"Mama, ets 'boomer' i no m’entens”

BarcelonaSom incapaços de recordar què vam viure quan només teníem dos mesos. Si ens agafaven a coll o si no, què va passar quan vam tenir la nostra primera enrabiada o quina cara va posar la nostra mare el primer dia que vam fer pipí a l’orinal. Jo diria que el primer record que tinc és dels cinc anys, però a vegades dubto de si és un record real o de si m’ho han explicat a casa i el record me l’he fet jo soleta al cap. És del pis on vivíem amb la meva mare i el meu pare, quan encara no s’havien separat. Vaig portar, de l’escola, uns hàmsters que havia de cuidar aquell cap de setmana, i suposo que vaig obrir la porta quan no tocava, perquè es van escapar i els vam haver de buscar per tot arreu durant hores. Els vam trobar, per sort, però em recordo buscant per dins de les sabates. O potser no ho recordo i m’ho he imaginat de sentir-ho a dir. Qui sap.

El que sí que recordo com si fos ahir és la meva adolescència, pràcticament com una pel·lícula que hagués acabat de veure. Recordo la importància que tenien per a mi els meus amics, el fet de parlar-hi durant hores i no cansar-me’n mai. Recordo tancar la porta de la meva habitació i no voler que hi entrés ningú, com si allò fos un temple sagrat que tothom hagués de venerar com ho feia jo. Recordo els dies d’estudi i els nervis abans d’un examen que creia, aleshores, massa important. Però també recordo aquelles desavinences amb els meus pares: no voler-hi parlar però al mateix temps trobar-los a faltar. No saber com comunicar-m’hi i, quan ho intentava, fer-ho malament. Recordo el telèfon fix i que el meu pare, cansat que m’hi enganxés a parlar amb les amigues més estona del que considerava convenient (sobretot quan venien les factures), m’hi posés un cadenat perquè ja no pogués trucar més. Recordo enfadar-m’hi i haver de baixar a la cabina del carrer quan volia trucar-les. Recordo les queixes a casa pel meu desordre a estones massa exagerat i no entendre’n el perquè si als meus ulls no n’hi havia per a tant.

Coses del 'karma'

Potser és una cosa del karma o què sé jo, però la qüestió és que ara tinc una filla adolescent i una de preadolescent, i moltes de les coses que a mi em semblaven el més normal del món quan jo tenia la seva edat ara resulta que m’irriten. A estones, i per sorpresa meva, resulta que noto com em molesten coses que jo feia exactament igual. Aquell desordre, aquell parlar infinit amb les amigues que gairebé no deixa espai a res més, i aquella manera de mirar-me amb ulls que diuen “Ets boomer i no m’entens”. Boomer, jo? Però si em sento més jove que mai! Però si m’he apuntat a crossfit i tot per ser una mare en plena forma! Doncs no, resulta que em veu gran. Què hi farem. Igual que jo veia gran la meva mare.

Em vaig adonar perfectament que havíem canviat d’etapa a casa quan fa uns quants caps de setmana li vam proposar a la gran que, aprofitant que havien convidat la petita a passar el dia al Tibidabo, el seu pare i jo podíem fer un dia especial amb ella. Va fer un silenci abans de respondre, segurament intentant pensar de pressa per mirar de no ofendre’ns gaire, i va dir segura i contundent: “Gràcies, però prefereixo quedar amb les meves amigues”. Jo, que primer tenia l’esperança que digués que sí, només vaig respondre: “Segur?” “Sí, sí, segur”. Boom.

No em vaig ofendre ni em va saber greu, perquè de sobte vaig recordar, com si fos ahir, el dia que vaig preferir anar amb les amigues abans que passar tot un dia amb la meva mare o amb el meu pare. Arribats a aquest punt només pots fer una cosa, si no et vols quedar llepant-te les ferides: reubicar-te per poder acompanyar aquesta etapa dels teus fills tan bé com puguis intentant posar-te al seu lloc.

I per als moments irritants, pensar que tot passa i que qui sap si el karma també els vindrà a trobar d’aquí uns anys, quan siguin els seus fills els que els vegin grans a ells encara que estiguin a la flor de la vida.

C’est la vie.