15 anys de Manel, el grup que estàvem esperant

El grup revelació del 2008. Una revelació i, de passada, un terratrèmol a la nostra música. Es compleixen 15 anys de l'aparició del disc de debut dels Manel, Els millors professors europeus, un àlbum que va sacsejar una escena en creixement i va expandir-la per cada racó del país. La perspectiva històrica ha situat aquella primera col·lecció de cançons al capdamunt dels grans treballs de la música catalana. Mira a la cara del Diòptria, Nit de Sant Joan o Alegria. En aquesta lliga juga un disc fascinant i fill d'un temps on tot just s'imaginaven els efectes de la devastadora crisi econòmica del 2008. Allò va ser, casualitats de la vida, pa i circ: mentre s'ensorraven alguns dels pilars de la societat, s'intuïa el millor equip de futbol de sempre i una banda de quatre nois de la ciutat feien l'àlbum pop en català més transversal, inspirador i addictiu d'aquest segle.

Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé, els quatre Manel, es van conèixer a l'escola pública Costa i Llobera de Barcelona. Nascuts entre el 1981 i el 1985, la seva història, senzilla i discreta, és com la de tants altres grups des que el pop és pop: eren amics i van decidir fer una banda. Des de l'amateurisme més absolut van autoeditar-se una maqueta i la van presentar al Sona 9, concurs de música emergent en català. En aquest marc es veuria la seva estrena sobre l'escenari, a Tàrrega el 21 de juliol del 2007. És un concert històric, però ningú d'entre la cinquantena d'assistents podia imaginar el que havia d'arribar.

En l’instant que Manel comença a treure el cap, l'escena pop en català creixia mesuradament. Els Antònia Font tenien cert poder de convocatòria i hi havia una sèrie de bandes properes, com Mishima, Mazoni, Sanjosex o Pau Vallvé, que anaven guanyant audiència. Totes es trobaven al festival PopArb, a Arbúcies, que especialment entre el 2005 i el 2010 va ser una mena d'estat de la qüestió pel que fa a indie-pop en la nostra llengua. "Estàvem en un moment en què encara s’arrossegava l'etiqueta del rock català. S'estava fent una mena de transició que ha desembocat on som ara", recorda el crític musical Albert Puig. És llavors que la maqueta dels Manel, que contenia Nit freda per ser abril, Dona estrangera, En la que el Bernat se't troba, Ceràmiques Guzmán i Pla quinquennal, va escampar-se com una taca d'oli

Tot i que no van formar part de la generació Myspace pròpiament dita, la viralitat dels seus primers temes va ser similar. Vist amb perspectiva, són un dels últims fenòmens boca-orella fora de les xarxes socials. De cop i volta, aquelles cançons eren tema de conversa de l'escena. Des d’una essència pop recollien la tradició antiheroi indie i la transportaven a la quotidianitat de la Barcelona del 2008 amb una naturalitat desarmant. Els Manel no van guanyar el Sona 9, però van començar a fonamentar una base de seguidors que s'omplia a bon ritme i se sabia la maqueta de cap a peus. Paral·lelament, els concerts s'anaven multiplicant –alguns de mítics, com el que van oferir al pati de la Universitat de Barcelona– i creixia l'expectació que desembocaria en el seu primer disc. Ni ells sospitaven llavors, com cantarien anys després, la quantitat de gent que els estava esperant.

Un disc per a la història

I finalment es va publicar Els millors professors europeus, que va veure la llum l'11 de novembre del 2008 amb la discogràfica Discmedi. Venia presentat amb una il·lustració del Roger Padilla que centrava quatre cadires buides sota un fons marró, cada una d'un color, d'un disseny i un estil diferent, simbolitzant les quatre personalitats que formaven el grup. El títol de l’àlbum s'extreu de Pla quinquennal, una de les cançons que ja apareixia a la maqueta.

L’enregistrament es van fer en uns estudis del barri de Sant Martí i la producció i arranjaments van anar a càrrec del mateix grup. Van participar-hi amics i familiars fent cors, i diversos músics amb instruments de vent. Un d’ells va ser Joan Palacio, que va tocar-hi el trombó i que prèviament no sabia ni que existien. “Ens coneixíem amb el Martí i em va demanar si podia tocar en un disc d’un grup que tenia amb uns amics”, recorda Palacio, que va participar en quatre cançons: “La més difícil de gravar va ser Al mar. La melodia que taral·legen als concerts és molt fàcil de cantar, però t'asseguro que va costar de treure”.

L’àlbum és un tractat de música pop que mira de reüll la cançó d'autor, amb acatament, però sempre amb l'essència de la música del moment. Sonava a present i no a passat. És deutor de Sisa, Pau Riba i Bob Dylan i, a la vegada, de Herman Dune, de Magnetic Fields o del primer disc de Beirut. Un maridatge de tradició i modernitat que posava al centre les històries senzilles de la quotidianitat, una manera d’escriure molt narrativa que va connectar immediatament amb el públic. “Quan van aparèixer els Manel vaig adonar-me de seguida que funcionaven tan bé, entre altres coses, perquè a la seva música s'explicaven històries”, diria Joan Miquel Oliver anys després.

En aquelles dotze cançons, el costumisme es vestia de gala, es mostrava bonic, però sense cap ambició, ni la impostura de voler semblar una cosa que no s'és. "Van fer dos hits que van entrar rapidíssim a tothom", recorda Albert Puig. Es refereix a Al mar i a Ai Dolors, però contenia altres peces memorables que avui dia formen part de l'imaginari popular, com Pla quinquennal, Captatio benevolentiae, Els guapos són els raros o Dona estrangera, escollit com a primer senzill del disc. A més, es tancava amb Corrandes d’una parella estable, que es va convertir en un fenomen en directe.

A banda de tenir himnes intergeneracionals, l'altra pota de l'èxit va ser la concepció que tenien del directe. "El grup es relacionava amb el seu públic d'una manera especial, el feien partícip: tothom semblava feliç", recorda l'Artur Estrada, llavors programador de l'Heliogàbal, la sala en què es va presentar oficialment el disc. Va ser pocs dies després de la publicació, i amb tanta demanda van haver d’ampliar les dates a tres nits seguides. "Vam posar les entrades a la venda a la barra del bar dins d'unes caixes de puros quadrades de l'estanc dels meus avis –recorda Estrada–. Es van vendre força de pressa i vam decidir fer-ne una tercera. Fins a aquell moment no ho havíem fet mai".

Per estrany que sembli, seria una de les últimes oportunitats de veure a Manel de tan a prop. Pocs dies després ja llogaven una furgoneta per actuar per primera vegada a Madrid, ja sota el paraigua del Primavera Sound. "Una de les claus de l'èxit del grup ha estat saber-se envoltar de gent molt competent. D'aquí que la seva aposta per anar a tocar a resta de l'Estat va ser guanyadora", recorda l’Albert Puig.

El triomf d’Els millors professors europeus va ser immediat i aclaparador. En pràcticament 13 mesos van passar de ser un grup sense cap disc a ser caps de cartell del PopArb i el Faraday (els dos festivals indies de referència), tocar a l’escenari principal de la Mercè, esgotar les localitats a l’Apolo, fer concerts a Glasgow, Londres, Manchester, Brigthon i Buenos Aires i completar 87 xous arreu del territori. La febre pel grup era absoluta, mai vista abans en un grup de pop d’arrel independent en català. A l'estiu van participar en el festival que organitzava l'Heliogàbal durant les Festes de Gràcia a la plaça Rovira. Resultat?, un ple històric: "Hi havia gent fins i tot sobre el sostre del quiosc de la plaça", recorda Estrada, avui un dels programadors del festival BAM.

Punt i a part mereix el tancament de la gira, dos concerts celebrats el 15 i 18 de gener del 2010 al Palau de la Música i considerats pràcticament com un esdeveniment nacional, gravat per TV3. "Allò va ser el súmmum. L'endemà va sortir una foto al diari a doble pàgina i se'm veia a mi tocant al cantó del Guardiola", recorda Joan Palacio entre somriures. Eren el grup del moment, el preferit del millor entrenador de futbol del món, apareixien al Polònia i els buscava absolutament tothom.

A principis del 2010, Manel ja eren el grup més important del país. Agradaven a gent de totes les edats, molts d’ells desconnectats de l’actualitat musical. Els reclamaven fora de les nostres fronteres i el disc es passava amb naturalitat de pares a fills. És una cosa que, amb tan poc temps, no havia passat fins llavors, ni ha tornat a passar després a la música catalana.

La calma després de la tempesta

Els Manel han estat en actiu fins fa pocs mesos, quan van anunciar una aturada indefinida, que no definitiva, de la seva activitat. Durant aquests 15 anys han gravat cinc discos i s’han mantingut com un dels grups més massius, influents i sobretot estimats dels Països Catalans.

Després d’Els millors professors europeus, el grup va seguir publicant grans cançons, però algunes coses van canviar: el Guillem Gisbert va deixar de tocar l’ukelele, tan característic dels seus inicis, i la proposta artística va mutar a cada àlbum que publicaven. “Són una banda que ha arriscat d’una manera molt bèstia. Es podrien haver quedat fent més o menys el mateix, però han preferit sorprendre’ns a cada disc”, explica Albert Puig.

En aquest sentit, el seu èxit, mantingut en el temps, ha anat arribant a nous seguidors i generacions. Bandes actuals com Ginestà o La Ludwig Band no s’entendrien sense aquell primer disc, i el pòsit de la seva obra total en el pop nacional és incalculable. “A mi el primer disc de Manel m’agafa massa petita, amb nou anys, però Atletes, baixin de l’escenari [del 2013] és un treball que influeix molt en la meva música”, explica la cantant Maria Jaume.

Ara mateix els Manel mantenen activa la seva discogràfica, Ceràmiques Guzmán, amb la qual acaben de publicar el nou disc, precisament, de La Ludwig Band, i a principis de l’any 2024 s’encarregaran del debut en solitari del Guillem Gisbert.