Magdalenes, històries d'amor i cementiris de guerra: un viatge a Normandia

BarcelonaUn munt de llibres, poemes, guions i cançons s’han escrit amb tot el que ha passat a les aigües de la costa de Normandia. Ser la porta d’entrada o de sortida entre la Gran Bretanya i el continent hi ajuda. La seva bellesa, també. A Normandia s'hi han viscut velles batalles i altres de més modernes. És terra de naufragis, castells i cementiris. I de poetes imprudents. A finals del segle XIX, a la població d’Étretat només es parlava d’una cosa. Uns mesos abans havia arribat un jove anglès amb els cabells llargs que feia coses estranyes. Llavors, Étretat era un poble de pescadors i pagesos, on no acabaven d’entendre el que feia aquell anglès, que parlava de sexe, es despullava a la platja i reflexionava sobre com somiava morir. Es tractava del poeta Algernon Charles Swinburne, que, buscant la bellesa, havia acabat en un dels racons més bonics de França. Un poble al costat d’uns penya-segats blancs que cauen a pic sobre un mar indomable. Però Swinburne va voler veure qui era més fort, si el mar o ell, i nedava allà on tothom li recomanava que no ho fes. El resultat va ser que gairebé perd la vida un dia que les barques de pescadors van haver de sortir amb mala mar per treure’l mig inconscient. "Per sort estava bé, però molt cansat, i el resultat va ser que vaig fer una immensa colla d’amics entre els pescadors i mariners que van ajudar-me, que són la gent més agradable que he conegut mai", escriuria. En una de les barques hi havia un jove francès que passava uns dies allà. Un jove que escriuria, anys més tard, com "aquell anglès portava una vida solitària i estranya que sorprenia els locals, poc acostumats a les fantasies i excentricitats britàniques". Era Guy de Maupassant, destinat a ser un dels escriptors més grans d’Europa.

Normandia és un espai tan bell que sempre ha atret els poetes i els artistes. Si els milers de soldats que han travessat Normandia no ho feien per voluntat pròpia, els artistes sí. De fet, quan Swiburne gairebé hi va perdre la vida va ser perquè la marea el va portar per sota les aigües de l’arc natural dels penya-segats d’Étretat, és a dir, aquells que després Monet faria famosos amb els seus quadres. A cada poblet, tenen una anècdota amb un geni. En el seu moment, la costa normanda estava mal comunicat amb París i calia dedicar més d’un dia per arribar-hi. Ara, en dues hores en tren d’alta velocitat ja ets a Le Havre o Caen, cosa que facilita l’arribada de viatgers que busquen cada un una cosa diferent. Molts, especialment els nord-americans, busquen seguir el rastre dels seus familiars que van ser aquí lluitant durant la Segona Guerra Mundial. Altres ressegueixen les passes del seu artista preferit, com Monet, que té el seu museu a Giverny, la població on va viure a mig camí de París i Normandia, amb els seus jardins japonesos i ponts. El gran exponent de l'impressionisme va recórrer aquesta regió de dalt a baix, tal com farien altres pintors com Manet, Boudin o Pissarro. Tots buscaven els boscos i rius de l’interior. I aquella costa dramàtica amb viles acollidores davant del mar, en què la població local, ara fa més d’un segle, vestia encara de forma tradicional, tenia una vida marcada per feines dures, de les que et fereixen la pell, i el diumenge resava. I tot, no gaire lluny de París, a diferència dels veïns del sud, els bretons, més indòmits, més tradicionals, més rebels.

