"Mama, per què venen aquests homes? Per què criden?"

Girona"Mama, quan tindré una habitació per a mi sola?", pregunta la Jasmina, de vuit anys. Des del desembre passat, ella, juntament amb la Samia, la seva mare; el Redouan, el pare, i la Tamara, la seva germana, de tan sols tres mesos, viuen en una habitació d’un pis compartit dels serveis socials de Barcelona. Van patir un desnonament. Aquesta família marroquina subsisteix, a més, amb una ajuda de 300 euros, mentre el Redouan, que està fent uns cursos, espera aconseguir feina per aportar més diners a casa. Però a quina llar? Un habitatge on conviuen amb dues famílies més en la mateixa situació: tots en llista d’espera per aconseguir un habitatge que no arriba. La Jasmina, a qui li costa concentrar-se a classe, encara recorda el desconcert del dia del desallotjament. "Per què venen aquests homes? Per què criden?", preguntava als seus pares, que només li van saber respondre: "Ens canviem de casa, momentàniament".

Els desnonaments generen molta incertesa i neguit, també per als infants i adolescents. Agreujat, en part, perquè els adults no acostumen a donar-los gaire informació. “La majoria de famílies no tenen prou recursos personals per explicar als menors què passarà. Se senten desbordats i els fills en solen quedar al marge”, detalla Maria Casalà, educadora social de serveis socials d’escoles del Raval Sud. Davant d’aquesta mancança –i donat l’increment de famílies desnonades al barri del Raval de Barcelona–, el centre de serveis socials del Raval Sud ha engegat una iniciativa que acompanya infants, adolescents i joves i dona eines als progenitors. Es tracta d’un conte que explica una situació d’emergència i de precarietat habitacional com aquesta: la pèrdua d’habitatge a conseqüència d’un desnonament. Jo et cuidaré, escrit per Anna Manso i il·lustrat per Teresa Herrero, ha comptat amb la participació de set famílies del barri i professionals dels serveis socials.

“Les famílies amaguen el desnonament per vergonya o l’edulcoren amb mentides piadoses. Es veuen sense recursos per afrontar-lo d’una manera digna. El conte, en canvi, hi ajuda”, assenyala Manso. A l'hora d’elaborar-lo, les mateixes veïnes del barri van explicar les vivències a l’escriptora i ella va construir l’argument."Em van exposar el que volien que hi sortís: racons del barri, un gat, en Garfi, un peluix, en Nunu... Però, en canvi, no pas la carta de comunicat del desnonament. El repte va ser idear un final per a la història. La premissa era no acabar amb una situació falsament feliç en què arriba la casa. Moltes famílies acaben marxant de Barcelona... Així que se’ns va acudir aquest final en què els pares, passi el que passi, li diuen al fill: «Sempre et cuidaré»".

Explicacions adaptades a l'edat

El psicòleg Roger Ballescà, coordinador del Comitè d'Infància i Adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, admet, d’una banda, que les “males notícies” no poden evitar-se, però, de l’altra, el que sí que es pot fer és “generar un entorn de seguretat” i “una idea d’esperança en el futur”. El més important, segons aquest expert, és donar la informació “adaptada a cada edat” perquè no és el mateix un nen de quatre anys que un de catorze. “Una cosa és evitar informació que no necessiten perquè no aporta res i l’altra crear una ficció. Hem d’explicar-los a tots, sense pèls a la llengua, quines són les coses que canviaran i quines no; aquestes últimes, precisament, a vegades ens oblidem de dir-les i també són necessàries”. “El conte ho fa i genera esperança amb el que no canviarà, que és cuidar la criatura”.

La publicació, que s’ha presentat a cinc escoles del barri del Raval i s’emmarca dins la Comissió per a l’Acompanyament dels Infants, Adolescents i Joves del Raval durant el procés del desnonament, també és una manera de visibilitzar que un desnonament pot passar-li a qualsevol. Casalà, en aquest sentit, afirma que no hi ha culpa o responsabilitat. “No es tracta d’un tipus concret de família sinó d’un problema de la societat, en què hi ha un dret a l’habitatge que no s’està respectant. Amb el conte, la situació segueix sent igual de crua, però la persona se sent més acompanyada”. Per la seva banda, Alba Cid, treballadora social de serveis socials del Raval Sud, afegeix que “un conte no ho arregla” però esdevé una eina “cabdal” per “poder treballar també a les escoles la problemàtica de l’habitatge i que aquesta no sigui un estigma”.

L’escola: un refugi

Tot i que els infants i joves no ho verbalitzin, l’evidència és clara. Els mestres identifiquen, de seguida, tot un seguit de problemàtiques en l’alumne que ha passat per un desnonament. “Sempre era puntual i resulta que des de fa uns dies arriba tard a l’escola perquè ve amb metro i de més lluny. Se’ls veu tristos, irascibles... I quan els preguntes què ha passat, t’expliquen que han perdut l’habitatge i s’estan en una pensió”, lamenta Maria Casalà. Davant d’això, el psicòleg Roger Ballescà ressalta, però, que una adaptació “normal” a una vivència d’aquestes és que el nen plori i estigui malament. “No hem de confondre passar-ho malament amb el fet que no s’estigui adaptant a la situació. Em preocuparia més un nen feliç i content en una situació dramàtica, que no pas un nen que plori. És una sensació desagradable, però no dolenta. Una reacció saludable, que cal acompanyar. No hem d’evitar que se senti malament, sinó acompanyar-lo en el procés”.

Amb tot el tràfec, l’escola esdevé un aixopluc per a ells. “Es recomana que per al desnonament estiguin a l’escola protegits del rebombori. Si viuen en una pensió, poden deixar els objectes de valor aquí amb nosaltres. Per a ells, el centre escolar és un lloc de seguretat, especialment quan casa teva, que és un espai de seguretat per excel·lència, ha desaparegut”, destaca Casalà.

El Rashid i la Faiza, una parella pakistanesa, també van patir fa un any un desnonament del garatge on vivien. El seu desig és anar en un habitatge de lloguer, però el mercat està “inassequible”, asseguren. Davant la falta de pisos compartits, Serveis Socials els ha facilitat una pensió al Poble-sec. Segons expliquen, però, no tenen accés a la cuina, cosa que impacta en l’alimentació dels seus fills, de 5, 9 i 10 anys. “No estan menjant bé. Estem buscant solucions”, descriuen preocupats. I és que amb el desnonament desapareix, sovint, l’alimentació saludable. “Prescindir del menjar de la mare, del menjar de casa, produeix també certa enyorança. El menjar té una funció emocional, a part de nutricional. Aquestes famílies que viuen en pensions han d’anar a un bar proper i l’escola acaba fent aquesta funció d’alimentar saludablement les criatures”, comenta Casalà, que es pregunta què esperem d’uns adults que han estat patint en la seva infància. “La societat no garanteix un habitatge, i això té conseqüències en la persona”, assegura.

Segons Ballescà, que també és coordinador de l'àrea de salut mental infantojuvenil de l'Hospital Sagrat Cor de Martorell, els nens tenen tendència, de fet, a veure les coses en un termini temporal més curt que no pas els adults; per això, recomana donar-los perspectiva: “Tot i que en aquests moments la situació és complicada, d’aquí un temps les coses aniran millor i podrem, ben segur, recuperar la normalitat”. Esperança i futur.