"Com es deu dir? De què s’escapa?"

Des de la sala de màquines veu, en un pla zenital, la piscina, que queda en un pis inferior, separada per un vidre gegant. Fa vint metres per vuit i té cinc carrils. Un d’ells ràpid i un altre d’especial que no sap ben bé què significa ni per a què serveix. L’Anne segueix la pauta: el·líptica els dilluns, dimecres, i dijous. De quatre a cinc de la tarda. Aquella hora indefinida, poc concorreguda, en què la gent encara està treballant i és massa d’hora per als joves que van al gimnàs a socialitzar. Ella es posa sempre a la mateixa màquina. El mateix nivell, els mateixos minuts. La mateixa inclinació. El mateix programa: Rolling Hills. L’Anne no hi va a pensar; hi va a cansar-se, a oblidar-se del món. D’ella també, si pot ser. La ginecòloga li va dir que la menopausa precoç l’havia de combatre amb exercici; que ja era hora que s’hi posés, que se sentiria millor, li esvairia el mal humor. Es col·loca els airpods i pitja l’aleatori d’una de les seves llistes de Spotify. La que ha titulat 500 miles per la cançó dels The Proclaimers que acabarà sonant en un moment o altre i li injectarà energia.

Es fixa en el reflex de la seva cara al monitor apagat de la màquina. Es veu a contrallum. S’observa els ulls, el cansament, les arrugues de prop dels ulls marrons clars, els forats del nas com s’eixamplen per tornar al seu lloc, el coll llarg i la taca a la galta que li ha quedat com a penyora del sol de l’estiu i li recorda que lluny que queda; que gran que s’està fent. Els cabells embullats que fan recargolins quan dansen amb la suor. Mai fa escalfament, va directe al gra. No té temps per perdre.

Quan no aguanta la pròpia mirada la desvia cap a la piscina. Al carril ràpid hi veu el banyador negre, els braços llargs, el gorro blau Klein. El ritme, les braçades, la ingravidesa. El cap que entra i surt sincopat com l’agulla d’una màquina de cosir. Els braços forts, sense pèls, vencent l’aigua clorada. La boca en forma de bombolla. El moviment del tronc en flexió, les cames bategant. Els girs gràcils quan toca paret i torna, engolit per l’aigua. Se sap el nombre de piscines que farà. L’ordre en què les farà: crol, braça, papallona. Crol, braça, papallona. 

Els dos solen coincidir, en l’espai i el temps. Per això li sap els gestos. La tovallola plegada a la segona gandula, la dutxa d’aigua gelada que li esborrona la pell, les xancletes davant de les escales del fons. El moviment previ dels braços endavant i enrere com si es volgués posar a volar. Com aixeca els talons i sosté el pes amb la punta dels dits. Com es tira de cap i sense mandra a l’aigua i ja no s’atura.

L’Anne, a vegades mira de sincronitzar les seves gambades amb les braçades del nedador. Compta les pulsacions i acobla la freqüència cardíaca a la seva. A vegades s’imagina dins d’aquells braços i pensa que li agradaria ser aigua, o aire, o ocell. 

Abans de tirar-se a l’aigua, l’Èric, sempre mira amunt a la sala de fitness. La veu corrent, com si fugís d’algun lloc arrapada amb força als braços mòbils per no sortir disparada cap enlloc. La seva samarreta magenta cridanera. Els pits menuts que li van a ritme. La mitja melena de cabells rossos xarbotats amunt i avall que es lligarà amb un monyo a l’aire en els cinc minuts finals de refredament. Els quàdriceps balders. Els braços prims, amb els colzes hiperlaxos. El cos menut però ferm. Si en sabés, pensa l’Èric, li faria un niu.

A cada braçada, durant les mil·lèsimes de segon que la seva cara és fora de l’aigua, l’observa. Fa d’ella una pel·lícula, fotograma a fotograma com si ho estigués relatant a través d’un taumatrop. Com es deu dir? A què es dedica? Què li agrada? De què s’escapa? Intenta alentir l’anada i accelera la tornada per no perdre-la de vista gaire estona. S’ha acostumat a la seva presència. A saber-la. A imaginar-se que ella potser el mira. També es fa preguntes. S’obliga a buscar la perfecció de l’exercici per cridar la seva atenció. Ha domesticat l’hàbit que hi sigui, allà mateix, en el mateix lloc, uns metres damunt seu. Corrent esperitada. Li nota la suor, l’esforç, la por. La distància, cada vegada més petita. En el seu cap, se li inventa una veu.

Quan s’esgoten els comptes enrere dels pulsòmetres, ella està exhausta. Ell, també. Als vestidors, en plantes diferents, es treuen la mullena. Es posen la roba que els defineix; que els fa tornar a ser ells. Ella s’eixuga els cabells amb l'assecador. Ell no es passa la pinta, però sempre es renta les dents, no li agrada el gust de clor a la boca.

Al vestíbul del gimnàs, en el mateix instant que l’Èric torna la tovallola a la màquina de lloguer, a ella li cau a terra la polsera de plàstic amb les dades personals. Ell la recull i li dona a la dona de davant seu que l’ha perdut. L’Anne li diu "gràcies" al noi jove i se la col·loca a lloc: "Sempre em cau, tinc el canell molt estret". Ell li respon que "de res" però pensa que quina veu tan bonica. A continuació envia un missatge a la seva nòvia: "Ja surto; vinc cap a casa". 

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify