Marta Pontnou: "La meva primera feina va ser fer la verema"

¿Una assessora d'imatge té més requisits estètics a l'hora de servir-se una copa de vi?

— Mira, el que sí que tinc molt clar és que he d'estar còmoda, sobretot pel que fa a la roba. Una cosa que faig quan arribo a casa és posar-me còmoda, pot ser roba mona, però còmoda. Per a mi fer una copa implica estar relaxada i és un moment de distensió, bàsicament. No se m'acudiria de beure'm un vi si, per exemple, m'estrenyen els pantalons. 

Pel que dius, la copa no necessàriament ha d'anar acompanyada de menjar.

—  No. De fet, és una cosa que a vegades m'agrada més fer-la abans o després d'un àpat. També soc molt de fer un vi dolç al final del sopar o del dinar, també com a aperitiu, dos dels meus preferits són el Dolç Mataró d'Alta Alella o el Pansal del Calàs del Celler de Capçanes. De fet, em fa ràbia que només s'associï a maridar-lo amb postres o dolços, com si no fos prou bo per degustar-lo sol.

¿Sempre has tingut el mateix tipus de relació amb el vi?

— Ni de bon tros. De fet, vaig començar molt tard a beure vi. Penso que no vaig beure alcohol fins als 25 anys. Era una abstèmia com a element de rebel·lió a tota la gent de la meva edat que sí que bevia. Era curiós perquè per a la gent de la meva edat l'element de rebel·lió era justament beure, però si ho feia tothom penso que perdia l'element d'anar contra corrent. Va ser a partir dels 25, que vaig començar a sortir amb l'actual parella, i com que ell s'obria un vi mentre cuinava o sopava, jo vaig començar a provar-lo amb els àpats. Després ja vaig ser jo qui va anar descobrint els meus gustos i preferències, com el vi dolç, com comentava.

¿Tens algun record vinculat al món vinícola abans dels 25?

— La meva primera feina va ser a 16 anys fer la verema a Rocafort de Queralt, que és un poble al costat del meu, Santa Coloma de Queralt. Llavors el meu pare ens va enviar a mi i a una amiga a treballar per fer la verema amb un amic seu que era pagès i tenia vinya. En aquella època jo i la meva amiga ja començàvem a tenir una mica la tonteria de l'edat i el meu pare va dir: "Així valoraràs l'esforç de treballar". I sí, fer la verema és treballar de veritat. Des de llavors jo he tingut milions de feines, he treballat en moltes empreses i he tingut molts i moltes caps. Però estigui on estigui, sempre dic: "Jo ja he passat el pitjor". Puc fer qualsevol cosa i, encara que la gent em vegi amb aquest aspecte, mai no em cauran els anells.

¿No guardes cap bon record de la verema?

— És una cosa molt maca, és molt poètica, però també és molt dura i molt cansada. És una feina totalment física i en què a més saps que et faràs mal, i més sent petit. De vegades quan entràvem les tisores a dins del cep no teníem prou força per tallar, tampoc quan carregàvem els cabassos i els tiràvem a dalt del remolc. També la calor que es pateix, tot i que començàvem molt d'hora.

¿Tens en compte aquest record quan esculls un vi?

— Per a mi el vi és un element molt de territori i, per tant, sempre prioritzo la denominació d'origen. Soc de les punyeteres que sempre demanen vi català, crec que és una cosa que hem de defensar nosaltres. A més el territori té de tot: varietats, denominacions, fermentacions, tot! També miro el preu, evidentment, perquè el preu no va lligat al fet que sigui el més bo de la carta. Per això em deixo aconsellar bastant.

Qui són els teus recomanadors de confiança?

— Per començar, vaig fer un programa de vins quan era productora, amb l'Àngel Casas, que es deia L'esperit del vi. Amb aquest pretext vam visitar molts productors, enòlegs... També vaig arribar a conèixer el Jean-Léon. A més a més, la Meritxell Falgueras és una de les meves amigues; per tant, d'ella sempre se n'aprèn moltíssim, perquè pots estar hores i hores escoltant-la. Una altra amiga meva és l'Alba Balcells, la presidenta de l'Incavi, la primera presidenta dona en quatre dècades.

¿Algun d'aquests experts t'ha fet mai una recomanació que has desobeït?

— Hi ha una cosa que em costa molt, que són els vins blancs secs. No puc. Físicament em fan agafar aquest mal de panxa. De blancs gairebé no en demano, excepte que em diguin: "Prova aquest, que t'agradarà". Però ha de ser algú d'ells que em conegui i que sàpiga que sempre necessito aquest puntet dolç.