"S’hauria estimat més morir. Morir del tot, no només una mica"

Abans de sortir de casa, del vestíbul del seu edifici, fa el ritual. Cada dia. Respira fondo, escolta dins el silenci de la nit encara i quan sent el soroll esmorteït, gastat, que li arriba de la plaça més pròxima creua els dits perquè el renou sord es quedi en aquell segon pla, i que no s’acosti. Que no se li acosti. Ni les veus, ni els seus amos. Resa en veu baixa "sisplau sisplau sisplau", tres vegades sempre, i aleshores sí, deixa escapar l’aire encallat del nas.

Són tres quarts de cinc de la matinada. Hora negra, estiu i hivern. Surt pel portal de ferro, encongida uns quants centímetres de per tot. Amb els ulls esbatanats i les orelles prudents. Els punys tancats –es clava les ungles als palmells i s’hi ha arribat a deixar marca– i les dents serrades. El busca amb la mirada. I sempre és allà. Assegut a la cantonada, damunt l’ampit de la finestra del centre cívic, dos números imparells més enllà carrer avall. Combatent l’insomni i el cansament d’haver venut totes les llaunes de cervesa que tocaven. Arrecerat, en aquell espai minúscul, just a cinc metres dels baixos on viu, des que van arribar del Pakistan fa dècada i mitja, amb tres germans, dues dones i una criaturada. Va amb sabatilles i pantalons de pijama. Fuma una cigarreta. La mira i li diu "Bon dia, guapa". No la vol espantar, però sap que és inevitable.

Li ha costat molt de temps a la Berta poder tornar-li resposta. Al principi, li tenia tanta feredat que s’esperava dins del vestíbul fins que sentia el cop de la porta de la casa del davant tancar-se. Creu que ell devia veure-la darrere del vidre i quan es van tornar a trobar pel carrer en una altra hora menys feréstega, ell li va somriure i, amb aquell gest amable, a la Berta li va semblar entendre un "Soc jo. El teu veí. Estigues tranquil·la". De dia, amb llum, els malsons també pesen menys. 

Alguna vegada, de matinada, se l’ha trobat pixant entre els contenidors. Fins i tot així, quan la veu, el veí li diu "Bon dia, guapa". Ja fa uns mesos que ella li torna la salutació, es desvincla una mica i desaccelera el pas quan hi passa per davant. Li voldria dir que no, que de cap manera és el color de la seva pell, el que tem. Que no són les deshores, que no és la seva presència, a la qual ja s’ha acostumat, enmig de la fosca. Que del que té por és de la nit, la intempèrie, la maldat. Dels records. Del que ja ha viscut. Del que li pot tornar a passar. A ella i a totes. Li voldria explicar que el que li fa por és que sigui un home.

Només fa set anys. Ja en fa set. Feia les pràctiques d’infermeria a l’hospital on ara treballa amb un contracte fix. Entrava a aquesta mateixa deshora que ara. Vint-i-dos minuts en línia recta. Hi anava caminant per esvair els pensaments i la son. Un dia, a mig camí, algú la va agafar per darrere, li va bloquejar el braç dret per l’esquena. La mà, del revés, enmig de l’omòplat. Li va acostar l’alè pudent d’alcohol a l’orella mentre l’amenaçava "No diguis res. Ni se t’acudeixi cridar. Et mataré". La va empènyer a terra. En un forat entre un cotxe mal aparcat i la vorera. Li va esquinçar les faldilles vermelles, les mitges, les calces i va clavar-li les urpes entranyes endins. A una profunditat tan immensa i dolorosa que li va esgarrapar el ventre, l’esòfag, el cervell. Per sempre. Mentre l’home jove es descordava la cremallera dels texans ella es va quedar sense oxigen. Els pantalons eren de marca. Com la camisa de ratlles. Alt, corpulent. Tenia els cabells espessos, castany clar. I uns ulls desorbitats. A la Berta se li va tancar la gola; el cos se li va aturar. "Sisplau sisplau sisplau". Convertida en una nina de drap, erma, sense força, sense voluntat, sense esperança. Tan sols un pànic com un oceà. S’hauria estimat més morir. "Sisplau sisplau". Morir del tot, no només una mica. 

La va salvar una noia que va topar amb ells. Es va encarar a l’home jove. Bramaven. Ell li va dir que la mataria. Ella li va respondre que cridaria la policia. Es feia de dia. Ell es va esfumar. La noia, de qui la Berta és incapaç de recordar-ne res, va avisar una ambulància. La van portar a l’hospital. El seu. On ella hi feia les pràctiques. Li van fer analítiques, exploracions. Li van donar la pastilla de l'endemà. I uns quants calmants. La seva companya Concepció la va abraçar i li va deixar els seus pantalons de feina, els de recanvi. Abans de perdre el coneixement en el box, la Berta li va dir "Vull anar a casa meva. Sisplau".

Han passat set anys i no són suficients per tancar les ferides; per domesticar la por. La té aferrada a la pell i apareix en el moment més insospitat. Encara ara es queda paralitzada enmig del carrer quan nota que algú camina darrere seu. L’envaeix la vergonya quan ha de demanar que l’acompanyin fins a casa, de nit. Ha estat incapaç de començar cap relació seriosa. No ha fet tractament, no ha anat al psicòleg. És incapaç, encara, d’explicar-ho en veu alta. Les cordes vocals segueixen somortes. Silenciant el crit. Set anys després ha començat a sentir-se el cos i sap que li fa mal. Li puny la ferida. Però ha demanat d’assistir la psiquiatra que atén les noies que arriben a l’hospital per agressions sexuals. Escoltant-les, sent l’eco del seu patiment. Treballant per a elles se sent una mica millor. Esmorteeix el dolor aliè des d’un lloc conegut.

La Berta no ho sap, però quan passa de pressa a quarts de cinc de la matinada pel seu carrer i després del "Bon dia, guapa", que ara espera i la reconforta, el veí camina fins al carrer paral·lel per veure com entra al pàrquing on ella hi té la moto aparcada. No ha tornat a anar a la feina caminant. Ell la vigila i cuida des de la distància. Tots aquells metres, amb silenci i prudència. Ella ho desconeix, però el veí ha viscut prou vides per reconèixer la por, el dolor, les cicatrius. Ella no ho sap, però ell no deixarà que li passi res dolent. Ho fa de grat. Sense necessitat de cap "sisplau".

Envian's les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify