"A partir d'ara serem veïns. Crec que havies de saber-ho"

Barcelona«Et volia dir que a partir d’ara serem veïns. Amb en Sam hem llogat un pis que comparteix celobert amb el teu. Des de la meva habitació veig la teva sala. Crec que havies de saber-ho»

Feia mesos que l’Èlia havia escollit no saber-ne res. Això després que ell l’exiliés del seu perfil de Tinder i que ella s’autoinfligís no contestar-li cap dels whatsapps que ell li enviava de tant en tant per justificar-se. Havien aterrat en rellotges equivocats, malgrat la coincidència dels seus vint-i-pocs anys i la lleugeresa pròpia de l’edat. Una caiguda lliure dins expectatives esmicolades i plantejaments vitals diferents. Ell no volia cap relació seriosa ni estable. A ella ni se li havia passat pel cap la idea. Però cap dels dos va dir-ho a l’altre i tot els anava molt de pressa, a una velocitat impossible de frenar sense prendre mal. Els agradaven massa les hores gastades junts. La franquesa de les converses. El sentit de l’humor recíproc. I el sexe. El sexe, sobretot.

Es van conèixer a principis d’abril. Un mal mes si el que vols és no enamorar-te. Per Sant Jordi li va regalar una rosa. Maldestre i nerviós. Ella no li va correspondre amb res però es va sentir incòmoda, flor en mà, de ni tan sols haver-hi pensat. A l’estiu, al cap de quatre mesos, en un concert al Fòrum, cantaven junts una cançó dels Antònia Font sincronitzant les paraules i cridant als quatre vents: “Mos acabàvem, mos fèiem companyia, mos caducàvem, mos dedicàvem”. S’hi van reconèixer tan endins d’aquells verbs que, en acabat el concert i tres cerveses després, van decidir que ho havien de deixar si no volien destrossar-se mútuament. També això ho preveia un vers de la cançó. Com tota la gent de la seva edat, menypreaven les etiquetes. El plural els cremava l’orgull. No estaven disposats a posar nom de relació a allò que tenien. Cap dels dos volia complicar-se la vida i estaven convençuts que no volien compromís i, per tant, tampoc una renglera de demàs que els condicionés la llibertat conquerida.

Mig any després de desterrar-se l’un a l’altre, en una terrassa de l’Eixample dret, el Carles li va dir a l’Èlia que feia dues setmanes que s’havien instal·lat en un pis del carrer de darrere del seu. Que ell no va caure en la coincidència fins que va veure el celobert i va reconèixer la finestra de la seva sala. “Hi tens penjat aquell atrapasomnis a l’ampit de la finestra del balcó”. A en Sam va dir-li que seria millor que busquessin una altra cosa, però el seu company de pis ho va rebatre assegurant que era perfecte; que n’havien vist molts i que no en trobarien cap de millor. “Hi poses una cortina d’aquelles fosques i a ella ni l’hi dius. Segur que no ho acaba sabent mai”.

“De manera que ara, tècnicament som veïns?”, li va demanar l’Èlia, fitant-lo, mentre passava la llengua per l’escuma de cervesa que li havia quedat aferrada damunt del llavi. “Exacte! Però no et preocupis que si necessito sal l’aniré a comprar al súper de la cantonada”. Tots dos van riure i es van retrobar en aquella complicitat que tant els agradava i que cap dels dos havia tingut l’esma d’esborrar del record ni bloquejar de les xarxes.

L’Èlia es va convèncer que tenir-lo de veí no canviaria res, que seria difícil que coincidissin. Però a partir de llavors va començar a buscar la seva moto aparcada per les cantonades. A mirar si la llum de la seva habitació estava encesa quan ella tornava de festa. A passar per davant del seu portal.

Per la seva banda, en Carles, des de l’alçada de la seva habitació, jugava a endevinar-li els peus nus damunt les rajoles hidràuliques; la sentia cantussejar des de les finestres esbalandrades del principal i li encantava mirar-la d’amagat quan s’asseia a la gatzoneta davant de la rentadora del balconet del pis de sota amb un llibre gruixut. Un dia la va veure en el bar del xamfrà amb un altre noi i va haver d’admetre que se li havia nuat l’estómac. També van coincidir una altra tarda a la secció de refrigerats del supermercat i es van cedir mútuament els últims iogurts desnatats estil grec que quedaven. Se’ls va quedar en Carles però com a recompensa la va convidar a sopar amb l’excusa d’ensenyar-li el pis. Ella s’hi va presentar amb un vestit nou i un saler buit. Encara no havien passat del rebedor que ell va dir-li que l’única sal que necessitava era la de la seva pell suada.

L’endemà de la nit que van passar junts, l’Èlia va guaitar per la finestra d’en Carles i hi va reconèixer el paisatge propi: el balcó, la rentadora, el bocí de sofà, les rajoles hidràuliques. L’atrapasomnis ridícul.

“De manera que ara, tècnicament som veïns, oi?”.

Envian's les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify