Maria Climent: "Em sento més jutjada per donar el pit que per beure vi"

La maternitat és un tema tractat al teu últim llibre, A casa teníem un himne, i viscut en primera persona durant el dia a dia. Quin espai ocupa el vi en aquest context?

— És una de les coses que més he trobat a faltar, més que qualsevol altre alcohol, perquè de combinats no en bec i la cervesa sempre es pot substituir per un refresc. Però el vi a taula sí que l'he enyorat en algun moment perquè fa temps que vaig reduir-ne molt el consum: durant la recerca de l'embaràs, gairebé en vaig deixar de beure, durant l'embaràs, evidentment, zero, i ara que la xiqueta té un any i mig, i que ja pren menys pit, quan sé que no ha de mamar en certes hores, sí que m'he pres una copa de vi.

Et sents estigmatitzada pel fet de beure una copa de vi i ser mare d'un nadó?

— No. Jo em sento més jutjada per donar el pit que per beure vi. Mai m'he trobat ningú que em digui: "Ui, et prens una copa de vi?" o "deixa de beure alcohol". En canvi, sí que m'he trobat molta gent que m'ha preguntat: "Ui, encara fas pit?". I més cansada que jo no ho deu estar ningú.

Al teu darrer llibre hi ha un personatge que és de la Terra Alta. La geografia i el parlar estan meticulosament tractats per retratar la zona. El vi, propi de la Terra Alta, va jugar algun paper a l'hora de construir aquest personatge?

— No de forma directa, però sí que hi està present. Sobretot amb la filla petita, que té diferents trobades amb l'alcohol. Podríem dir que el té superintroduït, que penso que és una cosa que passa a molta gent jove, perquè el fet de beure està molt normalitzat. Ella al·lucina quan veu que sa mare i sa germana poden beure només un xarrup de limoncello o una copa de vi i aturar-se. Ella necessita beure i veure el final de la botella. Aquesta és la línia de perill, entre un consum responsable i el que no ho és.

A l'hora de construir aquest relat, hi havia una voluntat de destacar que l'alcohol també pot ser una línia vermella segons com s'utilitzi?

— Sí, jo volia que es notés que allà hi havia un tema. Hi ha una escena que il·lustra molt aquest relat, que és quan arriba a casa i no té res a la nevera, només dues cerveses. Se les beu, a casa i sola, mig acabant-se una terrina de sobrassada. És una imatge tristíssima que denota que està disconforme amb la seva vida. Esclar que l'alcohol pot tindre este punt social i animós, però a la vegada pot ser tristíssim. El vi també apareix d'una manera molt diferent a Gina, que beu vi amb l'Elisabet per adquirir aquest punt de sofisticació i aparentar ser més gran.

Per tant, en el teu imaginari vincules el vi a la maduresa?

— El vi té un puntet més de sofisticació. És una percepció que no tinc amb la cervesa, que l'associo més a refrescar-me o a una beguda més ràpida, encara que hi hagi cerveses molt ben elaborades. És com si fos un pas més. Com suposo que li va passar a molta gent, el primer alcohol que vaig beure va ser la cervesa i la primera cervesa no t'agrada, perquè estàs acostumada a beure coca-cola. Però com que tens 18 anys, estàs a la uni, i a la gespa de l'Autònoma... Comences per aquí i després un dia fas un salt i tastes una copa de vi.

I aquesta copa com seria, en el teu cas?

— Encara que ara no bec massa vi, el vi bo m'agrada, si haig de beure vi dolent, prefereixo beure aigua. Jo en triaria algun del Montsant, del Priorat o de la Terra Alta, que de vins blancs n'hi ha de molt bons. Com veus, m'agrada bastant la proximitat, fer territori i fer reivindicació. Quant al vi, sempre tinc tendència a demanar vi negre perquè tinc la sensació que em puja menys al cap; si més no, el blanc té el perill que te'l beus més de pressa.

Tens alguna recomanació en especial?

— Doncs sí, n'hi ha un que m'agrada molt, que és el vi Traca i Mocador del Celler Mas de les Vinyes, al Montsant. Tant el blanc com el negre són molt bons.