"Enamorar-se de qui no toca. O de qui toca quan no toca"

El seu error va ser enamorar-se de qui no tocava. O de qui tocava quan no tocava. O del destemps, i el fora de joc. La inoportunitat. La tendresa massa explícita. La seva falta de picardia. La supèrbia d’ell. El miratge impossible. Defugir el paper assignat. Sortir de la ficció, enfilar-se pels marges i purgar la trama evident.

La Irene va entrar a treballar en aquella entitat bancària de Sabadell quan encara no havia acabat la carrera. Tenia vint-i-dos anys i ganes de menjar-se el món. Una oficina gran, dinàmica, de vint empleats més el director. Gairebé tots gent jove, però no tant com ella. El Rocamora era l’expert en anàlisi de riscos, i la funció, a ella, li hauria hagut de servir com a advertència. Algú que quantifica els graus de vulnerabilitat metòdicament i sistemàticament està habituat a posar filtres, barreres, proteccions. A la Irene li agradava aquella serietat del Rocamora, la seva pell fina, la falta de recursos per driblar la ironia. Per això se li enreia i hi jugava una mica. Era la seva manera de cridar-li l’atenció. A ell el posava nerviós el desvergonyiment d’ella. Però la Irene tenia l’ímpetu, la simpatia, la sinceritat, la joventut, i ell se’n va autoproclamar tutor, cosa que al director li va semblar una idea excel·lent. Només tenia 30 anys, vuit més que ella, però bandejava l’experiència com a grau i li agradava el poder que li donava el rang i l’edat. Sentir-se important i admirat. Per això s’hi recreava amb els consells i casos pràctics sobre vendes de productes i tracte directe amb el client. El contacte diari del tutelatge, la complicitat teixint-se més enllà dels balanços, préstecs, transferències, reintegraments i imposicions, va fer el seu efecte. La Irene va llimar la ironia, i l’estira-i-arronsa es va convertir en una tirada de trastos sense segons sentits una tarda que van anar amb alguns empleats a prendre una copa sortint d’un curs sobre assegurances i plans de pensions. "Ai, Rocamora, desafluixa’t la corbata; destensa’t, que ja no som a l’oficina i no soc la teva alumna. I em moles molt". "I tu a mi. Però tinc nòvia, Irene", li va contestar amb gravetat. No devia ser ni prou contundent ni tampoc massa convincent, o potser va ser culpa de l’alcohol, perquè una hora més tard estaven tots dos fets un bolic un damunt de l’altre en un racó fosc del bar de copes on havien anat a parar. 

Després d’aquella primera vegada en van seguir moltes altres al llarg de més de mig any, fins al dia que ell, durant l’estona del cafè amb llet i el croissant de l’esmorzar i com qui no vol la cosa, li va anunciar seriós que es casava i que allò que tenien –va fer servir aquestes tres paraules exactes: "Això. Que. Tenim"– havia d’acabar-se. La Irene no va poder dissimular la plorera, ni tan sols quan la subdirectora la va agafar per banda i li va ordenar que anés al lavabo a rentar-se la cara, que no podia donar aquella mala imatge davant dels clients.

A partir d’aquell moment, el Rocamora va agafar certa distància amb la Irene, tot i que un parell de vegades que ella no va quadrar caixa ell es va quedar per ajudar-la fins a tancar els números. Un d’aquests dies que es va fer tard, ella va gosar dir-li que l’enyorava; que no entenia gaire què havia passat, i fins i tot va dir-li que a ella no li importava que es casés, que el que li sabia greu era haver-lo perdut, el cràter que li havia deixat a la seva vida. El Rocamora li va dir que res era culpa seva, però que l’havia d’entendre, que la raó havia passat per davant de les emocions i que potser es riuria d’ell, però que s’havia aplicat un DAFO, talment com si fos una de les empreses que portava, i que pensava que la decisió presa era el millor per a tots dos. Però que no la volia perdre com a amiga. "Un DAFO?"

"Sí, tia. Estic perdudíssim i no sé què coi fer. Soc expert en analitzar viabilitats. Saber si els préstecs són segurs. Així que he estudiat debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats. El que guanyava i el que perdia. Amb ella guanyo. Amb tu perdo. Ets una amenaça exterior que em fa trontollar massa i jo soc dèbil".

A la Irene li va fer mal tot allò i li va sonar a excusa barata, a la vegada, sobretot perquè aquella nit van tornar a fer l’amor. Just un mes abans que el Rocamora donés el seu consentiment en una cerimònia davant de cent cinquanta convidats a Les Cols d’Olot. Va tenir el detall de convidar tots els companys de l’oficina. La Irene va tenir la decència de no anar-hi. Escoltava el Mai trobaràs dels Sopa de Cabra mentre omplia tossuda totes les caselles: ella té càrrec en una oficina (check), un pis en propietat (check); ella és molt més guapa que jo (check); ella ve de bona família (check); ella sap què vol a la vida (check); ella és forta (check); ella és la seva opció (check). A la casella de fortaleses, només una: tinc millor sexe que ella (check, check). No era consol; només orgull.

La Irene va canviar d’oficina. Un mes més tard del casament li va arribar que el Rocamora i la seva dona s’havien separat. Unes setmanes després de la notícia, el Rocamora li va enviar un missatge intern pel sistema informàtic del banc: "Necessito veure’t. Tinc ganes de tu". Un missatge que la Irene no va arribar a contestar-li mai. Ella també s’havia fet un DAFO i havia conclòs que el Rocamora no havia mesurat prou bé el cost d’oportunitat, les conseqüències d’una elecció: va pensar que, a vegades, cal arriscar perquè l’alternativa és millor. La Irene s’havia cansat d’esperar-lo. 

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify