Marta Marín-Dòmine guanya el Sant Joan amb una novel·la sobre males filles i males mares
La directora del Born Centre de Cultura i Memòria s'endú un dels premis més ben dotats de la literatura catalana amb 'Diré que m'ho he inventat'
Barcelona"La mare, mai te la treus de sobre". L'escriptora, professora, documentalista i directora del Born Centre de Cultura i Memòria, Marta Marín-Dòmine, és la guanyadora del 43è Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana amb Diré que m'ho he inventat, una novel·la inspirada en la seva vivència familiar que qüestiona si hi ha males filles i males mares a través de la relació entre una mare que veu truncats els seus desitjos amb la criança i la seva filla, que intenta comprendre aquest rebuig.
La presidenta del Parlament, Anna Erra, li ha lliurat el guardó aquest dimecres, un dels més ben dotats de les lletres catalanes –35.000 euros lliures d'impostos, a banda de drets d'autor–, convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes (FACC) amb el suport del BBVA i publicat per Edicions 62.
La novel·la de Marín-Domine (Barcelona, 1959) ha estat votada per majoria d'entre 97 obres per un jurat format per Carme Riera, Najat El Hachmi, Valèria Gaillard, Francesc Serés i Roser Caminals, que n'han subratllat "la manera brillant i punyent de tractar les relacions mare-filla, defugint els tòpics del gènere", i una "alta qualitat literària, amb una prosa lírica que aconsegueix embolcallar el lector", segons el secretari del jurat, Joan Carles Sunyer, director de la Fundació 1859 Caixa Sabadell.
Matar la mare
Tot i que s'inspira en la relació amb la seva mare, Marín-Dòmine defuig "per por" el terme autoficció, que considera que s'ha criticat equívocament de narcisista. "En l’autoficció, l'escriptor cedeix el seu jo perquè pensa d'alguna manera que aquella experiència és compartida", afirma. Per això el títol de la novel·la, Diré que m'ho he inventat, que "diu molt de la duresa del llibre" i juga amb el concepte d'autoficció. "Això costa tant d'explicar i d'escriure que encara que em digueu que pertany a la realitat ho negaré", afirma enigmàtica l'autora, que ja va sorprendre amb Fugir era el més bell que teníem(Club Editor), premi Ciutat de Barcelona d’assaig, premi Joaquim Amat-Piniella i premi Serra d'Or de novel·la.
En aquesta nova novel·la, que presentarà a la Setmana del Llibre en Català i que considera el seu retorn a Catalunya des del Canadà, on ha residit les últimes dues dècades, parla més de la relació entre filla i mare que entre mare i filla, diu. Així com la maternitat des del punt de vista de la mare ha estat qüestionada els últims anys per la ficció –Boulder, d'Eva Baltasar, o La història dels vertebrats, de Mar García Puig, per exemple–, no ha estat tan explorat el punt de vista crític de les filles i considera que ara és "un temps propici" per matar la mare. "S'ha obert el camp de la veritat, sempre subjectiva, i hem tingut l'agosarament de posar en qüestió moltes relacions", afirma.
Iniciat a París el dia que la catedral de Notre Dame cremava, un incident que tenyeix la primera part d'un to gòtic de conte de terror, i continuat en plena pandèmia des de casa de la seva mare ja difunta i entre les reminiscències dels seus objectes, el llibre també aborda temes com la salut mental i l'oblit com a forma d'acceptació d'aquesta relació complicada. Lluny de la reconciliació i de tòpics ensucrats, l'experta en memòria conclou que "no és una novel·la per fer les paus".