"No penso casar-me mai"

—Jo no penso casar-me mai— diu ella rotundament.

—Jo tampoc— li respon ell, mal dissimulant el convenciment i la deriva de la conversa inoportuna i precoç. Ell, als seus 12 anys, ni remotament ha pensat en res del que ella planteja en aquell instant. No acaba d’entendre ni la urgència ni el motiu, però té la sensació que és alguna cosa important.

Estan estirats damunt de l’herba del càmping, prop de la platja on estiuegen des de fa anys amb les famílies. S’ho han dit mirant-se als ulls abans de tornar a desviar la mirada cap als núvols que s’inventen.

—Però promet-me que si quan siguem grans, quan en tinguem, no ho sé, uns quaranta, si no tenim parella cap dels dos, aleshores tu i jo estarem junts. Jura-m’ho, va...

—T’ho juro.

Fa dos dies que en Roger ha rebut la invitació de les noces de la Míriam per al cap de sis mesos al castell de Tamarit, precisament, prop del càmping on es van conèixer. Dins el sobre, juntament amb el díptic de cartolina ecològica de 180 grams, ella li ha posat un paper escrit a mà. El Roger reconeix la lletra com qui es retroba amb una olor enyorada. "Estimat, no pots fallar-me. Ets de les persones més importants de la meva vida, i sense tu al meu costat no sé si m’atreviré a fer el pas. Ja sé que et faig una putada perquè ets tímid, però també m’agradaria que llegissis alguna cosa. Alguna cosa d’aquelles tan xules que tu escrius. Sisplau, sisplau, Ger".

Fa dos dies que en Roger ha fet els quaranta. La Míriam ja fa tres anys que els té. Però aquelles paraules desfetes dins del sobre rebut li cauen com un míssil sense objectiu. L’ànima implosiona en bocinets tan petits que és impossible recollir-los tots. Ell, que finalment ha arribat als quaranta, que acaba de trepitjar Ítaca. Ell, que batalla amb tota l’artilleria pesant contra un jurament que té entravessat enmig de l’esòfag i ja fa temps —més del que voldria; probablement més del que és raonable— que hi dona voltes. Que intenta entendre per què segueix enrocat en aquella merda de juguesca de nens. Tants anys després. Faria riure si no el fes plorar. La Míriam. La millor amiga, la seva persona imprescindible, com diu Vinyoli. Potser és això el que li ha d’escriure de cara al casament, pensa. Fer parlar un poeta; que les paraules siguin d’un altre i així estalviar-se la veritat o les mentides pròpies. Per això serveix la poesia, no? Perquè serveixi de parapet d’un mateix. Això és el que li escriurà a ella, a qui ha escoltat totes les decepcions, de qui ha conegut totes les parelles. Fins i tot aquella noia de qui es va enamorar durant uns mesos en l’època d’experimentació, com deia ella amb un convenciment difícil de tòrcer. Ella, per a qui ha tingut el telèfon sempre engegat; a qui ha recollit de matinada, després d’una mala nit. Ella, sobretot, que li va fer el primer petó de la vida amb llengua, com a favor d’instrucció, li va aclarir la mestra. En Roger, que encara ara en sent el gust, de la saliva i l’ortodòncia, i quan ho recorda, se li centrifuga l’estómac talment com aleshores. 

Ell que l’ha esperat durant dècades; que se la sap del dret i del revés. Que li coneix les pors, els vicis, els tics. Ella que sempre ha estat la seva lectora zero de tot el que ha escrit: els seus articles al diari, la seva primera novel·la. El seu suport incondicional. Ella que no té pèls a la llengua; que sempre aconsegueix el que es proposa; que ha hagut de pair el suïcidi del pare; que es va haver de posar a fer feina a l’empresa familiar renunciant a la carrera i a les expectatives. Ella que és tan forta, tan decidida, tan intensa, tan feminista. Tan vulnerable. Però això últim només ho sap ell. Com totes aquelles coses que ella amaga, defuig, dissimula, esquiva. La Míriam, que és una experta de l’escapisme. 

Quan falten dues setmanes perquè se celebri el casament, just el dia que la Míriam té l'última prova del vestit a ca la modista, dins de l’emprovador minúscul amb un altaveu per on sona Love is all around, entre tuls i flors de garlanda que ara li semblen més ridícules que mai, ella diu a la seva mare que no vol casar-se. Ho diu fluixet, però prou segura perquè la senti. Que li sap greu decebre-la, que tornarà els regals, que trucarà al restaurant, que donarà la cara davant dels convidats i la família. Diu a sa mare que en Manel és una equivocació, que ho té clar. Que fa dies que vomita només de pensar-hi, que no s’hi veu, que ell no l’entén i ella a ell, tampoc. Que mai havia tingut les coses tan clares. Que el vestit de núvia està ple d’agulles de cap que li punxen el cos, que la nafren, metàfora d’allò que també està agendat i que ha de passar. La mare la mira i només li diu que ja ho sap. Tres paraules que en boca d’ella —l’última persona de qui s’espera aquella reacció­– li esvaeixen de cop la por i l’angoixa i totes i cada una de les petites ferides que li han fet les agulles de la modista.

—Però filla, fes contenta ta mare i posa’t el vestit, que almenys et podré veure de núvia una vegada a la vida. 

L’endemà de la provatura a ca la modista, la Míriam escriu un whats a en Roger.

—Jo no penso casar-me mai. No sé si te’n recordes, però ja t’ho vaig dir una vegada. Ara et toca a tu complir la teva part del jurament. 

En Roger rep el missatge en el mateix moment que acaba d’escriure el text per al casament de la seva millor amiga i que no arribarà a llegir mai.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify