Mari Fouz, il·lustradora: "Els meus germans són de gossos, jo soc més de gats"
Quan la il·lustradora Mari Fouz era petita passava alguns estius en un càmping de Gavà que era ple de gats.“Hi havia una senyora que els donava menjar i tots els nens sempre hi érem”, explica. Un cop a casa, ella i els seus germans es dedicaven a donar la tabarra als seus pares perquè els deixessin tenir animals a casa.
“Al meu pare li encantaven els animals, però a la meva mare no, i a més era al·lèrgica als gats”, recorda Fouz, que afegeix: “Érem quatre germans, així que la pressió els va superar i finalment ho vam aconseguir”.
Primer va ser un gos, l’Scotty, un mestís que algú havia abandonat. Al principi el tenien al taller de cotxes on treballava el pare de Fouz però, un cop més, la pressió dels germans va fer efecte i l’Scotty es va traslladar amb la família. Poc després va arribar el primer gat.
Des d’aleshores, a casa dels Fouz sempre hi havia un animal o un altre, i quan els quatre germans es van independitzar la família va continuar creixent. Un husky, un pitbull, un american stanford, un pastor belga… “Els meus germans són de gossos, jo soc més de gats”, explica la il·lustradora, que tan bon punt se’n va anar de casa va adoptar la Rita, una preciosa gata blanca que havia nascut a casa del pare, aleshores separat.
La família felina de Fouz no va trigar a créixer: després de la Rita va arribar la Gris, també coneguda com la peque, un trasto que no para mai quiet. La Rita és sens dubte la reina de la casa: seu és l’espai a sobre de l’escàner on treballa Fouz i seva és l’habitació de la il·lustradora. Quan fa uns anys el pare de Fouz va morir arran d’una malaltia, ella va rebre l’encàrrec de “quedar-se les nenes”, les dues gates que ell tenia a casa. “Una d’elles és la mare de la Rita, jo pensava que seria fantàstic però resulta que es porten a matar”, relata la il·lustradora. I afegeix: “Ara, després de mirar-se malament i bufar-se, resulta que poden dormir juntes perfectament, i això m’encanta dels animals”.
De les seves quatre gates, diu Fouz, també ha après a relaxar-se una mica i a prendre’s les coses amb més calma. “Soc una persona molt nerviosa i sempre vaig de cul. Però algun dia que he tornat a casa alterada per alguna cosa les he vist allà tan tranquil·les i relaxades i m’he dit: «No passa res, tu, estem bé»”.
És també gràcies als animals de la seva vida que als 16 anys Fouz va deixar de menjar carn. “No és per salut, perquè menjo patates fregides -riu-, és perquè m’estimo els animals”. “I els gats en especial”, conclou la dibuixant, fidel a l’esperit d’aquella nena que es passava els estius envoltada de gats.
