Mapa de les energies

Dilema d’energies s’escindeix en diverses parts: la primera, dels poemes, s’enceta amb un programàtic Autoretrat als 40, dècada per la qual ja transita l’autor, Pere Antoni Pons. És important aquest mezzo del cammin perquè de vegades es recorda de quan era infant, però també s’imagina de vell en un viatge per passat, present i futur. Un joc constant de desdoblament i alteritat que espera possibles respostes: “Qui ara escriu aquest poema voldria / que en Pere Antoni Llobina deixàs / de banda els orgulls, les pors i les ànsies / i l’ajudàs a confegir un poema”. Però es titula Desacord, i Llobina l'hi rebat. Una poesia reflexiva d’aquest cervell nostre, “cau de veritats rebatudes”. Constata que la vida “no dura” encara que tots nasquérem creient ser déus i viure segles.

En aquestes composicions que inauguren la maduresa poètica de l’escriptor, la reclusió domiciliària cada cop ha de prendre més força. El segon poema l’adreça a la casa. En altres contempla fora, per exemple, els retalls d’un dia de mercat, un quadre de Barceló, el taller d’Andreu Maimó, Campanet o tot Mallorca, metaforitzada en el baudelairià El darrer gran voltor negre. 

Un seguit de contraris als quals es vinclen els adjectius dúctils. Els paral·lelismes s’aniran reproduint en aquest ball de construcció i destrucció que és “la vida, més o menys”. Aquí resideix el dilema titular. O el segon epígraf: els fills que desordenen però fan net, la dona que ordena i eleva. 

Una lírica terapèutica, que brolla des de dins; però només aparentment hi ha descurança, o sols en el contingut, perquè després la forma la recompon amb força tenacitat. Se sincera quan declara que el seu vers és transparent com l’home que se sotja davant el mirall. L’espill no enganya; la seva poesia, potser tampoc.

La segona part, de les proses, és més breu. Poemes en prosa metafísics, alguns de tall tuitant. El dilema també esdevé si triar el vers o la prosa com a vehicle d’expressió. De tramoia clàssica, tornen a esdevenir-se dins la intimitat.

A contrapoètica reapareix el vers, si és que mai l’havia abandonat. Ara toca la construcció de les composicions. I a l’altra part dels poemes, els dilemes que “o bé són naturalment compatibles / o bé s’ataquen i es devoren mútuament”. Tot acaba circularment amb un poema llarg i jocós dedicat a Leonard Cohen, que encapçalava la primera dedicatòria, convertit en un Virgili amb qui no haurà de davallar a cap infern.