Sense mare, sense àvia

La meva mare va perdre la seva quan tenia 56 anys. Massa jove, sempre em deia. L’àvia en tenia 78 quan ens va deixar. Amb la meva parella, aleshores, ja teníem clar que volíem tenir fills i vam convenir que seria un bon moment, entre altres coses, perquè una neta serviria per contrarestar aquella pèrdua. Il·lusa de mi. Recordo perfectament el dia que li vaig donar la notícia, a ella abans que a ningú altre, convençuda que li estava fent el millor regal que havia rebut mai.

Ara, la que ha marxat és ella, amb només 68 anys, i jo soc la que m’he quedat sense mare. I sabeu què? Que sento que no hi ha ningú al món, absolutament ningú, que pugui omplir el buit immens que ha deixat. No, les meves dues filles tampoc. Perquè una mare és una mare. I no és un tòpic. Per poc o molt que hagi exercit com a tal, la mare és sempre la mare. I la meva ho és en majúscules. No conec cap altra persona tan disposada a donar amor, a acompanyar, a fer el camí més amable i més planer als que l’envolten. Era una persona excepcional, generosa, conciliadora, discreta, respectuosa...

La millor padrina del món. Va cuidar la Paula quan la depressió postpart em jugava males passades. Van passar moltes hores juntes. Estius sencers. I ara la seva essència perviu en ella. A la Martina la va poder gaudir molt poc. No havia complert ni els 3 anys quan la mare va marxar, però procuraré que sempre la tingui present. Jo la ploro sovint. Menys del que voldria per culpa de la voràgine diària.

Marxar era la millor opció

La ploro a ella i al pare, que també ens ha deixat. El càncer se’ls ha endut a tots dos amb cinc mesos de diferència. Primer va ser ell. Una gran pèrdua per a moltíssima altra gent també. Perquè darrere d’un home rude s’hi amagava una persona noble, sensible, generosa, d’una gran qualitat humana, sempre disposat a ajudar a canvi de res. No n’estic pas orgullosa, però he de confessar que vaig desitjar que marxés, com més aviat millor, per no veure’l patir més, rebregat des de feia mesos del sofà al llit i viceversa, amb els ulls mig tancats, resignat amb aquella vida que per a ell ja no era vida.

Marxar era la millor opció per a tots, començant per ell mateix, però sobretot pel bé de la mare, que portava 7 mesos al peu del canó, cuidant-lo dia i nit, convençuda i decidida, a força de voluntat, i de mal d’esquena. Havia tret tot el coratge del món per poder-lo acompanyar fins a l’últim alè, en un acte d’amor i generositat per correspondre’l com es mereixia, després de 50 anys cuidant-se mútuament. Ella ho era tot per a ell. Ell, per a ella, gairebé també. Junts havien construït un imperi de felicitat.

El que més em dol de tot plegat és que la Paula i la Martina s’hagin quedat, tan d’hora, sense aquestes dues fonts de saviesa, amor i serenitat. Una injustícia en tota regla. Perquè els avis són autèntics referents per a la canalla. Un refugi segur quan les coses van mal dades. I també un bri de llibertat. La que els pares no podem oferir-los perquè ens pertoca posar-los els límits des de ben petits.

És un cop molt dur, sí. Hi ha dies que la tristesa m'envaeix i, de fet, no puc evitar les llàgrimes cara avall mentre escric aquestes línies, però em vaig fer una promesa i faré tot el que estigui en les meves mans per complir-la i no defallir. Em nego a tornar a entrar al túnel, a haver de sobreviure en la foscor. Prefereixo esforçar-me per veure el got mig ple i donar gràcies a la vida per haver pogut gaudir dels millors pares fins passats els 40 anys.