"Quan ella entra al bar, el temps s’atura"

Quan ella entra al bar, ell en percep la presència contundent a l’acte. Malgrat que estigui d’esquena i hi hagi el renou de la màquina de cafès; o que hagi anat un segon a la cuina a fer una comanda; o que estigui cobrant un altre client amb el datàfon, o que la Pam estigui cridant-li amb "Amoooor", com a epítet davant de cada frase, el que volen els de la taula del fons. Quan ella entra al bar, el temps s’atura i per la porta s’hi esmunyen, també, la gelor, la distància, l’altivesa. I tot i això ell no pot estar de mirar-se-la, atrapat per l’aranya en la seva tela de fils membranosos. Així és com se sent. L’observa dissimuladament des de darrere la barra i podria firmar davant de notari, del bufet on ella treballa, tots i cada un dels seus gestos. Acostuma a venir sempre a la mateixa hora, cap a les nou. Amb posat seriós, encongida de fred sota un abric de llana llarg i negre, amb un cinturó que li fa dues voltes. El cabell planxat, els llavis rosats efecte glossy, la línia de les parpelles perfectament traçada sobre uns ulls que ni miren ni veuen. La pell hidratada. Es mou a càmera lenta, gairebé com si levités. O potser és el temps que també es torna ingràvid quan ella hi és. Mai arriba a asseure's al tamboret, però s’hi repenja. Treu el mòbil de la butxaca i fa córrer amunt i avall la pantalla amb unes ungles tractades setmanalment per mans professionals. En Mauro hi endevina molta coloraina, en aquella pantalla. Segur que mira Instagram, pensa. Ella ni aixeca la vista quan amb la seva veu de dama de ferro li diu cada dia, de dilluns a divendres, la mateixa frase: "Un cafè sol i curt, sisplau. Sense sucre". A vegades ell ja li ha posat al davant abans que ella ni tan sols hagi acabat la frase. Ella diu gràcies, agafa un tap de plàstic petit de la pila, l’encaixa amb parsimònia i perfecció a l’envàs i paga amb el mòbil. Mai diu adeu. Tampoc li torna la mirada que ell ha mantingut impassible.

Tot plegat no dura mai ni quatre minuts, sempre els mateixos, però en Mauro els espera amb ànsia cada dia per desinflar-se com un globus, en el mateix moment en què surt per la porta i s’enduu amb ella el fred, la tibantor, la indiferència. La decepció, la mala educació —es diu—, és persistent, i només la combat l’ànsia que l’endemà, potser, hi haurà una nova oportunitat. No s’hi pot quedar massa estona, allà dins. El neguit de l’hora dels esmorzars no deixa gaire espai per a l’autocompassió ni per quedar-se enrocat amb divagacions estèrils. "Amooooor, dos de fuet i tres cafès amb llet muy caliente, porfa!"

Fa set anys que en Mauro treballa en aquell bar de la zona alta, just darrere d’oficines i despatxos. Ha après a batallar amb la gent estirada, la gent que té presses, la que mai té temps. La gent amable que és excepció i la que ha nascut per ser servida. Es coneix les debilitats dels que vesteixen corbata, les aliances entre els que no ocupen càrrecs; els neguits de les qui aprofiten l’hora d’esmorzar per treure’s les mascaretes. Ha presenciat infidelitats, deslleialtats, amors no correspostos. Ha fet de confident i d’espectador, de còmplice, de psicòleg. Darrere la barra, en Mauro és el director d’orquestra que fa que tot funcioni com un metrònom. Que tot estigui a la temperatura esperada; que els bocins de felicitat en forma de mossegades facin que els clients estiguin contents i tinguin ganes de tornar l’endemà. Es dirigeix a cadascun pel nom de pila; sap què els agrada, com els agrada. És plenament conscient que forma part del seu paisatge diari, d’una familiaritat construïda a cops de repetició i hospitalitat. No hi ha ningú que se li resisteixi i que a ell li sàpiga greu. Només ella. 

"Amoooooor, se’ns ha acabat la llet de soja!" La Pam el torna a la vida i al tràfec real, massa sovint. La Pam, amb qui fa temps que treballen junts, amb qui s’entén tan bé entre tasses, copes i entrepans. I també al llit. No es demanen res. Esperen menys. Molts dels clients estan convençuts que són parella. A ella, secretament, li agradaria, però potser millor així. "Es la historia de un amoooor", taral·leja la Pam mentre passa la baieta per una taula.

Un dilluns, cap a les nou com sempre, ella apareix pel bar parlant per telèfon. En Mauro pensa que és la primera vegada que li sent la veu tanta estona seguida. Parla greu i nerviosa. Quan penja, desa l’aparell a la butxaca de l’abric i deixa la mirada fixada en un punt inconcret. En Mauro li intueix les ganes de plorar que s’aguanta. "Un cafè sol curt i sense sucre", li diu ell posant-l'hi al davant. "Gràcies", li diu ella. Aleshores el mira. En Mauro creu que és la primera vegada. Són només uns segons. Després, marxa sense dir-li adeu. 

L’endemà, ella no torna al bar. Ni l’altre. Ni el següent. El que fa quatre, en Mauro demana a un client que sap que treballa amb ella si tot va bé, i ell li explica que ella no ha guanyat una plaça a la qual aspirava i que l’hauria fet pujar de categoria. "Els caps han preferit l’altre. L’home que competia amb ella. Si hagués tingut collons, otro gallo..." Ell li demana si li sap greu fer de missatger i si pot portar-li un cafè per a ella. Al got de paper reciclable li dibuixa un cor amb bolígraf i hi escriu: "Jo t’hauria triat a tu". I una cara somrient. 

L’endemà, a l’hora de sempre, ella apareix al bar. Seu, aleshores sí, al lloc de sempre, davant de la barra. Mira en Mauro. "Moltes gràcies. Em va arribar el teu cafè. Va ser el millor del dia d’ahir". "Sol i sense sucre", li respon ell amb un somriure que ella li torna fent que sí amb el cap. Es fon de cop la gelor, al mateix temps que es desfà la perfecció. Ella es torna humana. I el temps torna a posar-se en marxa. Com un metrònom.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify