Manual de bones maneres: les tetes

Les tetes de les senyores (però també les dels homes trans) no haurien de ser, a aquestes altures del partit, objecte de polèmica, sinó de joia i felicitat. És de pèssima educació mirar-li a una senyora les metes si la senyora en qüestió està parlant d’un tema que domina com ara, posi per cas, les noves estratègies de comunicació que afavoriran el diàleg entre el Govern i la ciutadania, que és un assumpte –hi estarem d’acord, tal com està el panorama– prioritari.

En el cas que no ho pugueu evitar i els globus oculars se us escapin vers la pitrera de torn, recomanem, fervorosament, que ho feu dissimulant i de forma discreta, tal com han après a fer, disciplinadament, la majoria de les autoanomenades dones heterosexuals quan els vaga de fer un cop d’ull a la bossa testicular dels múltiples mascles que les envolten o de la mateixa manera com les senyores lesbianes o bisexuals han après a fer amb les metes de les seves congèneres cada cop que les volen copsar. Cal recordar que la bona educació té molt a veure amb la contenció de les pròpies expectatives, amb deixar de ser un mateix, moderant-se i cedint, amb la no invasió del territori personal dels altres i, sobretot, amb l’exercici precís, creatiu i sincer de la hipocresia.

Per descomptat, cal practicar incessantment la sororitat i, sense el lliure consentiment de la propietària de la regatera, no s’emprendran accions reivindicatives de forma unilateral per tal de no involucrar la seva imatge en una altra batalla campal a través de Twitter, per exemple. Batalles que, com molt bé sabem, transportades més enllà dels Pirineus acaben convertint-se –perquè qualsevol excusa és bona– en una altra manera d’exercir l’anticatalanitat o de posar en dubte les polítiques feministes que, sovint gràcies a aquest tipus de tracamanyes, acaben reduïdes a un estira-i-arronsa entre dones que, enfangades i estereotipadament histèriques, fan bo allò del divide et vinces. Moltes vegades entre les bones intencions i les bones maneres és millor escollir les segones.

És de persones poc sofisticades i amb poc món dir en veu alta frases del tipus “No haver sortit de casa vestida així” o “Ella s’ho ha buscat”. El masclisme, com se sap, és, entre altres misèries més greus, font constant de mala educació. Si vostè és masclista faria bé en desenvolupar la suficient perícia perquè la resta no ho notéssim.

També és de ser curt de gambals enfocar l’assumpte des del maquiavel·lisme més flac (que és el que gasten els que no s’han llegit Maquiavel) i dir coses del tipus “El fi justifica els mitjans” o, en paraules del torero (que torero havia de ser), “Que hablen aunque sea mal ”. No cal capitalitzar-ho tot, rendibilitzar una polèmica és miserable.

No caldria ni dir-ho, però per si un cas: sense el permís de la interessada hom no s’abraonarà sobre cap pitram, tal com indiquen, per una banda, els bons costums i la cortesia i, per l’altra i fonamentalment, el Codi Penal. Per a aquest assumpte hem de tornar a remetre’ns a l’exemple que ens proporcionen les femelles heterosexuals que, ja sigui soles o en manada, no tenen per costum llançar-se sobre els homes del seu entorn, per moltes ganes que en tinguin, i prefereixen, abans de fer-ho, demanar-los la seva opinió, educadament, acceptant, si fos el cas i amb cristiana resignació, un no per resposta, però acceptant, amb entusiasme i alegria, una resposta afirmativa si així ho considerés l’objecte mascle del seu desig.