Soc mare i soc trans

BarcelonaNo em coneixes i és trist. No saps com soc, o potser ni si existeixo, però quan parlem dels fills, tu i jo som clavades, idèntiques. Veuràs. Si haguessis d’abandonar casa teva i tornar a començar amb ells, ¿oi que els deixaries escollir fins i tot els colors de les parets del pis que aconseguissis llogar, encara que acabessin pintades de verd i lila? ¿I no compraries els millors mobles per a la seva habitació i, amb el que et quedés, ompliries la resta amb Ikea? Segur que pregaries perquè, d’aquell pis, les teves criatures en fessin una llar i, per fer-ho més fàcil, adoptaries un gat o un gos, i deixaries que la teva filla li posés el nom, encara que escollís Purpurina, Pinya o Música.

Crec que si tu, estant amb les teves filles, tinguessis por que t’assenyalessin en llocs públics, siguin botigues, bars, jutjats, museus o parcs, i que elles passessin un mal moment, serraries les dents, se t’encendrien els ulls i entraríeu igualment en aquell espai. ¿O permetries que el prejudici social t’impedís tenir-ne cura? Segur que corregiries cada error o maltractament amb formularis, reclamacions o, si calgués, amb algun crit. Bé, potser a vegades et retiraries si la batalla no valgués la pena o ja en tinguessis massa, però no els ho diries mai. Per relaxar-te escolliries el lloc de vacances més bonic o cultural que els poguessis oferir, sempre que no fos massa perillós per a tu. Si això exclogués el 85% dels països i molts espais del nostre, amb un somriure et diries que així la tria és més fàcil.

I a l’escola, l’institut o les extraescolars, ¿no vigilaries que no hi hagués res que pogués ferir els teus fills per ser com són o perquè tu ets com ets? Els preguntaries cada dia com els va, et llegiries el projecte educatiu, demanaries l’entrevista. I si et truquessin del centre enmig d’una reunió de feina, suposo que la deixaries per anar a recollir el teu fill amb un trau. O a la teva filla quan tingués una regla forta. Si tinguessin un dolor agut al costat dret, segur que els portaries a l’hospital i, si fos apendicitis, et quedaries de vetlla totes les nits.

De valors, amor i cures, no menys que tu

Tu faries tot això, com jo. Som idèntiques, però no em coneixes. Per això podries dir, com va fer en el judici de divorci la psicòloga forense de l’altra part, que soc un perill per a les meves filles. Que no soc bon exemple. Que tinc patologies mentals que m’impedeixen tenir-ne cura. Que soc trans o transsexual o transgènere, o com ho diguin els matxirulos masclistes o les feministes trànsfobes hiperventilades que segueixes per xarxes invasives o en columnes d’opinió ignorant. I perquè no em coneixes ho diries sense vergonya i amb el privilegi del cànon social i l’ampul·lositat de la suposada lògica d’una biologia de la qual saps molt menys del que creus.

Però ara, potser, em comences a conèixer i, tant de bo, a reconèixer. La meva vida no transcorre en subjuntiu i condicional, com t’ho he escrit fins ara, sinó en un present i un futur indicatius que ja són aquí i duraran per sempre. Soc mare i soc trans, i espero de tu el respecte que mereixem totes les mares que estimem i cuidem lis nostres fillis. I, com jo, totes les dones que som trans. Perquè es tractava d’això, oi? De valors, amor i cures, i d’això, estimada meva, no n’anem més curtes que tu.