"M'ho pots dir en castellà?" El català a la restauració, en perill d'extinció
Cada cop és més difícil trobar restaurants on tinguin les cartes en català o entenguin l'idioma
BarcelonaAixò m'ha passat a mi, però ens passa a tots. Tres episodis en ordre cronològic i en només quinze dies. Som-hi:
Visito un restaurant que acaba d'obrir al centre de Barcelona, ja que m'han explicat que han fet una aposta per la cuina catalana i volen servir les receptes que ja són impossibles de trobar al Gòtic, com ara un fricandó o caragols a la llauna. M'assec en una taula i ve una cambrera molt diligent. Em dona la carta, i li pregunto per les seves recomanacions. Resposta: "Soc italiana i no entenc el català. M'ho pots dir en castellà?" Penso que és una calamitat per al restaurant que facis gala de les receptes tradicionals i que la persona que t'atén et demani que li canviïs d'idioma. Així que una, que ja n'està fins a la barretina, li diu que no, que el que farà és parlar-li en català però a poc a poc. Cara de pànic per part d'ella (que en la resta de funcions va fer una feina impecable). Ho va entendre tot, esclar.
Segon acte. Vaig a un nou lloc de moda que acaben d'inaugurar. Un espai que atrau sobretot guiris i amants dels beach clubs, on per al meu gust posen la música massa alta, però no es pot opinar dels llocs sense haver-los trepitjat. Quan obro la boca el cambrer em mira amb ulls esbatanats: "Això que parles és català?", pregunta. La seva mirada de sorpresa i curiositat em fa sentir Floquet de Neu. Em diu que ell no l'entén. En aquest cas, també és italià. Li dic que, si parla italià i castellà, si ho vol, no li costarà gens. No m'entén, així que l'hi dic directament en italià, a veure si aconsegueixo tenir més èxit i seduir-lo per sumar un parlant més. Allò que pretenien de fer la llengua simpàtica les campanyes de política lingüística, de les quals ja estem fruint des del pou dels extraordinaris resultats. Després penso que serà una tasca molt difícil que aquest noi aprengui català perquè, com s'ha fet evident, fins ara només li havia parlat en català jo.
Una esperança que es desfà com un terròs de sucre
Continuem. Visito el nou mercat de moda de paradetes. Faig despesa en cinc llocs. Tots se'm dirigeixen d'entrada en castellà. D'aquests, tres m'entenen quan parlo en català i una canviarà al català. Pel que fa als altres dos, una noia ho acabarà entenent després d'un parell de repeticions i la segona directament no pescarà res. Però, quan la situació comunicativa ja estava tenint el destí del Titanic, des del fons de la cuina una cuinera trempada li tradueix el que estic dient amb una rialla. Llavors la noia s'enrojola i es disculpa. "Perdó, encara no entenc el català", diu. I jo, acostumada a veure els meus drets lingüístics tan rebregats i trepitjats com si hi passés Fred Astaire per sobre, em sento satisfeta de veure que almenys l'altra persona et reconeix. "Ha dit encara!", penso. Una guspira d'optimisme em farà pensar que potser hi ha futur. Aquest bri d'esperança no durarà gaire, esclar.
Com a pobra catalanoparlant de l'àrea metropolitana estic tan acostumada a aquestes situacions que al final el llistó (pel que sembla, inabastable nivell Duplantis) el tens posat en el fet que t'entenguin, no pas que et parlin en català. I hi ha dies que emprens la batalla, i molts altres que, sense esma, et sents derrotada i acabes canviant d'idioma. Aquestes situacions poden ser més o menys tenses, però sempre deixen mal regust de boca i sovint et fan sentir com si l'excloent fossis tu. "Ja em diràs què li costa", deuen pensar. Quan m'he queixat, hi ha restauradors que al·leguen que la falta de personal no els permet triar. Per acabar-ho d'adobar, hi ha establiments que tenen les cartes en català traduïdes pel senyor Google i n'hi ha d'altres (moltíssims) on per a sorpresa de ningú ni tan sols en tenen. Ja no entrem en la qüestió de les webs dels restaurants o la seva gestió de xarxes, on, per postres, també ha irromput –i amb quina força– l'anglès. No vols caldo? Tres tasses. Ja em perdonareu, estimats lectors, perquè jo de solucions no en tinc, però sí que tinc la sort de tenir aquest altaveu per denunciar-ho i per afirmar rotundament que ja n'hi ha un tip.
