Marta Pontnou i Cesc Gomà: una llar on conviuen espelmes, moda, escalivada i caliu familiar

SabadellMarta Pontnou és assessora d’imatge, comunicadora i divulgadora de la lluita contra la pressió estètica, però també és una de les dones ajuntadores de la meva vida. Dones que gaudeixen formant grups de dones perquè ens ajudem i ens mostrem al món fent-nos grans en lloc d’empetitir-nos. El grup de la Marta es diu Lentejuela’s Party i va néixer arran de les ganes que hi havia durant la pandèmia de poder tornar a sortir de festa amb normalitat. Jo hi vaig entrar fa relativament poc. Amb la Marta ens coneixem d’aquella manera còmplice, divertida però encara no gaire profunda. El sopar d’avui és una oportunitat per veure-la entre bambolines i en tinc moltes ganes. Admiro la seva manera de comunicar, ja sigui amb articles sense pèls a la llengua a Núvol, reivindicant que ens espolsem de sobre la pressió estètica amb conferències i reels fabulosos o amb la seva pròpia manera de presentar-se al món amb una estètica glamurosa i per sobre de tot poderosa i desacomplexada.

Busco el número de casa seva en un carrer tranquil de Sabadell i l’encerto quan veig una estelada en una finestra i també una noia de catorze anys entrant-hi. És la Constança. La saludo i li explico que soc l’amiga de la mare que avui els ve a conèixer. La Marta i el Cesc Gomà, la seva parella, em reben i m’expliquen que la casa és una edificació anglesa tradicional de la ciutat. No triguen a servir-me una copa de vi negre de la Baixa Segarra, lloc d’origen de la Marta, nascuda a Santa Coloma de Queralt, i ella de seguida em diu que el vi és aspre com ella. Jo hi afegeixo un "i bo, igual que tu", perquè la Marta és de formes contundents però amb un molt bon fons.

Marxar a estudiar fora

I de sobte ens adonem que no hem fet ni cas a l’Hivi, l’Hivèrnia, de vuit anys, que juga al sofà amb una tauleta digital. L’Hivi és una panxacontenta i no s’enfada quan li dic que he portat llibres meus per a la seva germana però que m’he deixat els que tenia preparats per a ella. I, quan li pregunto si serà un gran daltabaix que el curs que ve la seva germana marxi uns mesos a estudiar fora, ella em retorna un somriure murri. No, no li pesa gens, al contrari, ja es veu amb l’atenció d’una filla única, i això li fa il·lusió.

Quan li pregunto a la Constança, la resposta és més madura. En té moltes ganes tot i que sap que al principi li costarà. Igual que admet que si no hagués sigut perquè els pares l’han animat a anar-hi, ella sola no hauria fet el pas. Li va passar el mateix quan va canviar d’institut i va deixar enrere les seves amistats de la petita escola on anava per entrar en un centre públic de cinc línies. Va ser un canvi bèstia, però està molt contenta de l’experiència.

Els pares l’escolten i no poden deixar d’admirar-se de la seva maduresa ni de retreure’s amb remordiments que tant sentit comú ha fet que se n’aprofitessin per demanar-li unes responsabilitats que potser no li haurien tocat. Com a bona pitjor mare del món oficial que soc, els pregunto a què es refereixen. I, al capdavall, es tracta que li demanen que faci de cangur de la seva germana. I que a sobre li paguen en espècies, amb roba que ella tria de les botigues que li recomana la mare! Em ric dels seus remordiments i els dic que em semblen uns pares presents (sempre són ells els qui porten i recullen les filles de l’escola i on toqui) que sopen amb espelmes cada dia de la vida. El detall me’l fa notar la Marta, que em diu que les dues espelmes de la taula no són un fet extraordinari i que sempre són aquí per donar llum i caliu als sopars.

Dos naixements, dos canvis

Els seus remordiments de presumptes mals pares fan que la Constança expliqui la seva estada a Suècia, on els joves com ella s’espavilen el triple que aquí i els pares no tenen cap problema a deixar-los sols a casa un cap de setmana amb una confiança i una tranquil·litat total. La Marta i el Cesc l’escolten i em sembla que part dels refotuts remordiments han marxat i somriuen dient que les filles, realment, els ho posen molt fàcil. I la Marta se les mira amb orgull i recorda com el naixement de cadascuna li ha portat un canvi important. Amb la Constança va fer com la Britney Spears i va rapar-se els cabells amb el tall que la fa tan reconeixible. I amb l’Hivi va venir la decisió de dedicar-se a l’assessoria d’imatge.

A la casa es respira un ambient tranquil i el conflicte dels pares amb les filles és de tan baixa intensitat que es limita al cansament de la Marta perquè cada matí les filles li demanin què es posen. I, quan pregunto a la Constança i l’Hivi si tenir una mare que no es talla a l’hora de parlar és un problema, no dubten a respondre que al contrari. És un model que estan adoptant cadascuna d’elles, especialment la Constança, d’una manera més tranquil·la però igualment ferma.

M’agrada el contrast entre la modernor radical en l’estètica, la manera de veure la vida de la Marta i la pau que es respira a taula. Són una família acollidora a qui agrada rebre gent. M’expliquen amb orgull que són els amfitrions de l’àpat de Nadal familiar, que cuinen ells mateixos. Però no volen que ningú pensi que són perfectes. I jo tampoc ho penso. Són una família terrenal i bonica, amb cansaments i estira-i-arronses com tothom. I, quan em diuen que puc tornar sempre que vulgui, me’ls crec i els agafo la paraula.