Amor i pebre

"Jo i el meu ull de poll t'enyorem"

Potser no s’hi hauria fixat mai, la Sílvia, en l’Eduard, si ell no hagués perdut la seva parella als 25 anys

'Vora'
4 min

Potser no s’hi hauria fixat mai, la Sílvia, en l’Eduard, si ell no hagués perdut la seva parella als 25 anys. La notícia va trasbalsar el poble, no prou gran perquè ni el dolor ni la pena passessin desapercebuts. Eren joves, estimats, amb futur. L’èpica d’un casament que ja tenia data i reserva pagada en un restaurant de renom de la zona. Va ser en un accident de cotxe. Ella tornava de la feina, tard. A la comarcal, un cotxe contra direcció i a una velocitat excessiva es va saltar la línia contínua i totes les prevencions. El conductor, embriac de nit i de líquid, es va emportar la vida de la noia i va deixar l’Eduard orfe de cor. Massa jove per ser veritat, massa aviat fins i tot per ser vidu. Durant dies, al poble, no es va parlar d’altra cosa. En veu baixa per esquivar la malastrugança. Al forn, a la perruqueria, a l’ajuntament, a la plaça. Una esquela al diari local i la notícia a tota pàgina a la secció de successos. Només les inicials de la víctima donaven un significat propi a paraules com consternació; coneguda; jove; taxa d’alcohol, detingut, balanç, morts a la carretera. Un relat repetit manta vegades, amb l’únic canvi de les inicials. El substantiu diferent, cada vegada. La mateixa notícia. 

La Sílvia coneixia l’Eduard de l’institut. Ell li portava uns cursos d’avantatge. Potser per això no s’havien fet gaire ni havien parlat mai més enllà de les salutacions de compromís, quan es creuaven pels llocs. Però recorda que quan es va assabentar de la situació –impossible eludir-la–, la va envair una tristor fonda com un pou sense fons i unes ganes immenses de bressolar aquell noi; de ser-hi a prop. De dir-li que podia comptar amb ella per al que necessités. La força centrífuga que genera la pena quan es barreja amb l’empatia, la projecció, l’interès. Pensava en ell nit i dia, fins que el temps va esmorteir la necessitat creada i aquell dol imaginari construït a mida.

Van coincidir només un any després. Dues amigues de la Sílvia sovintejaven la colla d’ell. Una sortia amb el seu germà. L’altra, amb el millor amic de l’Eduard. Quan van parlar primer en aquell sopar, i després a la platja el cap de setmana següent, la Sílvia va tenir la sensació que el coneixia de feia molt de temps. Mai va gosar dir-li que el seu desconsol li havia ocupat moltes estones damunt el coixí, en l’impàs d’abans d’anar a dormir. Que l’havia arribat a plorar amb les mateixes llàgrimes inevitables amb què es ploren els anuncis de les oenagés quan surten nens famèlics.

Es van caure bé gairebé a l’instant. Aviat van començar a compartir una confiança sense racons. S’explicaven el que els passava; discutien de política. Parlaven en futur; obviaven el passat. Esqueixaven un humor del mateix color. Sortien tots dos sols a fer rutes amb bicicleta gravel. Sempre per camins rurals. No van passar mai per la comarcal. Aquella carretera de línia contínua eterna. Ell no n’era conscient. Ella, massa. Es van fer molt amics, construint-se una necessitat volguda. Van acampar junts unes quantes vegades, van dormir al mateix sac: "Quins peus tan freds que tens, noia". Es van explicar del dret i del revés, però no van traspassar mai les vores de l’amistat. A la Sílvia li pesava massa la por de la pèrdua, els quilos de compassió que hi havia abocat, la idealització d’un gran amor mort. Els seus ulls verds opacs. L’Eduard era silenciós i atent, però la seva mirada era eloqüent. Els dos pensaven que allò que tenien era massa especial; costava molt trobar algú amb qui entendre’s sense diccionaris.

Fins i tot quan a l’Eduard li va agafar la dèria pels balls de saló, ella li va dir que s’hi apuntava amb ell si estava disposat a sortir de classe amb l’ull de poll marejat cada setmana. Els va semblar bona idea i van començar a entrenar ganxos, contratemps, caminades sincopades i potades. Se’n reien del joc de la seducció, que se’l sentien metec, i l’estrafeien i es burlaven del drama i de la passió. Era una manera d’exorcitzar-ho tot o, almenys, de mantenir-ho a ratlla. El dia que el professor Julio, argentí, els va posar a prova amb l’Algo contigo en la versió del Calamaro, alguna cosa els va remoure per dins, amb una mateixa intensitat als dos, però els va fer massa vergonya confessar-ho. Van dissimular tots els versos.

Un divendres, l’Eduard li va dir que no la podria acompanyar a ballar, que tenia una cita amb una companya de feina que li agradava molt. A la Sílvia li va doldre la plantada, l’adverbi de grau considerable, però sobretot haver de cedir el seu espai comú a algú altre. Deixar de compartir-ho tot amb l’Eduard. Perdre’l una mica. Desfer l’incondicional. A la següent classe de tango, amb el professor fent-la voleiar amunt i avall, va deixar que el Julio la convidés a un fernet sortint de classe. Des del lavabo del bar on es va tancar una bona estona mentre ordenava pensaments i orgull, va enviar-li un missatge a l’Eduard: "Jo i el meu ull de poll t’enyorem".

Van trobar-se l’endemà, a la plaça del poble. La Sílvia li va dir que el trobava a faltar, que no sabia explicar-li ben bé de quina manera i que no era gelosia sinó necessitat. I que no l'hi havia dit mai, però que només podia ballar tangos amb ell. Amb ell, el tango, la passió i el desig. L'Eduard la va mirar amb els seus ulls verds una mica menys opacs i li va dir que era moment de sortir de la vora i creuar la carretera. Que ell estava a punt i feia temps que l’estava esperant darrere del revolt, passada la línia contínua.

Envian's les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify

stats