"Estava disposat a deixar el seu món si era per anar amb ella"

Van haver de passar deu dies fins que el Malic no va dirigir-li la paraula a la Blanca. Era tímid i va ser un acostament a ralentí. Ell no era com els seus amics, ni els homes de per allà. La pell blanca d’aquelles dones alienes i efímeres, amb principi i final, li feia respecte i vergonya. Com una mena de pantalla o repel·lent contra els mosquits de la malària. La prudència de les distàncies, físiques però sobretot mentals. Tot i la prevenció no podia deixar de mirar-la quan passaven amb bicicleta, ella i tota la colla de voluntaris davant del seu taller per anar a l’escola de secundària que estaven construint amb l’ONG. Li agradava la seva rialla; la seva determinació. La seva mirada. L’alegria que compartia tonalitat i colors amb aquell racó de món de Tendouk. Com si l’escenari idíl·lic hagués estat esperant, de feia temps, la seva protagonista titular.

Van passar deu dies, fins que el Malic va decidir acostar-se-li amb alguna excusa. "He vist que vas amb la roda del davant fluixa. Si vols te la inflo en un moment", li va dir en francès. De prop, aquella dona, encara li va causar més sensació, com una bugia d’incandescència. Passada la primera espurna, en Malic i la Blanca van convertir aquells encontres en diaris. S’hi sentien còmodes tots dos, des de la diferència, en les troballes menudes. En Malic li va parlar de la seva família. Del seu matrimoni concertat paït pels dos costats, dels seus fills. De la seva feina com a mecànic de motos en aquell taller. Del seu poble paradisíac que podrien recórrer, si ella volia, junts amb la seva moto. De com els aniria de bé l’escola que estaven construint; feia temps que els nens més grans estudiaven en barracons. A la Blanca li agradava la senzillesa d’en Malic, la seva seguretat. Les coses que esdevenien fàcils al seu costat. No van tornar a passar deu dies més que en Malic i la Blanca van franquejar la barrera de la intimitat. Allà dins, la resta del món i les circumstàncies no tenien cap mena d’importància. Els parèntesis són espais plens de buits, silencis on perdre-s’hi si els vols com a refugi. En Malic li va xiular la cançó Prisoner to president de Ljahamn Levi i ella es va sentir més lliure que mai.

La data de caducitat del projecte de l’escola, que acabava al cap de sis mesos, els va accelerar tots els estadis i tota la intensitat de la relació cap a un lloc incert, sense expectatives ni futur. Tampoc penyores. Fins que un dia la Blanca va descobrir que estava embarassada i que, amb trenta-un anys, volia tenir aquella criatura. En Malic li va dir que estaria amb ella i amb les decisions que prengués. I que estava disposat a deixar el seu món si era per anar amb ella; només si això era el que volia i si ella l’estimava. De veritat. 

La Blanca va tornar a Cardedeu i va començar els tràmits perquè en Malic s’hi pogués sumar. Va ser quatre mesos més tard i en Malic va poder assistir al part de la seva filla. No van ser fàcils aquells primers temps. Fer papers, burocràcia, trobar feina. Equilibrar els enyors. Acostumar-se a una nova vida. Trobar el lloc i l’espai. I les mesures. Però els dipòsits d’aquella relació estaven ben plens i a la Blanca li encantava ensenyar-li el seu món, compartir-lo amb ell. Veure’l entusiasmat amb la neu, les escales mecàniques, les muntanyes. Mirar els paisatges coneguts des d’una nova perspectiva i compartir-ne la il·lusió de la descoberta. Quan la nena va fer l’any i mig, van tornar al Senegal. Allà van reviure la seva història d’amor sense ser conscients de fins a quin punt el relat es repetia sota els mateixos paràmetres. I és que a la tornada van descobrir que la Blanca tornava a estar embarassada. Una altra nena. 

La nova vida d’en Malic dins la de la Blanca va encaixar sense fissures, ni avaries, només amb les ganes dels dos que allò anés endavant. En Malic va aprendre català per poder atendre els clients del taller on va aconseguir feina com a mecànic. Un cop a l’any anava al Senegal per anar a veure la seva família d’allà. Retornava carregat de colors, olors i cançons en gussilay per a les nenes. 

Un vespre, tornaven de casa uns amics i per la carretera es van creuar amb un home conduint un tractor. La Blanca va fer aturar el cotxe i li va presentar a en Malic la persona que quinze anys abans l’havia portat per primera vegada a l’Àfrica. Van estar-ne parlant molt tots tres, i va ser emocionant com passat i present, motor i destí, prenien sentit, l’únic possible.

Aquella nit en Malic, mentre dormia, va patir un atac de cor. La Blanca era al llit, al seu costat i es va despertar en el mateix moment que en Malic moria. Amb trenta-un anys. Els mateixos que tenia ella quan va saber que estava embarassada de la seva primera filla. Cinc anys després que el mecànic de motos de Tendouk li advertís que duia la roda de la bici desinflada.

Una família després, dos països, moltes descobertes, tantes diferències. Moltes renúncies. Molt d’amor. Massa aviat per a tot. 

La Blanca va enterrar en Malic al Senegal, a casa seva. Prop de la seva altra família, amb qui manté la relació, l’estima i els records. La intimitat, la comprensió, l’enyor. Ara fa un any hi va anar amb les nenes. Retornar de bell nou a l’escenari on va començar tot i invocar-lo a cada racó. També, a l’escola de secundària, que ja està acabada, i ara hi estudien els fills grans d’en Malic.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify