Les mares no sortim mai a les fotos
Cada foto on no apareixes és una derrota; per contra, cada vegada que surts amb el monyo mal posat, el pit fora o la samarreta rebregada és un clam per dir que continues aquí
BarcelonaDiuen que les criatures neixen amb un pa sota el braç, però les mares naixem amb una càmera enganxada a la mà. Amb l’arribada del meu primer fill, com moltes altres dones, vaig començar a fotografiar compulsivament la nova persona que havia sortit de les meves entranyes. Dia rere dia, setmana rere setmana: un infant és un projecte en expansió, un canvi constant, un cartell de carpe diem amb potes.
En aquell moment no era fotògrafa, i la maternitat va ser, de fet, el revulsiu que em va empènyer a fer un canvi de rumb professional. El meu cas no és un cas aïllat. Potser no totes acabem dedicant-nos professionalment a la fotografia, però és innegable que quan ets mare només tens ulls -literalment- per a la infància.
Si hi penso, de fet, és ben curiós, perquè aquest canvi de mirada també va suposar que deixés de mirar-me al mirall; i no pas (o no només) perquè no m’agradés el que hi veia. Senzillament, el tsunami maternal em va arraconar al final de llista de prioritats. D’alguna manera, més literal o més filosòfica, la teva vida deixa d’orbitar sobre el teu propi eix i et converteixes en una ombra de tu mateixa. Ara que els meus cinc fills ja són grans, ho veig ben clar: durant molts anys vaig desaparèixer del mapa.
La conseqüència directa de tot plegat, per si algú en tenia dubtes, és que també deixes de sortir a les fotos que fas. No hi ets, perquè casualment sempre ets la persona que prem el botó de l’obturador. La fal·lera per enregistrar-ho tot, per documentar cada nova fita i no perdre’t res de la infància dels teus fills i filles, t’obliga a sortir fora de l’equació. Si tens molta sort i ho demanes, potser la teva parella es recorda de tornar-te a posar al centre en alguna instantània.
Un cos en transformació
Pel camí, a més, et trobes amb un cos que s’ha transformat, que potser no respon tan còmodament com abans (si és que ho feia) als estàndards de la pressió estètica i, quan et compares amb l’embolcall nou de trinca dels teus fills, encara resulta més dolorós posar-ho tot dins d’un mateix marc. I és quan sents que espatllaràs la imatge que t’adones de com tens d'integrat el discurs patriarcal sobre com hauria de ser una dona quan és mare.
Aquest procés d’exploració visual de la intimitat familiar, que podria ser alliberador i empoderador, es transforma en una forma gens subtil d’autocensura. I així és com, en comptes d’exhibir amb orgull la panxa de postpart o les ulleres de no dormir, continuem aspirant a ser més joves, més primes, més (aparentment) felices per sentir-nos mereixedores de sortir a la foto.
Se’ns escapa que avui ja som més joves que demà, i que d'aquí a trenta anys ens veurem amb uns altres ulls. Ben mirat, el procés de documentar la realitat de la teva família podria ser la guspira que encengui el foc per mirar-te a tu mateixa d’una manera més amorosa.
Cada foto on no apareixes és una derrota, la rendició a les regles d’un joc que tu no has triat. Per contra, cada vegada que surts amb el monyo mal posat, el pit fora o la samarreta rebregada és un clam per dir que segueixes aquí, travessant la selva d’una vivència descomunalment intensa. Arribarà un moment en què hauràs dormit vuit hores seguides i tindràs esma per recollir-te els cabells o pintar-te els llavis, i la foto resultant serà diferent. Sigui com sigui, els teus fills, les teves filles… volen veure’t. Ara, i d'aquí a trenta anys: t’estimen incondicionalment amb totes les teves llums i ombres. Qui sap, potser la seva mirada t’està convidant a fer el mateix.