Mare i filla, el millor conflicte (literari)

Barcelona– Jo truco cada dia a la meva mare. Si no, malament...

– La meva és tot el contrari: no expressa els sentiments i agafa sempre molt de protagonisme.

– Us heu fixat que sempre acabem parlant de mares?

Les mares d’aquesta conversa sentida en un bar del Raval de Barcelona es poden trobar representades en la ficció d’aquesta rentrée literària. "Poques coses m’intriguen més que les mares vertaderes, pel que sembla tan diferents de la versió idealitzada que sempre n'he tingut", escriu la mexicana Guadalupe Nettel en un dels contes de Los divagantes (Anagrama), on la mare que troba el seu fill desaparegut ni tan sols baixa del cotxe quan el troba. La novel·la sobre males mares i males filles per excel·lència d’aquesta temporada és, però, Diré que m’ho he inventat (Edicions 62), de Marta Marín-Dòmine, la protagonista de la qual explica com la mare després de parir li va arrencar dos dits de la mà. Una mare víctima, en certa manera, de les imposicions i de les circumstàncies. També és el cas de l’Erne, una de les protagonistes d'A casa teníem un himne (L'Altra), de Maria Climent. "La mare transmet molt aquesta visió perquè ella no deixa de ser una víctima. Penso que és un llibre que va sobre com te pot condicionar qui et cria, i com t'eduquen, o com és l'entorn on naixes, com t'afecten les mancances dels pares, tot i ser un entorn aparentment favorable", deia Climent en una entrevista a l’ARA.

Filles i mares sagrades

La idea de mare perfecta es desmunta des de la perspectiva de les filles, com ja feia Ada Castells a Mare (L'Altra), però també des del punt de vista de les mares, com escriu l'escriptora nord-americana Tess Gunty a La Conillera (Edicions de 1984): "No és tan estrany tenir una por mortal dels ulls del teu fill". O com també fa Castells aSolastàlgia (L'Altra), tot i que admet que és el més difícil: "Quan has de parlar dels fills t'autocensures. És difícil i sospito que haurem de tirar de la ficció".

Castells diu que el seu personatge "sempre serà la mare", que considera encara vista com a "sagrada" i "tabú". "Des que les dones tenim una veu pública més accentuada, tractem qüestions que literàriament no estaven tan tractades, com la qüestió mare i filla. Si vols un conflicte literari, és el millor que hi ha, perquè ho toca tot: l’amor, la responsabilitat, la fatalitat del compromís, l'animalitat, l'emmirallament i la reproducció de rols, la decisió de ser o no ser mare... És molt ric", afirma l'escriptora, que, de fet, va estar coordinant un club de lectura a la llibreria Laie de Barcelona de literatura sobre mares. "S'hi va apuntar molta gent, perquè és un tema que arrossegues tota la vida i necessites certa interlocució", assenyala Castells. Tot eren dones, però ella pensa que també a ells els interessa la relació amb la mare, tot i que no estan tan avesats a parlar-ne. "Estem molt allunyats de la natura, però la maternitat la mantenim. Continuem sortint del cos d'algú, és molt potent i et marca molt", exposa.

L'acceptació de la duresa

No és que s'hagi obert la capsa de Pandora. Hi ha precedents tan antics com Medea, que, segons la tragèdia d'Eurípides, va matar els dos fills com a acte de venjança cap al marit, Jàson, i va proclamar: “El mortal que no ha tingut mai fills sempre superarà en felicitat el que n’ha criat”. No oblidem tampoc que La infanticida (dins Tots els contes de Club Editor) de Víctor Català va llançar el nadó a la roda del molí i que escriptores nord-americanes com Vivian Gornick i Lucia Berlin ja han qüestionat les relacions maternofilials. Recentment, n'han parlat veus com la de Maggie O'Farrell, Mar García Puig i Katixa Agirre, i s'ha enfocat la maternitat des d'òptiques menys habituals i fugint de tòpics, amb el precedent de Temps d'una espera (Edicions 62), de Carme Riera. Però sí que "hi ha un replantejament", diu l'editora de L'Altra, Eugènia Broggi, que considera que "el que està canviant és que ara hi ha una desmitificació des de les mares potencials", com passa en la novel·la de Climent, en la qual es qüestiona el sacrifici. "¿Has de continuar sacrificant el 100% de la vida pels nets o arriba un punt en què pots reprendre la teva vida i fer tot allò que no has fet o que has deixat de banda pels fills?", es preguntava Climent a l'entrevista.

"Abans hi havia més violència i frustració cap a elles" i ara "hi ha una acceptació d'una realitat dura", afirma Broggi, i "aquesta narrativa ens ensenya que hi ha mil maneres de ser mares i que no estem soles quan ens passen coses com la depressió. Si estimes o no estimes el teu fill sembla terrible, però és autènticament real". "La maternitat ha sigut un tema gros: el qüestionament de si es vol ser mare, mares penedides... Sempre se n'havia parlat com una cosa inevitable per a la dona, i ara hi ha una constant lluita contra la idea que realitza la dona o que n'és una extensió. És un reflex del nostre món", afegeix Broggi.

Portar la mare a teràpia

La psicòloga Salut Ballesté veu a la consulta que és un tema recurrent. "La forma que tenim d'actuar radica en els models que hem tingut", apunta, i sovint continua sent la mare qui assumeix les tasques de cures i amb qui generem l'afecció quan som nadons. Per tant, aquest vincle condicionarà com ens relacionem amb els altres, explica. Les problemàtiques que poden envoltar la relació maternofilial, que poden ser relacions de dependència, inversió de rols o violències, acostumen a tenir a veure amb el fet que les pacients volen canviar conductes de la mare en comptes d'acceptar-les i amb la falta de comunicació que desemboca en traumes no resolts i en vivències no verbalitzades. "Falta educació emocional en els pares i els primers a rebre-ho són els fills", reivindica.

Aquests casos, però, creu que venen precisament del fet que la figura materna continua estant idealitzada i d'una creença estesa a la nostra societat: "La mare m'hauria de donar afecte i suport incondicional, però em trobo amb una mare que no sap atendre les meves necessitats o que perd els nervis, i la figura s'enfonsa. Hi ha un conflicte entre la mare que idealitzes que socialment t'han dit que és la correcta i la que tens", diu Ballesté. Lluny de proposar una desidealització, aposta per un equilibri entre l'ideal i l'acceptació de com és aquesta mare, però aquest procés és "com un dol", afirma, ja que pots passar per la negació, la irritació i la tristesa abans de comprendre la mare i focalitzar-te en la qüestió rellevant: "Com puc jo estar millor sabent que és així?"