La pintora Mari Chordà: "Amb 11 anys em donaven set piramidons diaris, si no arribo a dir prou em moro"

Mari Chordà (Amposta, 1942) és una pintora, poeta i activista feminista. En plena dictadura franquista va començar la seva sèrie Vagines, en què explorava el seu propi cos i el plaer. Podem veure la seva obra al MACBA fins al 12 de gener.

Va anar a una escola de monges. “Al parvulari érem nens i nenes, després no, quan t’anaves fent gran ens separaven. Jo tenia uns avis que eren increïbles i posaven música i em feien ballar. Les emissores que s’agafaven eren de Tànger, coses molt potents, música àrab, i jo ballava. Al parvulari vaig ballar dalt d’una taula, però va entrar una monja i em va portar als meus pares i els va dir: “que no vuelva hasta que tenga uso de razón”. Vaig estar temps a casa, fins als 7 anys no em van deixar tornar a l’escola. I m’ho vaig passar pipa perquè els meus avis eren molt divertits i m’explicaven moltes coses que si no, no les hauria sabut mai”.

Amb 11 anys un reumatòleg va manar que passés un any al llit o acabaria invàlida. "Jo estava interna a Tortosa, al col·legi de les teresianes. Hi feia molt de fred, estava a la vora del riu, no hi havia la més mínima calefacció, i m’agafaven uns dolors enormes de cames. La meva mare va dir: et portaré al doctor que a mi m’està curant i a tu també et curarà. I una mica més i no m’aixeco mai més del llit, perquè em prenia set piramidons [un analgèsic que va ser molt popular als anys 50,60 i 70, però que va ser retirat del mercat] diaris. I si després d’un any no dic ja n’hi ha prou, em moro".

Al llit va començar a pintar. “En aquell moment no hi havia colors a l'interior dels llibres, només n'hi havia a la portada. Era la postguerra. I, com que m’avorria tant, posava color als llibres. I em venia a veure la filla d’uns amics dels meus pares, la Marisol, que pintava paisatges molt macos, i em va ajudar molt”.

I després? "Vaig tornar a l'internat i vaig tornar a agafar fred, però no deia res, anava a la monja infermera i li deia: una aspirina por favor que sinó me llevarán a la cama. I ella, que era bastant moderna per l’època, em deia: "sí, y haz ejercicio”. Enyoraves els pares? “Podíem anar a casa una vegada al mes i em venien a buscar. Jo em vaig trobar còmoda estant interna. Hi havia moltes noies i les més grans t’ensenyaven a patinar i t’ho passaves bé”.

Tenia una germana i un germà. “Quan vaig néixer ell tenia 16 anys i ella 14. Pel mig va haver-hi una guerra civil. La meva germana em va agafar una gelosia terrible. Però tenia molt bona relació amb el meu germà”.

Els pares portaven els Almacenes Chordà. “Van acabar tenint tres botigues seguides. A sota de casa hi havia un espai enorme on hi havia de tot, fins i tot per Nadal, moltes joguines. Jo em divertia molt. Els pares eren juganers. El meu pare especialment, era valencià i m’ensenyava cançons que a mi m’encantaven”.

Una etapa de descobriment

Com es van prendre que volguessis estudiar Belles Arts? “Fatal. Ma mare deia belles arts i males arts. Hi havia mala fama. Arribar a Barcelona va ser impressionant, de descobriment de moltes coses. El que no em va agradar de Belles Arts era que passava el temps i no podies fer el que tu volies, havia de ser tot figuratiu. Un professor et deia: "no veus que al cos no hi ha verd?". I jo pensava: com que no, si la llum il·lumina per aquí... Era molt carca, no clàssic, carca”.

La primera vagina la va pintar el 1964 a Belles Arts. “No li vaig ensenyar al professor. Però vaig veure que tenia necessitat de fer coses relacionades amb el cos, però no com les ensenyaven ells. Normalment em barallava amb els professors. Hi havia molt masclisme. La model noia sempre despullada i el model noi ben tapat. I les noies vam dir: no entrem a la classe si el noi no es destapa”.