‘Matar el nervi’, d'Anna Pazos: un passeig pel costat salvatge de la vida

L’escriptora i documentalista Anna Pazos (Barcelona, 1991) publica Matar el nervi (La Segona Perifèria), una obra de no-ficció entre l’autobiografia fragmentada, l’assaig literari i la crònica periodística sobre el moment en què s’ha de dir prou a la joventut. Una realitat que es converteix en un retrat generacional escrit per Pazos en primera persona. Cal passar pantalla per alliberar-se d’interrogants i matar el nervi indomable, fugisser, capriciós, que va portar l’autora fins a Grècia, Israel, Turquia i els Estats Units per submergir-se en la història dels orígens seva família. Però el nervi no mor mai quan forma part de l’essència d’algú amb l’obturador sempre obert i la curiositat a flor de pell.

Hi ha una angoixa omnipresent que recorre els deu anys que transcorren a Matar el nervi. La protagonista-autora gaudeix de les aventures que la vida li planta al davant, però també passa por. I, si no, se la busca. Els viatges li permeten deslliurar-se —temporalment— de tot el que la condiciona a Barcelona. Per això tria llocs extrems que d’entrada desconeix, però també personatges radicals que surten de la mediocritat majoritària que ens asfíxia. És en la diferència on troba el focus d’atenció.

Hi ha una dissociació important entre els homes que coneix —dels quals treu un aprenentatge vital o personal— i en Guillermo, un fotògraf de guerra amb qui acaba fent una travessia en veler per l’Atlàntic i viu l’aventura més salvatge, més intensa i més idealitzada de totes. Malgrat la diferència radical amb els altres, la relació amb en Guillermo acaba igual: en desencantament. Uns desenamoraments sense explicació racional que s’esdevenen de cop i volta, sense possibilitat de volta de full.

Estructurada en cinc parts, Matar el nervi comença amb un interrogant: com desaparèixer del tot? L’Anna té vint-i-dos anys i viu a Tessalònica gràcies a una beca d’Erasmus, passa per una febrada grossa i s’alimenta a base dels plàtans que li porta el nòvio comunista. Vist amb perspectiva, diu, "la meva única obligació era generar els records de gaudi juvenil que em sostindrien en la grisor posterior de la vida". Grècia era sinònim de decadència i caos als informatius, però també sonava a nervi i a experiències extremes impossibles de viure a Barcelona. Gràcies a les classes particulars amb el Dinos, un pintor d’Atenes tatuat que vivia a Gràcia, l’Anna coneix l’alfabet i la fonètica del grec. Cal remarcar que en paral·lel a les memòries, a l’autoficció que Anna Pazos engega a Matar el nervi, el llibre té un pla de lectura basat en la documentació històrica i circumstancial dels llocs que l’han acollit al llarg de la vida.

Una ciutat és bonica o espectacular o abominable en funció de com ens hi hem sentit. Durant la seva fugida a Jerusalem, l’Anna vivia sobre una llibreria de segona mà. "Hi ha el motiu pel qual fem les coses i la ficció que refinem amb el temps", afirma Pazos. Als vint anys es poden tenir raons diverses per anar a Jerusalem, però cap no és tan elevada com ens afigurem més endavant. Caminar pels carrers bruts de Tel-Aviv representa per a l’Anna la sensació d’il·limitació, possibilitat i urgència que buscava en aquells moments fugint d’un desacord amorós que havia convertit Barcelona en una gàbia intolerable.

Matar el nervi es tanca amb un capítol homònim sobre els records de l’Anna a casa dels avis del Vallès, una parella totalment oposada (àvia artista i vel·leïtosa, avi empresari i autoritari) i sobre els respectius orígens. El mal de queixal terrible, el nervi assassinat i el dolor subsegüent li fan veure que casa és, només, la seva estimada Barcelona.