Amor i pebre

"Ho plora tot. Aleshores besa l’Andreu. Entren a casa i fan l’amor tota la nit"

El poble on va créixer s’ha fet petit: s’han encongit els carrers, les places; els arbres, la casa on va viure tants anys

Tomàquets madurs
4 min
  • Explica'ns-la i la periodista i autora de 'Diguem-ne amor', Marta Vives Masdeu, a través de la seva mirada personal, la convertirà en un article setmanal al suplement 'Ara Diumenge'. Ens expliques la teva?

Només fa uns dies que ha arribat de Glasgow. El poble on va créixer s’ha fet petit: s’han encongit els carrers, les places; els arbres, la casa on va viure tants anys. Fins i tot l’església i el seu rosetó. L’olivera de la plaça major. El seu poble i les persones que hi viuen, que s’han empetitit i, a més, els han passat el temps i els neguits per sobre. Com una piconadora. El poble ha perdut color, talment una foto antiga. Només és una sensació, o potser és la memòria, que sempre fa trampes al solitari. Tot i que reconeix que l’estómac segueix regirat des que hi ha arribat, els records i la idealització que en tenia s’han transfigurat de cop, presos de la realitat. Feia molts anys que no trepitjava aquells carrers. En tenia setze quan va marxar amb la mare a Palma, després del divorci dels pares. D’ell en va perdre la pista. Al principi li demanava de quedar, li enviava cartes; s’esforçava per mantenir una relació esfilagarsada que es va acabar trencant de tan prima que era. I la Sara va triar. El mal que el pare li va infligir a la mare, la Sara se’l va fer seu. La nova parella d’ell no li agradava gens i la mare sempre havia estat el seu refugi, la seva espina dorsal. Li va costar molts anys que no li fes mal enyorar-la quan va morir. Sort que li va sortir la beca a Glasgow, i després la feina, i els amics i el Paul, sobretot. Va venir rodat. La distància, el temps. Ho cura tot, diuen. És tan sols un consol, però ha aconseguit tornar a respirar. La tristesa més fosca ara té gust de melancolia. Només a vegades sent un pessic al cor que s'ofega anant a fer un suís a Can Joan de S’aigo, com feien amb ella.

I hauria seguit així si no hagués estat per la trucada d’una tieta seva que li advertia que el seu pare estava molt malalt. "Un tumor al còlon. Ja té metàstasi. Està sol, Sara. Hauries de venir".

Fa uns dies que torna a ser al poble. Viu a la casa que va ser seva. Ha recuperat l’habitació, el seu llit minúscul; el pòster enganxat amb xinxetes del Bono; l’escriptori i les llibretes. El seu pare, dues cambres més enllà, està postrat en un llit medicalitzat. Prim, dèbil, sense esma. Però han pogut parlar, tenir converses sense espines, sense retrets. Ja és massa tard fins i tot per a això. Són dos desconeguts, no es reconeixen ni físicament, no tenen temps de recosir vincles, però es necessiten. I la Sara sent compassió.

La materialitza ocupant-se de la neteja, el menjar, li vetlla el medicament que el calma. Li llegeix llibres. Li posa crema hidratant als braços, a les mans, als peus. Li diu coses boniques, només són paraules, a vegades aconsegueix que somrigui. Hi és totes les hores, a casa, tret de quan surt a proveir-se. Passa per la botigueta del carrer major, L’Hort. Hi ha retrobat l’Andreu. Edat indefinida, ni un sol cabell blanc, pagès de sempre, com son pare. Ho diuen les seves mans, la seva mirada solcada de terra, d’adob. La seva franquesa, la seva força. Sempre l’espera somrient, de bon humor. "Mossa, que gran i guapa que t’has fet", li va dir el primer dia que la va veure. A la Sara li agrada com li diu mossa, com la mira, com la cuida. Sempre li guarda la millor verdura: els tomàquets madurs, les figues més dolces, els pebrots i les albergínies a punt per a l’escalivada. "Per a ton pare, mossa, però sobretot per a tu, que necessites vitamines".

La Sara s’ha acostumat a anar-hi cada dia. Ella i el pare no consumeixen les hortalisses tan ràpid, amb prou feines mengen gaire res, però ella necessita aquella estona dins la botigueta; prop d’aquell home que a vegades només la mira i li somriu. Li endevina quan ella no té ganes de parlar. Li ha preparat una caixa de fusta de fruita prop de l’entrada perquè hi pugui seure una estona. Ella la utilitza el dia que necessita respirar; s’hi queda una estona entomant el sol d’hivern, amb els ulls clucs. Ell, quan no remena per dins o atén alguna clienta, surt amb ella. Li ofereix unes herbes. O una taronja. Parlen. A ell la Sara li pot explicar les contradiccions que la roseguen. Les emocions que se li han despertat cuidant el seu pare moribund. El patiment de l’altre. El sentiment de culpabilitat d’ella. La transferència del dolor. L’enyorança de la mare. L’Andreu l’escolta silenciosament. Mai fa judicis. Tampoc li dona consells. No intenta cap resposta. Simplement l’escolta.

Passen dos mesos i mig fins que el pare mor. La Sara i ell s’han pogut acomiadar. Ell li ha dit que l’estima. Ella li ha respost que també. Sap que no li ha mentit i que per primer cop no ha estat un gest indulgent.

A l’enterrament l’han manyuclat i ha rebut el condol de persones que no sap ni qui són. L’han portada amunt i avall. Li han donat instruccions, li han regalat rosaris. Ella s’ha deixat fer com si no anés amb ella.

Quan torna a casa es troba l’Andreu assegut sobre una caixa de verdures davant la porta de l’entrada. L’està esperant. L’abraça amb els braços forts. Aleshores ella aconsegueix plorar el que no ha plorat durant l’enterrament, els últims dos mesos; tota una vida. Plora el pare, la mare, l’absència, la fugida. Les faltes, els buits, els silencis. Ho plora tot fins a quedar-se eixuta. Aleshores besa l’Andreu. Ell l’hi torna i es perden allà dins. Entren a casa i fan l’amor tota la nit en el llit minúscul de la Sara. 

L’endemà, ella se’n torna a Glasgow, al seu lloc al món abans del parèntesi, al seu ordre, a la seva rutina i a les seves seguretats. Al Paul. A la seva vida d’abans i com abans, sense el pare. La Sara torna al punt de partida. A aquell lloc recòndit abans dels tomàquets madurs.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify

stats