Maggie O'Farrell: "Casar-se amb una adolescent és una temeritat"

Barcelona"Soc el teu marit i també, sí, el teu protector", diu Alfons d'Este, duc de Ferrara, a la seva esposa, la joveníssima Lucrècia de Mèdici, a El retrat de matrimoni, de la nord-irlandesa Maggie O'Farrell (Coleraine, 1972). ¿Què passa quan aquelles mateixes mans del marit, que poden abraçar, acaronar i protegir l'estimada, es converteixen també en mans amenaçadores, capaces d'acabar amb la vida de la noia? És una de les preguntes que es va fer l'autora de Hamnet a l'hora d'escollir com a protagonistes de la seva nova novel·la Lucrècia i Alfons, que van viure a la Itàlia fragmentada i convulsa del segle XVI. Publicada per L'Altra en català –molt ben traduïda per Marc Rubió Rodon– i en castellà a Libros del Asteroide, El retrat de matrimoni podria convertir-se en un dels fenòmens literaris de la temporada. A més de trobar-se ja entre els cinc llibres més venuts de les últimes setmanes, la visita de l'autora a Barcelona ha estat tot un esdeveniment. Les últimes entrades que es van posar a la venda per a la conversa d'aquest dimarts amb Anna Guitart al CCCB es van exhaurir en menys de cinc minuts.

Hamnet, publicada fa tres anys, li va canviar la vida: va rebre uns quants premis, es va traduir a una vintena de llengües i se'n van vendre més d'un milió i mig d'exemplars a tot el món. ¿D'on va treure l'energia i la concentració per escriure El retrat de matrimoni?

— Si recordo aquell 2020, l'any de la pandèmia i el confinament, tot el que passava al voltant del llibre era la cosa menys estranya del que vivíem. He estat molt afortunada, cal no oblidar-ho. Potser va ser gràcies a tenir present això que he pogut fer aquest llibre.

A Hamnet hi explicava la vida d'un fill de Shakespeare que va morir als 11 anys. El retrat de matrimoni està ambientada també al segle XVI, però canvia Anglaterra per Itàlia.

— Creia que tindria feta bona part de la recerca històrica gràcies a Hamnet. I m'equivocava. La vida a l'Anglaterra rural no tenia res a veure amb la dels palaus florentins. A més, la Itàlia d'aquell moment estava dividida en repúbliques i ducats. Hi havia ciutats estat i una gran tensió per mantenir el poder.

És en aquest entorn que hem de situar els Mèdici. Lucrècia, nascuda el 1544, va ser la cinquena d'onze germans.

— La seva mare, Elionor de Toledo, va tenir onze fills en quinze anys. Un perfil així podria fer pensar que només es dedicava a la criança... i no va ser així. Era una dona amb gust per les arts, una gran mecenes, i quan el seu marit, el duc Cosme, no hi era, assumia moltes de les seves funcions amb encert.

Lucrècia va mostrar des de ben jove un gran talent pel dibuix i la pintura.

— Es va criar en un ambient de riquesa i privilegis. Però com a dona va tenir molt poques possibilitats de triar. Al segle XVI, l'únic destí d'una dona rica era aconseguir un matrimoni avantatjós.

La seva història va ser dissortada des de ben aviat. Una de les germanes, la Maria, s'havia de casar amb Alfons d'Este, duc de Ferrara...

— Sí, però la Maria va morir a conseqüència d'una malaltia pulmonar, el que ara en diríem tuberculosi, que no es va descobrir fins al segle XIX, i la Lucrècia es va convertir en la seva substituta.

Això passava el 1557. La Lucrècia només tenia 13 anys i acabaria casant-se amb Alfons als 15. Era un matrimoni precoç?

— Podem pensar que els 15 anys de l'època no són els 15 anys d'ara i en part és cert, perquè l'esperança de vida al segle XVI era de 45 anys. Tanmateix, la Lucrècia era molt jove.

A la novel·la, la Lucrècia és una noia amb una gran curiositat, però també introspectiva i amb caràcter.

— Casar-se amb una adolescent és una temeritat. Ho era al segle XVI i ho continua sent ara. No és una edat en què siguis gaire amable ni acceptis gaires consells. Per escriure la novel·la em vaig documentar de diverses maneres i una va ser estudiar molts quadres a la Galeria dels Uffizi, a Florència, per saber quina actitud tenien les joves de la noblesa de l'època, i no n'hi ha cap que faci cara de simpàtica. El món pot haver canviat molt, però l'adolescència és una etapa vital que arrosseguem des de fa segles.

