Mercè Pons: "Tinc una mare de noranta anys que em segueix fent de mare"

BarcelonaPreparant l'obra he recordat moments de l'embaràs i del part. L'autor i director, en Jordi Casanovas, va interrogar-nos, a les actrius i a altres dones de l'equip que érem mares. Hi ha coses a l'obra que estan tretes de la meva experiència.

El teu personatge és la Joana, una de les llevadores.

— De les dues és la més veterana i no és algú que sembli que pugui donar gaires bons consells sobre la maternitat. Fa la impressió d'estar amagant alguna cosa.

La història comença amb una embarassada a punt de parir, quan ja té contraccions.

— Està en una casa aïllada al mig de la muntanya, amb dues llevadores que ha contactat a través de les xarxes per fer un part natural, tal com es feia antigament. Les llevadores també són remeieres que li expliquen històries màgiques de dones d'aigua i, a partir d'aquí, la cosa es complica. Però no et puc explicar com.

Els teus fills han vist la funció?

— Encara no, però ja et dic que la petita no vull que la vegi. Ara, trobo que és una obra que està molt enfocada cap a un públic jove perquè té molts elements de gènere que no són habituals en l'oferta teatral. Des de l'experiència amb els meus fills, crec que la iniciativa d'anar al teatre ha de partir sobretot de nosaltres, els pares i les mares, perquè els nens no demanen anar al teatre. I els joves tampoc no és una cosa que facin espontàniament. No es gasten els pocs diners que tenen en teatre. Així que hem de procurar que els nostres fills mantinguin l'interès no només en el teatre, sinó en la cultura en general.

Com fas de mare?

— És una feina infinita. No s'acaba mai. Tinc una mare de noranta anys que em segueix fent de mare, i això no ho perdrà mai, fins al dia que em deixi. Fer de mare d'una noia de tretze anys és molt diferent d'un fill de vint-i-tres. Cadascú demana un tipus d'acompanyament diferent. La feina de ser mare, el patiment d'una mare, no s'acaba mai perquè, tinguin l'edat que tinguin, sempre desitjaràs que tot els vagi bé i que siguin molt feliços.

Què preocupa a la mare de la noia de tretze anys?

— Veig la manera com li influeix la tecnologia. Amb el fill gran no sabíem encara ben bé què passaria amb internet. Llavors encara no hi havia tantes precaucions com hi ha ara, però tampoc no rebien tanta pressió. En canvi, ara cal vigilar molt. Jo hi estic molt a sobre.

I què, de l'home de 23?

— Un fill gran ja va sol, però, de tant en tant, encara és molt gratificant veure que et pot venir a demanar consell, que hi pots tenir converses en les quals realment escolta allò que li dius. Això és molt satisfactori. Ser mare ha estat el millor que m'ha passat a la vida. M'agrada tant que, si la vida m'hagués portat per altres camins, potser hauria tingut més fills.

Explica'm un moment bonic viscut amb els fills i relacionat amb el teatre.

— El meu fill tenia vuit anys i el vaig portar a veure un muntatge del Rei Lear, on jo actuava. D'acord que no és una obra gens adient per un nen petit, però a vegades les mares ja les fem, aquestes coses. El cas és que l'obra el va impactar molt i va sortir dient que li hauria volgut conèixer Shakespeare i que un dia volia portar-li flors a la tomba. Així que vam aprofitar un viatge a Londres per anar a Stratforf-upon-Avon i entrar a l'església on està enterrat. Abans d'entrar va fer un petit pom amb flors silvestres i dins de l'església es va adonar que hi havia una corda que li barrava el pas i una persona vigilant. Però el vigilant es va entendrir tant amb el nen, que va fer una excepció i li va permetre deixar les flors sobre la làpida.

No sé si pots trobar cap anècdota de la nena que estigui a l'altura de Shakespeare.

— La filla tenia cinc anys i mig quan, amb el seu pare, van venir-me a veure al teatre. Actuava en una obra que no era per la seva edat, però ella insistia que volia veure-la, així que vam acordar que només s'hi estaria al principi. Però quan va començar la funció no volia marxar. Tot i que no entenia res, no es volia moure fins arribar un moment, gairebé al final, que un personatge treia un ganivet. Llavors es va girar cap al seu pare i li va dir: "Ara sí que hem de trucar a la policia".