De Rouen a Étretat, de Dieppe a Cabourg, bona part dels artistes que van revolucionar la cultura francesa a finals del XIX i inicis del XX es van deixar veure per Normandia. Genis com Marcel Proust, que va formar part d’aquelles generacions de parisencs que dividien el temps entre la capital i la costa normanda. Durant el segle XIX les famílies que tenien recursos van començar a comprar cases, especialment entre Deauville i Dieppe, el tram al nord de Le Havre. Proust anava una mica més al sud, a Cabourg, on la costa va començar a omplir-se de casinos, hotels i sales de ball per adaptar-se al gust dels parisencs. Si sempre havia estat una vila de pescadors, de sobte Cabourg veia com els barrets, vestits i bastons elegants es feien forts al passeig marítim. Aquí Proust va començar a venir amb la seva àvia, quan era un nen, i va acabar passant-hi llargues temporades al Grand Hôtel, edifici construït l'any 1855 on l’escriptor es va allotjar cada estiu del 1907 al 1914. De fet, es pot demanar veure l’habitació 414, la seva, que ha estat conservada com si el temps no hagués passat. Com si el temps no s’hagués perdut. A Cabourg, Proust va inspirar-se per crear Balbec, la ciutat fictícia que surt a la seva gran obra, A la recerca del temps perdut. Al llibre també es parla d’un hotel que està inspirat en el Grand Hôtel, amb el seu menjador amb una gran vidriera, que l’escriptor veia com si fos un gran aquari. I els qui menjaven dins eren els peixos. Proust, que ara té un bust al rebedor de l’hotel, parlaria d’aquells àpats convertits en "una gran qüestió social", preguntant-se "si la paret de vidre encara protegirà la festa de les bèsties meravelloses i si la gent fosca que mira amb gana des de la nit no vindrà a treure'ls del seu aquari i a menjar-se'ls". Aquell passeig marítim per on passaven treballadors que miraven amb enveja els àpats dins de l’hotel, ara s’ha rebatejat com Boulevard Proust en honor de l’escriptor. Al passeig els curiosos segueixen mirant cap a l’hotel, on per esmorzar, naturalment, t’ofereixen magdalenes. Amb Proust a prop, té tot el sentit.

Si els records de Cabourg ens parlen de Proust, a Étretat els paisatges ens parlen de Monet i dels poetes que gairebé s’ofeguen. I de Guy de Maupassant, gran autor de relats curts, que havia nascut no gaire lluny, al castell de Miromesnil. Un castell convertit en hotel on ara es pot dormir, per cert. Guy de Maupassant va passar bona part de la seva joventut a Étretat amb la seva mare, poble on es va fer construir una casa batejada com 'La Guillette', una vil·la d'estil mediterrani que malauradament, és tancada al públic. Guy de Maupassant, que recordaria amb afecte el sopar amb Algernon Charles Swinburne per celebrar que aquest seguia amb vida, és recordat a la ciutat amb un carrer al seu nom. I, coses de la vida, va ser precisament al carrer Guy de Maupassant on es va comprar una casa el també escriptor Maurice Leblanc, que passava estius aquí escrivint els seus famosos relats sobre Arsène Lupin, el famós lladre que comet crims vestit sempre de vint-i-un botons. El petit Museu d’Arsène Lupin, doncs, és al carrer de Guy de Maupassant.

El drama de Victor Hugo

Seguint cap al nord s’arriba a Fécamp. Hi ha qui diu que Guy de Maupassant en realitat va néixer aquí, i que la seva mare va inventar-se allò del naixement en un castell perquè sonava millor. Sabem que l’autor anava a Fécamp per visitar una àvia. A una població on també hi passaria alguna temporada Victor Hugo, potser l’escriptor francès més popular. Però la població normanda més recordada pel pas de l’autor d’Els Miserables és Villequier, un poblet a la riba del Sena, a l’interior. Avui en dia es pot visitar un Museu dedicat a Hugo a la casa on va viure alguns dels dies més tristos de la seva vida. Els Hugo venien molt aquí, ja que hi tenien uns bons amics, els Vacqueries. Plegats van passar estius preciosos, en una zona plena de jardins i boscos per passejar. I va sorgir l’amor, ja que la filla de Victor Hugo, la Léopoldine, es va casar amb Charles Vacquerie el 1843. Però quan portaven pocs mesos casats, tots dos van ofegar-se en un accident al riu. Hugo mai se'n va recuperar, i va deixar per a la posteritat tristos poemes on recorda les seves visites al cementiri de Villequier i el lloc on es va ofegar la seva filla.

