Mai vaig complir amb els estereotips de fill únic

Barcelona"¿No t’agradaria tenir un germanet? Per què no els ho demanes als teus pares?" A aquesta mena de preguntes insistents que em feien de petit, jo sovint responia: "El que vull és un gos!" No sé si per un rampell instintiu de deixar amb un pam de nas qui feia la pregunta –normalment alguna senyora gran del barri– o perquè de debò preferia una mascota abans que un germà.

Com a fill únic, no recordo que durant la infantesa em sentís gaire sol. Hi havia els companys d’escola, la colla d’amics del barri i també els cosins amb els quals, després dels dinars familiars, desplegàvem els nostres dots musicals i dramàtics posant a prova la paciència gairebé infinita dels nostres pares. Sí que soc conscient d’haver viscut essencialment en un món d’adults. Un món en el qual el llenguatge, els llibres i la cultura tenien un pes substancial. Els pares mai em parlaven fent servir el balbuceig incomprensible que alguns adults gasten amb la canalla i suposo que, en part gràcies a això, em vaig convertir en un xerraire precoç, amb una personalitat ben definida.

També he d’agrair-los –i a les meves àvies, ties i oncles– que m’incloguessin com un més a les seves converses fent-me’n partícip. Si de petit hi havia una cosa que no suportava era haver d’anar a dormir d’hora, perquè suposava perdre’m allò que passava al món dels grans. Un món fascinant de converses infinites i aprenentatges.

No vaig complir mai els estereotips de capriciós, consentit i egoista que sovint es pengen com una llufa als fills únics, però sí que crec que el fet de no tenir germans em va imprimir ben d’hora un caràcter independent i autosuficient. Podia passar temps sol i feliç, simplement amb un paper i llapis de colors, però també gaudia de les estones de joc amb els amics. I malgrat que no vaig haver de compartir l’afecte dels pares, això no va comportar que em tornés un nen malcriat. Suposo que perquè en part el caràcter té un fort component innat, però en el meu cas, a més, vaig créixer en un ambient en el qual es fomentava la col·laboració.

Els moments difícils

D’altra banda, quan vas creixent, el fet de ser fill únic té altres efectes. En l’adolescència, per exemple, la guerra interna i externa la vius menys acompanyat, i t’obres camí tot sol. Fem ara un salt endavant en el temps, més enllà de la trentena, quan després d’un lustre vivint a 6.000 quilòmetres de la família, vaig decidir tornar a casa, entre altres coses perquè, com canta l’Anna Andreu a El crit al cel, “ja fa temps que no plou gaire / i els pares es fan vells”. I confesso que sí, que com a fill únic s’estableix una relació molt estreta amb els pares i, en aquell moment, ja n’hi havia hagut prou de viure’ls només a través de les converses telefòniques i veure’ls únicament un o dos cops l’any. La malaltia, la mort del meu pare, el dol posterior. Imagino que també els moments difícils són diferents quan els vius amb la complicitat i els lligams que s’estableixen entre germans.

I sí, el gos que demanava de petit va arribar, però només durant una tarda. Ens l’havien regalat a la meva mare i a mi en una parada d’una associació protectora en una fira a Montjuïc, però després de la reflexió del tot encertada del meu pare, vaig entendre que no ens en podríem fer càrrec en un pis de ciutat, i vam decidir tornar-lo.