La mare del realisme màgic

BarcelonaSi no fos breu, potser la literatura de Juan Rulfo no ens atrauria tant, ni la de Harper Lee, ni la de Gabriel Ferrater. Per què escriuen tan poc, els bons? Per desencís o perquè ja ho han dit tot? No sabem quin d'aquests motius va ser el cas de María Luisa Bombal (1910-1980), ploma gasiva amb la quantitat i generosa amb la qualitat.

Es diu que Carlos Barral va deixar escapar Cien años de soledad, però potser per compensar-ho l’editorial que va aixecar, Seix Barral, va publicar ja a finals dels anys setanta aquesta xilena misteriosa, considerada la primera pedra d’aquell corrent literari que fa de l’irreal un element més de la realitat. Qui més qui menys ha llegit García Márquez, però qui ha llegit Bombal? Aquest volum reuneix en dues-centes pàgines i escaig tota la seva obra, formada per dues novel·les breus -La última niebla y La amortajada- i cinc relats.

Totes són peces fruit de l’impuls juvenil, tenen les dones com a principals protagonistes i revelen la feminitat com un pou de sensacions sovint primigènies. Un material escàs però substanciós, on la veu pròpia de Bombal, contemporània de Clarice Lispector, crea un món que no s'assembla a cap altre, poètic i generosament evaporat. Ella es considerava una poeta en prosa i les seves històries transcorren en paisatges emboirats, on les passions humanes es mouen en universos gairebé atemporals. Tot plegat és més inconscient que racional.

Observar els vius des del teu taüt

Gran amiga de Pablo Neruda, Jorge Luis Borges, Norah Lange i d'altres personatges rellevants de la literatura llatinoamericana, tenia una retirada a l’actriu Barbara Stanwyck. Depressiva, a un dels seus amors li va disparar tres trets. Va escriure La última niebla a la cuina de casa de Neruda i va ser una sort que no li fes cas a Borges, que va provar de dissuadir-la d’escriure la història d’una dona que, ja difunta, observa els seus des del taüt obert al seu propi funeral. A aquest brillant tour de force que és La amortajada l’autor de L’Aleph el va batejar com un “llibre de màgia trista”. “Respetuosamente maravillados se inclinaban sin saber que Ella los veía. Porque Ella veía, sentia”, llegim en aquesta nouvelle que té en el conte María Griselda -la història d’una dona que atreu com un imant- la seva llavor germinal. La singularitat de la proposta recorda una mica La resucitada, un conte d’Emilia Pardo Bazán.

Hi haurà qui preferirà La última niebla, amb aparicions fantasmals incloses, o el conte Las islas nuevas, on en plena pampa hi ha illes que suren i després s’esborren. A algú el seduirà Trenzas, aquest cant fantasiós a la cabellera femenina. De fet, el volum sencer es podria llegir com una sola història on dones de classes benestants que compren el model familiar del patriarcat després el veuen desfer-se a la titil·lant llum de les espelmes. 

Bombal també fa pensar en la barcelonina Cristina Fernández Cubas, autora encara no superada en el terreny del fantàstic, i a les autores joves que en l’actualitat el cultiven entre nosaltres l’obra bombaliana ben segur que els resultarà inspiradora. Ja ho deia Virginia Woolf en aquesta enciclopèdia de saviesa que és Una cambra pròpia: “Seria una grandíssima llàstima que les dones escrivissin com els homes”.

Carlos Fuentes és qui va afirmar que Bombal era la mare del boom llatinoamericà. Boira al marge, és en l’estil on es manifesta més la seva personalitat: “Siempre busco un ritmo que se parezca a una marea, a la oración, es una ola que asciende y desciende y luego vuelve a subir”, deia. Paula Bonet ha sabut atrapar aquesta intenció a les seves suggeridores il·lustracions.