Mai ningú es fixa en l’últim de la llista

Els separaven vuit persones. Totes les que hi cabien entre la erra i la ve baixa, que era la que encapçalava el seu primer cognom. Vuit persones, vuit mons, vuit maneres de veure la vida. Tot el que és capaç de desxifrar i imaginar un individu de dotze anys sumat a la manera de fer-ho de la resta. Una manera que a vegades coincidia i d’altres estava als antípodes dels altres, de la resta. Ell acostumava a comptar les coses, a enumerar-les. Per exemple tenia la mania de trobar totes les matrícules on els números fossin quatre vuits seguits. La mida del seu temps eren els segons perquè n’hi havia més. La de la distància eren les persones que hi havia entre un punt i un altre.

Des de gairebé el final de tot de la llista les coses es veuen des d’una altra perspectiva. Només ho sap qui ha ocupat aquesta posició alguna vegada a la seva vida. L’últim a qui li donen la nota d’un examen. L’últim a qui el tutor crida per comentar un treball. L’últim a qui li toca exposar una redacció quan ja està sonant el timbre. L’últim que fa la cursa Navette a la classe d’educació física mentre la resta estan al vestuari dutxats i amb la roba a punt. Ser l’últim de la llista t’entrena per a la paciència i l’observació. També la discreció, perquè mai ningú es fixa en l’últim. Una lliçó de vida que t’imprimeix caràcter.

Des d’allà al final, de la classe, de la llista, ell comptava graus de distància. Quantes persones el separaven d’algú que ocupava un lloc destacat a la fila. Ja sigui o bé per la posició: el primer, el darrer, el del mig; o bé pel que suposava emocionalment per a ell. D’una banda, l’amic de l’ànima. I després, després hi era ella (als dotze anys, sempre n’hi ha una). Des d’allà on era ell fins al primer de classe hi havia vint-i-quatre persones. D’ell a l’últim de la llista, només una. Zero quan en Zamora va marxar a meitat del curs. Fins al seu millor amic, el Leo Ferrer, setze. D’ell fins a la Lia Romeu, vuit. Vuit. Només podia ser un vuit. Com el de les matrícules.

Des d’aquella distància imposada per l’atzar, aquell nen de dotze anys es mantenia impertèrrit en el seu espai i no s’atrevia a escurçar intervals per iniciativa pròpia perquè l’últim, tothom ho sap, no obre cap camí, només espera.

I així van passar tots els cursos, separat de la Lia Romeu per una part de l’abecedari que com un acordió sumava i restava longitud però que mai s’hi acostava suficient per compartir pupitre, grup de treball o perquè ella pogués admirar com acabava la Navette amb els pulmons plens i sense esbufecs ni la cara vermella com un tomàquet.

A la facultat d’arquitectura on va matricular-se va seguir sent l’últim o gairebé, però a ell ja no li importava gaire o potser ja s’hi havia acostumat. A més les notes ja no anaven per ordre alfabètic sinó per DNI. I tot i que quan els professors penjaven al suro el plec de fulls amb les qualificacions, ell havia de girar un parell de pàgines, i no li molestava gens. A més a la universitat tothom li deia pel cognom i ell el va acabar assumint com una marca personal. De fet, quan va muntar el seu despatx d’arquitectura, el professor que va acabar convertint-se en amic un cop es va llicenciar li va dir que el seu, “Voltes”, era del tot pertinent per posar-lo com a nom del despatx. En va fer un disseny on la ve baixa era més grossa que totes les altres lletres. Aquella que havia condicionat el seu lloc al món ara la situava en un lloc de privilegi i en treia pit. N’estava ben orgullós.