Mama, em dones diners?

Barcelona“Igual que a l’escola aprèn certs conceptes, a casa aprèn a tenir diners”. La Sara té només 7 anys i rep cada setmana una paga simbòlica de 2,5 euros. Posa els diners en una guardiola que li han regalat els seus pares en la qual un ós agafa la moneda amb la mà. També ho apunten en un document per saber quina quantitat té a dins. Si van a comprar i ella vol algun caprici, ho paga amb aquests diners. És petita, però per al Francesc, el seu pare, és un joc “per aprendre a tenir diners” que intenten que sigui divertit. Fins al moment, explica, no s’ha comprat gran cosa, sinó tot el contrari. I, de fet, explica com a anècdota que volia un peluix de 14 euros i, quan va haver reunit aquest import, va decidir que no se’l compraria perquè ja no li interessava. Els pares són conscients que ella no necessita aquests diners i, de fet, li financen totes les necessitats, però creuen que és una bona manera perquè prengui consciència del que valen les coses i del que significa tenir recursos propis i, sobretot, estalviar.

Precisament aquesta edat, al voltant dels 7 o 8 anys, és la que recomana Ramon Moix, pedagog i membre de la xarxa d’experts del Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya (COPC), per començar a donar una petita paga als infants. Moix creu que a partir de l’adolescència ja és “tard” i que, en canvi, a partir de 3r de primària, per exemple, ja tenen capacitat de fer-ho per, alhora, valorar les coses quan han de comprar. “S’ha de fer pedagogia i entrenar-los”, creu Moix.

Però no totes les famílies ho fan igual. A la família de la Sara Rongera, per exemple, han optat per donar-los diners quan els necessiten per sortir. Tenen dos fills adolescents. La gran té 17 anys i, com que ja treballa, ella mateixa s’administra el compte que ha hagut d’obrir i gestiona els seus diners; només en demana en ocasions puntuals. Per a la Sara la seva filla no ha sortit malgastadora, al contrari, tot i que reconeix que la roba –i sobretot les compres en línia de determinades marques molt assequibles– són la seva perdició. El petit, amb 15 anys, demana menys perquè encara no surt gaire, i la major part de la despesa la fa en llaminadures. Segons explica la Sara, no han optat per una paga setmanal o mensual i, de moment, segueixen amb aquest model. És conscient, però, que tard o d’hora ho hauran de canviar, però ara per ara ni el fill ni la filla els hi han demanat i considera que tenen prou consciència per gestionar, també així, els seus propis diners.

El valor dels diners, des de petits

Elisabeth Ruiz Dotras, professora dels estudis d'economia i de l'empresa de la UOC, experta en finances, creu que de la mateixa manera que a casa s’ensenya a reciclar o a separar la brossa, s’ha d’ensenyar el valor dels diners. Els nens, diu Ruiz, “ho volen tot i no saben què val més o menys”, i en el moment actual s’hi suma la immediatesa, que ens permet “pagar amb un mòbil”. Per això, creu que és important que els fills prenguin realment consciència dels diners des de petits. Posa d’exemple les petites atraccions que posen les botigues al seu exterior com el primer pas per ensenyar el concepte dels diners, ensenyant que perquè allò funcioni cal posar-hi monedes.

Ruiz no es posiciona sobre si cal o no una paga concreta ni a quina edat, però sí que defensa que cal parlar de com es guanyen els diners i de com s’estalvien des de ben petits. “Si a casa parlem de reciclatge, per què no s’ha de parlar de finances?”, qüestiona l’experta.

La paga ha de ser una recompensa?

Moix i Ruiz tenen una manera diferent de veure si la paga ha de ser una recompensa o si s’ha de poder penalitzar com a càstig. Moix, per exemple, creu que les obligacions d’infants o adolescents, adaptades a la seva edat, “no es poden gratificar”. “Donar cinc euros perquè endreci l’habitació no s’ha de fer mai”, diu el pedagog. En canvi, sí que creu que es poden compensar esforços que no siguin la seva obligació.

Precisament, que els nens i nenes vegin que els diners comporten un esforç és el que defensa Ruiz. Per això aposta per instaurar –quan encara són nens– un sistema de tiquets que s’aconsegueixin en funció del que faci la criatura perquè vegin “que els diners no es donen perquè sí”. Proposa fer una taula i valorar els esforços amb aquest sistema que impliqui, també, aconseguir recompenses més enllà de les materials, com pot ser anar a un restaurant o una activitat d’oci, també en família. Creu que si arriben a l’adolescència i només se’ls paguen les sortides a “criteri” dels pares, els joves no entenen el perquè i no estan fent cap aprenentatge. I també creu que, si no es treballen tots aquests conceptes abans, la primera paga o el primer sou se’l gastaran tot de cop. I potser també el segon i el tercer, alerta l’experta.