Marta Marín-Dòmine: "Hi ha una obligació de ser bona filla i d'estimar-se la mare incondicionalment"

BarcelonaL'escriptora, artista, traductora i directora del Born Centre de Cultura i Memòria, Marta Marín-Dòmine, torna a la novel·la amb un retrat cru d'una relació tortuosa entre una filla i la seva mare a Diré que m'ho he inventat (Edicions 62), premi Sant Joan 2023.

Dius que t'ho has inventat perquè és real?

— És el joc. Soc una lectora bastant entusiasta de l'autoficció francesa, però em vaig adonar de la dificultat i de la gran valentia que requereix l'autoficció i em va sortir aquesta necessitat de recórrer a la ficció. Hi ha un altre factor amb les persones que han patit violències, que no saben si allò que ha passat els ha passat realment, sobretot en una situació d'exposició que són, per excel·lència, la infantesa i la vellesa. En aquest dubtar sobre la realitat hi ha una manera d'amagar qui t'ha fet mal, sobretot si qui t'ha fet mal és una persona que t'estimes.

És una manera de protegir-te?

— Suposo que és una manera de protegir-se, però una manera de cridar també l'atenció amb això que ara és tan important, el silenci.

A la novel·la no hi ha dubte que la mare maltracta la filla.

— Per a una criatura, el maltractament, encara que sigui una cleca de tant en tant, pot arribar a ser una monstruositat perquè no s'ho esperen de la persona que s'estimen. És una confusió immensa. No és el nivell del maltractament, sinó l'efecte que pot tenir en una persona sentir-se desvalguda.

Tenint en compte que la teva altra novel·la, Fugir era el més bell que teníem (Club Editor, 2019), parla d'un pare esplèndid, costa de creure que sigui real.

— Aquí també hi ha hagut una picada d'ullet. M'agrada posar en dubte les coses que es prenen com a certeses. El destí que ens anem fent no depèn mai d'un sol element. També és el pare qui em va salvar del que podria haver estat potser una experiència més greu.

El joc funciona. Admeto que t'he mirat les mans per si et faltaven dits com a la protagonista.

— No em falta cap dit. Soc jo i no soc jo. Exacte, són de debò.

Dius que has escrit la mare, no sobre la mare. Ha sigut un exorcisme?

— En tota escriptura hi ha aquest element, però és que jo trobo que, en general, les dones la tenim molt al damunt, la mare, cosa que sempre m'ha cridat l'atenció. Els homes també la deuen tenir, però tenen la necessitat de dir-ho i de tatuar-se "Amor de mare". Nosaltres la necessitem com una identificació física que es dona per feta i, a més, algunes tornarem a reproduir la funció biològica. No és el meu cas. Hem de distanciar-nos del pare, de la mare, de l'avi i de tothom. Hem de fer un joc de distanciament de tot. Fins i tot de la memòria, perquè no ens absorbeixi, que ens deixi ser el que realment volem ser.

Sense oblidar?

— Es pot oblidar? Jo sempre tindré les mans de la Marina [la seva mare].

El nom és real.

— No pretenc amagar-me. No vaig dir mai a ningú que em sentia maltractada, va ser de gran. Dubtava que allò fos veritat.

Hi ha una mena de tabú, unes convencions socials que diuen que mare i filla s'han d'estimar d'una manera. Desmuntes l'amor matern?

— El feminisme dels anys 70 va ser una mica ambigu. El va desmuntar, però va estar més interessat a desmuntar el pare, com és lògic, perquè semblava el vincle del sistema patriarcal. I això a mi, de joveneta, em va destarotar bastant, perquè em trobava molt mala feminista, molt mala filla. Hi ha una obligació de ser bona filla i d'estimar-se la mare incondicionalment. Crec que és molt més greu socialment no estimar-se la mare que no pas dir que no t'estimes el pare. Jo no dic que les mares no estimin les seves filles. S'ha d'estimar, però que ningú sigui esclau de l'amor.

¿Les mares semblaven intocables i ara les comencem a qüestionar?

— Sí, perquè estem en un moment en què s'ha fet molta feina, quan les dones coincidim a parlar de les nostres experiències amb les mares, comencem a parlar de sexe, hi ha les xarxes socials i t'arriba el que pensen les altres dones. Estem en un moment molt important en la història de les dones.

Per què?

— Perquè sabem de les altres. El moviment Me Too té la seva importància. El #seacabó, el que està passant amb les periodistes esportives, sisplau, que se sàpiga, diguem la veritat a tot arreu on anem. És que no hi ha ni un mil·límetre del nostre cos que no estigui sexualitzat. I això és una anomalia masculina. És un moment històric que hem d'aprofitar per ser més lliures.

Expliques com condiciona la mare en les relacions.

— Jo tenia predilecció per enganxar-me amb dones abusadores, a les quals adorava intel·lectualment, però que després sempre me'n feien alguna.

Què és per a tu la maternitat?

— El desig de donar vida és un desig meravellós, que no necessàriament has d'assumir. Crec que la idea de fill i filla l'hauria d'assumir la humanitat. De jove volia anar a viure a un kibbutz.

Una criança comunitària seria la teva fórmula?

— Sí, de debò. No entenc tampoc per què la mare o el pare han de ser tan responsables d'una persona o diverses d'una manera tan extrema al llarg de tota la vida. Els fills es tornen intocables per als pares, i els fills ens ressentim també d'aquesta dependència.

També parles de salut mental. La filla creu que no ha sabut acompanyar el desequilibri de la mare i que ho ha confós amb maldat.

— És així. El vaig confondre amb la maldat totalment. Crec que hi ha factors socials que poden desencadenar un desequilibri mental, sobretot en les dones i en tots els éssers que estan subordinats.

Creus que la maternitat és un factor?

— Crec que sí perquè hi ha unes exigències al darrere, que crec que molt poca gent les deu poder complir. I més en determinats sistemes polítics en què la dona rep d'una manera massiva les conseqüències de la repressió, com és el franquisme. He volgut reclamar la petita història de la dona obrera. Aquesta mare que feia càstings és real. Tenia un somni que no va poder dur a terme començant perquè la maternitat et canvia el cos. Per això m'agrada molt Juana Dolores quan diu "a veure quan comencem a posar a la literatura la classe obrera". Hem fet una literatura catalana molt de l'Eixample.

Moltes dones estan escrivint sobre la maternitat.

— Tinc molt d'interès de veure com rebran aquest llibre els homes perquè per a molts la mare és l'única, la mama, sobretot al Mediterrani. S'amaguen moltes coses darrere d'aquesta imatge intocable perquè també és no tocar la dona, no tocar la funció de la dona. Aquest llibre no parla de la maternitat, parla d'una filla. Com a experiència no puc parlar de la maternitat. Bé, no haver estat mare també és parlar de la maternitat. De l'absència, que és una altra opció. M'encantaria ajuntar dones de diferents generacions per parlar sobre les mares.