Mascles, foie i crítica cultural

Sovint quan llegeixo una novel·la o quan vaig al cine, acabo indignada i, sobretot, trista. Perquè em trobo que la infrarepresentació femenina en la ficció continua sent massa normal. Això no vol dir que aquestes ficcions no m’agradin: n’hi ha d’excepcionals, esclar. A més, és evident que el món de la història sovint impedeix que hi hagi més presència femenina (si escrius un llibre sobre la vida a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, doncs segurament costarà de fer versemblant cap mena de paritat, ni tan sols acostar-t’hi). Això és així, no ho dubto. El problema no és que una obra tingui una majoria de personatges masculins. Una obra mai no és un problema. El problema és que en el 70% o el 80% de la ficció del mercat hi hagi aquesta presència masculina hipertrofiada. Però, esclar, qui té la culpa de les estadístiques? Tothom, ningú. Un autor o director et pot dir: és el que necessitava la meva història. Segur que és veritat. La qüestió és per què com a societat creem i consumim massa sovint històries que necessiten una majoria masculina.

Hi ha també aquell altre argument de l’autor mascle: nosaltres escrivim sobre el nostre món; si us interessen les dones, ho heu de fer vosaltres. I aquí, esclar, entraríem en per què encara ara moltes dones no poden dedicar-se tan assíduament i fanàticament a crear com els homes (càrrega mental i companyia). No hi entraré perquè em cansa només de pensar-ho. Quanta repetició.

El test de Bechdel

Segur que recordeu el famós test de Bechdel. Les seves "inventores" es van inspirar en un fragment d'Una cambra pròpia de la Woolf, on l’autora es lamentava de la catàstrofe en els personatges femenins de ficció: "Gairebé sense excepció, les dones són mostrades en funció de la seva relació amb els homes". Per passar el test de Bechdel, una obra de ficció ha de complir tres condicions: 1) tenir almenys dos personatges femenins (amb nom: no valen els extres); 2) tenir algun diàleg entre dos personatges femenins; 3) que el diàleg no sigui per parlar d’homes. D’entrada sembla que la majoria d’obres hagin de complir tres condicions tan simples, però, ai, feu la prova. Fa poc llegia també un estudi americà sobre la quantitat de diàleg que tenen homes i dones en les pel·lícules. Les dades de la dècada dels 2010 continuen sent calamitoses (no mirem les dècades anteriors perquè la cosa fa plorar encara més). De les 459 pel·lícules analitzades: en 67 els homes acaparen més d’un 90% dels diàlegs (versus: només 2 pel·lícules amb més d’un 90% de diàlegs femenins), en 255 pel·lícules els diàlegs masculins representen entre el 60% i el 90% (versus 57 en el cas femení), 78 pel·lícules són paritàries. Resum: en el 70% de pel·lícules els homes parlen molt més que les dones. Tocat i enfonsat.

Convindria analitzar també quin és el nucli narratiu dels personatges femenins. A mi em revolta que la majoria tinguin el nucli al cony, és a dir, que la justificació narrativa per ser-hi és que siguin follables, violables o fecundables (i en la categoria de fecundables hi entren tant els personatges embarassables com els que ja han parit: les mares).

A mi tot això m’esgota. Em fa sentir impotent i rabiosa. De tant en tant, se m’acut que hauria de fer una mena de vaga temporal, i consumir només ficció que no em causi aquesta irritació, però després no me’n surto, perquè malgrat la irritació i els defectes, hi ha obres molt meritòries i commovedores, que m’estimulen i m’inspiren. Tampoc seria just condemnar-les només per això: la crítica cultural ha de conviure amb la crítica estètica. Són diferents aspectes d’una mateixa cosa. ¿Separar l’autor de l’obra? ¿Separar l’obra del discurs cultural de fons (sobre sexe, raça, llengua, etc.)? No, és absurd. Podem llegir un masclista com Houellebecq i que ens meravelli com sap obrir-se pas pels budells del món i retratar la decadència humana sense necessitat de fer veure que no ens importa que sigui un masclista de merda. Ens importa, i tant. Però té coses brillants.

Agafar una obra i fer-ne només una crítica cultural o només una crítica estètica és un error. Tot està lligat. Al capdavall és com en la gastronomia: podem apreciar el gust i la textura del foie, malgrat que ens pesi saber que no és gens saludable i que les oques les han passat putes. Podem apreciar-ne el gust i després decidir si en volem menjar o no, o sortir a destruir les granges on es fa. Però no podem dir que el foie tingui mal gust.

Penso en això també en relació a Consum preferent. ¿Que se’n pot fer crítica cultural i el debat és interessant (sempre que sigui respectuós)? Esclar. ¿Que se’n pot fer una crítica estètica? També. El que no hem de fer és separar-ho com si fossin fos coses que no es toquessin, perquè l’efecte és tergiversador. El foie amb totes les seves conseqüències.