De vegades, la Lucrècia em recordava aquell tigre que tant la fascina de petita.

— El seu pare, el duc Cosme, tenia una col·lecció particular d'animals exòtics. Era força habitual a l'època entre els poderosos. Em va fascinar llegir sobre el tema. De fet, la primera escena que vaig escriure de la novel·la és la de la visita de la Lucrècia a la sala on hi ha diversos animals engabiats, entre els quals el tigre. És un animal d'una gran bellesa i ferotgia.

Una mica com ella.

— Casar-se amb una adolescent és com casar-se amb un tigre engabiat.

Tot i els rampells ocasionals que pugui tenir, a la novel·la la Lucrècia és víctima del seu marit, Alfons, el duc de Ferrara.

— Sabem que la Lucrècia va morir poc després de fer 16 anys. Podria haver estat o bé per causes naturals o bé per enverinament. Hi ha evidència històrica que després de la mort de la Lucrècia, Alfons d'Este va fer infiltrar un espia a Florència perquè li anés passant informacions. Si no s'hagués sentit sospitós o culpable d'alguna cosa probablement no ho hauria fet.

A la novel·la se'l veu obsessionat per tenir fills.

— Una amiga historiadora em va explicar que a la Itàlia del segle XVI hi havia una explosió de llibres del que ara considerem autoajuda. Feia furor un metge venecià que donava consells sobre com tenir fills.

A Alfons i Lucrècia no els hauria pogut ajudar, oi?

— El duc de Ferrara es va casar dues vegades més quan la Lucrècia va ser morta. I amb cap de dona va tenir fills.

Així i tot, era la Lucrècia qui s'havia de sentir culpable de no poder tenir fills.

— Sí. Al segle XVI ningú pensava que els homes poguessin tenir algun problema que els impedís tenir fills. Era cosa de les dones.

M'ha fet la impressió que es resisteix a descriure l'Alfons només com un monstre.

— El destí dels fills dels poderosos era gairebé igual d'esclau que el de les noies. Als fills dels poderosos els educaven per ser cruels i despietats. Un cop creixien, o bé eren ells qui feien les lleis o bé estaven per sobre d'elles. Hi ha una història sobre Cosme, el pare de la Lucrècia, que és terrible... Un cortesà el va molestar d'alguna manera enmig d'una reunió i ell es va aixecar tranquil·lament i el va apunyalar. Es van emportar el cos i la reunió va continuar com si no hagués passat res.

L'Alfons, de petit, surt a caçar i perdona la vida d'un porc senglar femella perquè va acompanyada de les seves tres cries. Quan sap el que ha fet, el seu pare el fa apallissar amb brutalitat.

— Volia deixar clar què passava quan algú gosava escapar-se d'aquest cercle de poder i violència: rebia de valent. Hi ha una altra història que no vaig poder incloure a la novel·la i que és reveladora. El pare de l'Alfons, Hèrcules, va decidir recloure la seva dona en un castell perquè l'havien enxampat fent una missa protestant. Li va impedir veure els fills durant una llarga temporada. Ara que es parla tant de la importància dels vincles afectius en la infantesa, una situació així havia de ser traumàtica per a l'Alfons i els seus germans.

Més endavant, ell replicaria el procediment amb la seva dona.

— Sí, és possible establir aquest paral·lelisme.

Lucrècia de Mèdici va morir molt jove, però la novel·la té un final ambigu.

— En aquest punt em vaig deixar inspirar per una novel·la que m'agrada molt, La dona del tinent francès. John Fowles es va atrevir a escriure tres finals! Jo em vaig limitar a obrir la porta a una segona lectura.

Em sembla un gran encert. És com aquells quadres que amaguen un altre quadre a sota.

— Al Renaixement n'hi ha molts exemples, d'aquestes versions anteriors dels quadres que ara veiem. No ens atrevim a descobrir aquestes capes subterrànies... De la mateixa manera que passa això amb les pintures, amb les persones és una mica igual. Mai no arribarem a saber què passava pel cap de Lucrècia de Mèdici. Jo només n'he donat la meva versió en una novel·la.