Seguint pel riu per l’interior de Normandia s’arriba a Rouen, la capital històrica de la regió, coneguda pel seu nucli antic i la seva preciosa catedral gòtica. I famosa pel seu fill més il·lustre, Gustave Flaubert. Nascut el 1821, era fill d'un cirurgià de Rouen. De fet, la casa dels Flaubert avui en dia s’ha convertit en un doble museu, un dedicat a l’escriptor on es pot veure la cambra on va venir al món, i un altre dedicat a la medicina, amb aparells que van pertànyer al pare i els seus col·legues. Ser fill d’un metge el va marcar i la seva obra més famosa, Madame Bovary, parla d’un metge de la Normandia rural. Flaubert va fer aparèixer la famosa catedral en una escena clau de la novel·la, quan Emma Bovary coneix el seu amant, Léon. Escenes que va escriure en una casa de camp als afores on, de mica en mica, va anar passant més temps de la seva vida, fins a guanyar-se el sobrenom de l’ermità de Croisset, el poble on era la casa, que, malauradament, ja no existeix.

A la seva caseta de Croisset, Flaubert hi trobava la pau. Però a Normandia altres hi van fer la guerra. Si la part nord de la regió, entre Le Havre i la frontera belga, és especialment coneguda pel llegat que hi van deixar els artistes, la part sud és la dels camps de batalla i dels cementiris de guerra. Un dels motius que porta més turistes a Normandia és visitar les platges del desembarcament aliat durant la Segona Guerra Mundial i els cementiris dels caiguts. Encara avui, cada any milers de nord-americans visiten la zona, ja sigui perquè hi tenen familiars enterrats o per veure en persona els llocs dels quals han llegit llibres o vist pel·lícules. El desembarcament de Normandia segueix sent una de les grans batalles de la història, i qui vulgui fer una ruta per les platges on van desembarcar els aliats en tornarà satisfet. Queden búnquers nazis, restes de naus aliades, trobes cartells indicatius i diferents monuments. Pots visitar prats de gespa verda sense fi coberts de creus blanques on reposen milers de joves que van trobar a Normandia la mort. Les vides d’homes nascuts a Kansas, Melbourne, Vancouver o Cardiff va acabar sobre la sorra normanda. També es pot visitar el cementiri on descansen milers de joves alemanys, a qui gairebé ningú visita a l’imponent cementiri alemany de Le Cambe, on les creus són de pedra grisa.

El cementiri d'Omaha

I sempre, qui busca caminar per sobre de les cicatrius de la història acaba passant per Bayeux. La major part de poblacions d’aquesta zona van quedar fetes miques durant la guerra. Es van intentar reconstruir recordant com eren aquestes viles acostumades a la violència. Si volies envair el Regne Unit, el lloc ideal per pujar a un vaixell eren les platges de la zona. Si els anglesos volien atacar França o anar a fer les croades, passaven per aquí. Molts dels turistes fan nit en aquesta vila en la seva ruta cap al mar, a tot just 15 minuts, on hi ha l’imponent cementiri nord-americà sobre la platja d’Omaha. Més de 4.000 persones van perdre la vida aquí el 6 de juny del 1944, en un espai que molts segles abans havia vist com un grup de soldats feien el camí en direcció contrària. Perquè, testimoni del temps, a Bayeux s’ha de visitar el museu del famós tapís, una autèntica obra mestra del brodat que explica la història dels esdeveniments que van conduir a la conquesta normanda d'Anglaterra el 1066. Poques obres d’art provoquen la fascinació d’aquest teixit gegant de 69 metres en que s’explica la batalla de Hastings com si fos una mena de còmic, amb els missatges en llatí. Fa mil anys, ja s’explicaven les desventures dels soldats, com els poderosos els enviaven a lluitar i com les aigües de Normandia es tenyien de sang. Val la pena visitar el museu on el guarden. I un cop surts, demanar un Calvados, la beguda típica de la zona, i veure com la vida segueix. Allà on han passat tants exèrcits, on s’ha patit tant, la vida segueix triomfant. Brindem per ella.