actor: li va oferir el paper de Charlie, el protagonista de La Balena –basada en l’obra de Samuel D. Hunter– i per la qual acaba de guanyar l’Oscar. Hi interpreta un professor obès que s’ha retirat del món però intenta arreglar les coses amb la seva filla (Sadie Sink). Per preparar-se el paper, Fraser va consultar la Coalició d’Acció contra l’Obesitat (OAC, per les sigles en anglès) i es va posar un vestit protèsic tan pesat que l’havien d’omplir de tubs d’aigua freda per regular la seva temperatura corporal. “En certa manera, va ser una fusió entre home i màquina”, diu. 

La interpretació que li ha valgut l’Oscar també li ha valgut el premi a millor actor del Sindicat d’Actors i a finals d’any se’l podrà veure a Killers of the Flowers Moon, de Martin Scorsese, demostrant que el seu retorn no és un fet aïllat. “Si els directors són pintors i els actors són els diferents colors, fa molt temps que no hi havia un color com en Brendan a la paleta –ha dit Aronofsky–. Estic molt orgullós que estigui rebent el que es mereix”. 

Cargando
No hay anuncios

En persona, Fraser és amable i té la veu suau. Ens trobem en un restaurant d’un hotel de West Hollywood i em parla amb humilitat de la temporada de premis que l’ha tornat a convertir en estrella de Hollywood. “No donaré res per descomptat, sabent com ha estat de llarg aquest viatge”, diu. 

A mesura que avança la temporada de premis, has arribat a conèixer els teus companys nominats?

— Sí, i a tenir un profund respecte pels altres, també, sabent que tots estem en la mateixa carrera. Sento companyonia i m’ha fet molta il·lusió tornar a veure en Ke (Huy Quan), perquè l’última vegada que el vaig veure fa ser fa molts anys quan vam treballar junts a L'home de Califòrnia. Vaig ser efusiu i li vaig dir: “Seguim aquí”. Ell va respondre: “Així és, hi som". M’alegro moltíssim de veure el seu ressorgiment. 

Com et sents fent tants discursos d’acceptació i rebent tants homenatges?

— Estic tenint una repetició d’experiències extracorpòries i em pessigo per saber si de veritat m’està passant. La meva obligació és assumir aquesta onada de generositat i suport. En realitat em sorprèn i estic molt agraït. 

Cargando
No hay anuncios

De quina manera necessites reconèixer com a teus tots aquests èxits?

— Només necessito ser mereixedor d’això perquè soc conscient d’on he estat, on he anat i on soc ara. Al mateix temps, soc reticent a confiar-me massa perquè he estat en una muntanya russa moltes vegades i sé que, si estàs massa còmode, pots tornar-te complaent. I llavors és quan et fiques en problemes i deixes que baixi el teu nivell d’exigència i deixes que passin coses que, si no, et preocuparien molt. 

A 'La Balena' vas haver d’utilitzar pròtesis. Com va afectar això la teva interpretació?

— La Coalició d’Acció contra l’Obesitat em va donar accés a moltes persones perquè pogués preguntar-los per la seva història i la seva vida via Zoom. Vaig parlar amb unes 8 o 10 persones –algunes postrades en un llit; d'altres, que es movien perfectament– i els vaig preguntar coses com que m’expliquessin la seva dieta durant un dia. I m’ho descrivien de la mateixa manera que ho fa una persona que beu, consumeix substàncies o sexe o és addicta al joc. Automedicar-se amb menjar és a la mateixa roda d’aquest comportament: és un cicle de risc, recompensa, risc, recompensa, plaer per a mi, plaer per a mi. Nosaltres els humans, simis afaitats, no podem prémer el botó. Això passa de la mateixa manera neurològica que els passa a les persones que tenen aquests altres vicis com a crossa a la seva vida, així que, si ells mereixen la teva simpatia, també la mereix una persona que té la temeritat d’existir en un cos que és enorme.

Què vas aportar per interpretar el Charlie?

