El martiri de sant Sebastià

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc de Josep M. Miró, monòleg polifònic a set veus interpretat per un únic actor, s’estrenà el passat desembre al Festival Temporada Alta de Girona amb Pere Arquillué. Sostindreu el llibre a la mà mentre potejareu amb el peu en terra lamentant no haver assistit a l’estrena. En qualsevol cas, sense tenir-lo davant, no podeu fer-vos càrrec de l’envit que suposa per a l’intèrpret. Els canvis d’espai o temps els marcarà mitjançant un asterisc i encara gràcies, perquè a l’espectacle no es permet ni el tall a fosc per ressituar-se. Així d’inclement és el teatre mironià. La frase és sistemàticament breu i telegràfica, si pot ser, monosil·làbica. Si no es talla, Miró guarda a la recambra l’estri amagat de la barra inclinada, que modernament escapça abrupta la frase dramàtica. Abel González, al pròleg, destaca que l’autor gasta un llenguatge excels i curós que acobla alhora "fulgors col·loquials i altura poètica" per volar amunt. El llibre es clou amb unes notes de Miró gens menyspreables. El seu coqueteig amb el gènere memorialístic ofereix algunes claus amb vista a l’escenificació i sobre tota la seva producció.

El cadàver enigmàtic del protagonista, Albert de can Ramis, jeu damunt el farratge en una postura semblant a la de Jesucrist, però en forma d’interrogant més que de creu. Vesteix vambes i eslips, perquè s’insinua al drama des d’una sexualitat tènue a l’erotisme més bigarrat –LGTB o no. És oriünd del poble on transcorre l’acció. Conten que en el moment abans de morir tornam a rebobinar tot el que ens ha succeït. En aquest segon d’eternitat, el jove comença a garlar. Aquí tot són coses boniques: des del títol més formós que s’ha empescat mai passant pel temps més maco de l’any o el poble més preciós fins al noi amb el cos més bell de tot l’institut. I potser per això bandeja en tòtum paraules lletges que potser sobrevolen la peça malgrat que no s’hi pronunciïn mai.

El segon monòleg que enfila és el d’Antònia, la mare de l’adolescent, el tercer, la directora del centre, etc. Van completant la descripció d’un paisatge amb els detalls de com es relacionaren amb el difunt perquè, al capdavall, inclòs el caràcter principal, tots tenen una visió parcial dels fets. Només ens aclariran una premissa: que no ens acostem al giratori de la carretera comarcal.