"Avui es trucaran. Se sentiran la veu per primera vegada"

"No sé quina olor fas. I això també em fa por". Ha gosat dir-li. "Eu também, Pou", li escriu ella.

No és l’única temença que té en Pol quan pensa en això que té, que no sap definir, que no sap dir en veu alta per mor del neguit; que s’esmicoli, o desaparegui, o s’evapori. L’única certesa que té és que no pot deixar de pensar-hi; d’estar instal·lat permanentment cinc hores enrere en el temps rutinari. La distància horària convertida en distància física. Gairebé nou mil quilòmetres, un oceà pel mig, dos hemisferis diferents. L’espai a mig camí de la realitat i l’ideal; entre el físic i el condicional. Se la imagina pels carrers de São Paulo i pensa que què deu fer; com li deu haver anat el dia. Se li inventa els pensaments; els construeix tots, perquè, en veritat, no la coneix de res. Admet que li agradaria que això que sent fos també de tornada. El vincle gairebé diari ha fet que comenci a preocupar-se per ella. A tenir por del que li pugui passar. Algú va escriure que estimar algú és exactament això. Ho practica amb freqüència i en silenci. Quan ha gosat explicar-ho a algun amic, potser un company de feina, li han dit que aquesta relació –que estrany que sona dit així– no té futur ni consistència; que ja li passarà; que està boig. Que en el fons no es vol comprometre i per això s’ha quedat atrapat en un impossible. Ella ja l’ha advertit que ara no està per enamorar-se de ningú.

Però ell es descobreix cada dia esperant un whatsapp d’ella que convertirà la il·lusió en una realitat; que la farà present; que li esvairà tots els dubtes. Sap que hi és; que existeix. Que pot compartir-hi neguits, vida viscuda. Riures. Esquerdes. Que ha enderrocat la vergonya de la intimitat. També la física. Alguna vegada fins i tot –quatre de fet, les té comptades– han fet sexting. I en Pol es confessa a si mateix que s’ha quedat enrampat allà. Excitat dins una fabulació que no té gust, ni suor. Ni tacte. Menys olor.

Fa cinc mesos –prop de sis, ja– que es van conèixer per l’aplicació Bumble. Sota les quatre fotos seves, el nom i l’edat: Beatriz, 28. Cap descripció. Només una frase: “El món seria millor amb més marxisme”. Es van acceptar la petició i van començar a escriure’s. Ell, en català. Ella, en portuguès. Una dansa de comunicació possible per la predisposició i les ganes. Filaven les paraules en una coreografia perfecta. Des dels preàmbuls, les converses mai van ser banals. El joc de la seducció tampoc. A en Pol li agradava la seva sinceritat, el seu compromís. La valentia. La llibertat, malgrat tot. La maduresa d’algú que ha viscut moltes vides. La visió del seu país, de la situació política. La seva mirada d’esquerres, les ganes de capgirar-ho tot. Fugir de les contradiccions. El seu antibolsonarisme. La primera vegada que van parlar pel xat, ella passava uns dies a Barcelona, fent un curs. Ell marxava a Menorca per les festes de Sant Joan. En Pol va tornar amb covid i no es van poder trobar la nit abans que ella marxés al seu país altra vegada. No es van arribar a veure. Tampoc en van parlar però tàcitament van decidir no enviar-se cap fotografia; no fer cap videotrucada. No posar-se moviment. No escoltar-se la veu. No donar-se pistes. Només missatges escrits. “Apenas mensanges de texto, Pou ”.

El que va començar sent un joc entre ells va acabar convertint-se en un escut per als dos. Les paraules escrites, només escrites, l’única via de comunicació possible. Ella li diu Pou, amb el seu portuguès dolç. Ell, Bia. Li agrada perquè sona a fado. Un dia, ella li va enviar tendresa en forma de cançó de Caetano Veloso, Gosto muito de te ver, leaozinho. Quan en Pol cau en el pou profund d’una enyorança inventada, l’escolta per acompanyar la tristesa que també ha construït. Perquè només et pots inventar el que no existeix.

Els dos, secretament, s’han buscat sense dir-s’ho a Instagram, a Facebook. S’han resseguit les cares, s’han mirat els gestos dels vídeos. Han comprovat la concordança de les expectatives amb la fantasia de les xarxes. Han restat centímetres als quilòmetres i minuts a les hores. Han buscat exparelles, han explorat els universos aliens. Han contrastat especulacions. S’han anat agradant una mica més, però no s’ho han dit. Als dos els fa por trencar la màgia.

Mentrestant la necessitat l’un de l’altre creix inevitablement. En Pol a vegades té rampells. Comprar-se un bitllet i plantar-se al Brasil. Davant la porta de la casa que la Bia comparteix amb uns amics. Dir-li: “Soc jo. Aquí em tens”. Però immediatament després pensa que si trenca la bombolla, si tot se’n va a la merda, São Paulo l’engolirà i que perdrà això que té i que no sap dir en veu alta. De moment li envia postals. Ella li ha dit que les guarda dins el llibre Correspondencia de Julio Cortázar.

Avui han decidit que quan sigui el vespre d’ella i la matinada d’ell, es trucaran. En una hora que no existeix. S’escoltaran la veu per primera vegada, que ja coneixen, però que no se l’han dit mai. Estan nerviosos. Però quan passi hi seran tres hores. Es reconeixeran la necessitat i la por. I ell s’atrevirà a confessar-li que és incapaç d’imaginar-se-li l’olor. S’ha enamorat de la idea d’ella. Una idea que, com totes, té anòsmia.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify