Manuel Baixauli: "Mai els pares ens hem documentat tant sobre com educar els fills, però els resultats disten dels esperats"
Pintor, escriptor i pare de dos fills, de vint i divuit anys. Publica 'Cavall, atleta, ocell' (Periscopi), la història d'un fuster humil i perfeccionista que observa preocupat el comportament erràtic del fill adolescent. Una reflexió lúcida sobre la relació amb els fills quan creixen. També és autor de 'La cinquena planta', 'Ningú no ens esperava' i 'Ignot', premi Llibreter 2020.
Llegint la teva novel·la he pensat que totes les històries de pares i fills s'assemblen. De fet, totes són la mateixa: un pare veu com un fill s'allunya, punt final. Potser la paternitat consisteix en inventar vincles malgrat l'allunyament.
— D’històries de pares i fills, n’hi ha de tots els colors. En el nostre entorn occidental, civilitzat i benestant, la que predomina és la dels pares massa protectors i els fills imprevisibles, que rarament agafen els pares de models i que, com bé dius, s’allunyen. És una relació asimètrica, desequilibrada, on els pares estan a mercè dels fills i sempre tenen les de perdre.
Em commou l'actitud creativa del protagonista, el pare, que a la desesperada, preocupat pel fill, inventa una cosa que no diré que, de fet, segurament no té cap influència directa en el fill.
— La imaginació naix de la insatisfacció, de l’inconformisme. També de la desesperació. Res no estimula més la creativitat que els obstacles. No hauríem inventat el paraigua sense la incomoditat de la pluja. Orson Welles diu: “L’enemic de l’art és l’absència de limitacions”. Cert, però també de la vida. Una existència sense problemes és insulsa. Tot el que inventem, en el meu cas una novel·la, pretén corregir alguna cosa.
Malgrat que els fills s'allunyin, amb els anys acaben necessitant recuperar els pares. Recordes quan et va passar a tu?
— Jo m’he estimat moltíssim els pares. Potser durant l’adolescència vaig estar menys pendent d’ells, com és normal, però no me n’he allunyat mai, i he tingut dècades per a tornar-los l’estima que em donaven. Els últims anys, amb els germans, els vam cuidar tan bé com vam poder. D’altra banda, apareixen en alguns dels meus quadres i en alguns dels meus textos, i els pense de tant en tant. Viuen dins de mi.
Tinc la teoria que com més coneixes una persona menys interès tens en saber què escriu, especialment si és de la família.
— Tinc dos fills, un de vint anys i un de divuit. No han llegit els meus llibres. Els tenen a l’abast. També els he mostrat la dedicatòria de Cavall, atleta, ocell en què apareixen. Quan ells vulguen, ja el llegiran. Estic en contra de les lectures obligades, sobretot si l’autor del llibre soc jo.
El funcionament dels fills sol ser un misteri. Són com màquines que es construeixen a si mateixes. Fa temps que sospito que mares i pares intervenim en la formació d'un fill menys del que pensem.
— Mai els pares ens hem documentat tant sobre com educar els fills, i mai hem tingut tanta voluntat de fer-ho el millor possible. Els resultats, però, disten del que hauríem esperat. Potser és pel que tu dius, que influïm menys del que sembla en el seu creixement. Hi ha, també, la revolució digital, que té coses genials i també de negatives, i que ens ha desbordat a tots, educadors i psicòlegs inclosos. La tecnologia se’ns ha escapat pujant al Tourmalet i nosaltres anem ressagats, amb el lleu fora, intentant reduir la distància. Quines en seran les conseqüències? No ho sabem. És massa aviat per a saber-ho.
Fa una colla d'anys que faig aquestes entrevistes i de totes les reflexions que m'han fet, m'agrada molt recordar una que em va dir la Patrícia Gabancho: els fills et faran feliç, però d'una manera que tu no esperes. Trobo que les expectatives que tenim sobre els fills són una motxilla que tant carreguen ells com nosaltres.
— Tens raó, amb això de la motxilla. No hem de carregar-los amb expectatives alienes, que no han triat ells. El que jo vull és que tinguen una bona vida, amb entrebancs i amb al·licients. Que no siguen uns ressentits, que esdevinguen, com se sol dir, unes bones persones. És difícil ser bona persona enmig de la selva on vivim. El món està ple d’amargats. Diu Freud: “He sigut un home afortunat, res, en la vida, no m’ha resultat fàcil”. Una vida difícil és una vida intensa.
Acabem. Què és l'essencial del que intentes transmetre als teus fills?
— M’agradaria transmetre’ls l’estima per la cultura, i, més concretament, per l’art. La meua dona és música i compon, jo pinte i escric. L’art ens omple els dies, i això ho voldríem compartir amb ells. També l’estima pel que són i per la seua llengua.