— Sé el que se sent quan ets el blanc d’una broma malintencionada. Estàs davant d’un home que ha estat comparat amb una versió de si mateix fa 25 anys amb eslip. És una cosa que ven exemplars del Daily Mail però a ells no els importen les conseqüències que pot tenir en la persona que rep aquelles burles. Doncs sabeu què? No és agradable. Tinc sentiments. M’identifico amb les injúries constants que han de suportar en la seva vida diària les persones que viuen en cossos grans. Els metges no els fan cas. No reben la mateixa atenció que altres pacients. Això afecta la confiança en un mateix i pot generar comportaments nocius. És una conseqüència per a la salut que podria desaparèixer si deixéssim de ser dolents els uns amb els altres. 

Cargando
No hay anuncios

Com et vas sentir l’últim dia de rodatge?

— L’última vegada que em vaig treure aquell maquillatge em vaig emocionar molt. Sé que és una cosa típica d’actors, però per a mi era rellevant que jo em pogués treure aquella disfressa, però les persones que viuen en aquests cossos no ho puguin fer. Vaig sentir que m’acomiadava d’una persona a la qual coneixia d’una manera molt personal. A més, després d’haver interpretat el paper vaig sentir que tenia una salvació. Em va permetre presentar-me de nou en una indústria que si et perd de vista, et perd de vista. Tots envellim, tots canviem: menys pèl, un cos diferent. Volia interpretar el Charlie per poder aferrar-me a això i fer callar les veus assetjadores que jo pensava que no ho aprovarien. Per ser sincer, sí que tinc la sensació que m’estic redimint a l'oferir una interpretació que reinventa qui soc i que fa un homenatge a tot el que es va ometre sobre com era jo professionalment. 

Dius que no vols donar per segur aquest èxit. Abans ho feies?

— Estic segur que em vaig tornar autocomplaent. A això em refereixo quan dic que no vull sentir-me massa còmode amb això. 

Als teus inicis, vas aconseguir papers importants tot just arribar a Hollywood. Entenc que llavors et sentissis massa còmode. 

— Ho sé i vaig ser un ignorant. Em sentia com Chauncey Gardiner al film Bienvenido, Mr. Chance: no sabia que no podia caminar sobre l’aigua. Per què no m’ho va dir ningú? És curiós, perquè aquest és el tipus de papers que jo també interpretava en el seu moment: eren peixos fora de l’aigua, eren bebès al bosc, i aquell era jo. 

Cargando
No hay anuncios

Què significava actuar quan tenies 20 anys? ¿Significa ara alguna cosa diferent?

— En aquell moment era qüestió de vida o mort. Això és el que està en joc en l’ambició d’un jove. Però, ara, en aquest moment, sento que no tinc res per demostrar. Després de tot el que he fet per crear aquest personatge, m’he quedat sense estratègies. Si no ho he aconseguit, llavors de veritat que no sé què estic fent. 

Què se sent sabent que ho has aconseguit?

— És gratificant i fa la sensació que estàs fent una cosa bona. Després del Festival de Cinema de Toronto, un dels nois de l’OAC em va escriure i em va dir que la pel·lícula l’havia commogut i que creu seriosament que aquest personatge salvarà la vida d’algú, o de moltes persones. Sé que la resposta ha estat variada –a favor, en contra, tot plegat, accepto la polèmica– però a la premsa un home que ni tan sols havia vist la pel·lícula va dir: “Aquesta és la meva història”. Com el Charlie ell també s’amaga dels seus companys i alumnes darrere l’ordinador. Té una relació tensa amb el seu fill. No pot sortir de casa per por al ridícul i no pot respirar bé pel sobrepès que suporta el seu cos. Tenir aquest reconeixement i que algú et digui: “Ara estic preparat per canviar la meva manera de ser”. És a dir, què es pot dir a part de missió acomplerta? Fem pel·lícules per entretenir i il·lustrar, però a vegades és possible que una aconsegueixi canviar la cultura o la manera de pensar, encara que només sigui per un temps. I tinc la sort d’estar en una pel·lícula així.