L'enverinada herència materna

BarcelonaTotes les dones faríem bé de preguntar-nos quan vam caure del cavall de Damasc. “Cap als vuit o nou anys em vaig adonar que jo era una dona, i que això volia dir que pertanyia a un grup desfavorit de la humanitat”, ens diu la sociòloga Marina Subirats (Barcelona, 1943) a De mares a filles. La transmissió de la feminitat. Per què a ella se li prohibien coses que als seus germans els estaven permeses? Per què només a ella se li imposaven certes limitacions?

Les dones som éssers castrats pel patriarcat i el nostre desenvolupament no ha estat el que se'n diu normal. És aquesta anomalia la que ens han transmès de generació en generació, i no només mitjançant les normes i les prohibicions, sinó fent servir de cavall de Troia les persones en qui més confiàvem, les mares. Com explica Subirats, aquelles que haurien d’haver estat el pont per a la nostra emancipació han estat les encarregades de vehicular les moltes “mutilacions” que ens han estat imposades, tot i que costi d’entendre com han pogut infligir a les seves pròpies filles les mateixes mutilacions que tan infelices les han fet. Ens trobem clarament davant “la transmissió d’una condemna”.

L’autora va ser una de les moltes dones que, gràcies a l’impuls de la tercera onada feminista, va abandonar el mandat matern: “Jo no volia ser la teva continuadora, la teva substituta”, li diu a la mare en aquest assaig personal i alhora ple de dades objectives. I és que també la seva mare, Teresa, va reblar les jerarquies de sexe. Aquesta és una de les parts més captivadores del llibre i inclou el relat de les antecessores: l’àvia, la besàvia... i així fins a arribar a una tal Maria que va viure al segle XVII. Duent-li la contrària a Adrienne Rich, que va dir que era més fàcil odiar la mare que no pas entendre les forces que actuaven damunt d’ella, Subirats fa l’esforç d’entendre les arrels del llegat rebut.

Mares patriarcals

“No heu estat mares patriarcals perquè heu volgut, no ens heu transmès la llei del pare per torturar-nos, sinó perquè vau haver d’assumir-la cruelment en la vostra pròpia vida i ferir-nos, si calia, fins a la mort”. Una contradicció que Subirats, sent directora de l’Instituto de la Mujer i havent-li tocat representar Europa en la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona celebrada a Pequín (1995), va haver d’assumir quan una destacada representant africana es va negar a combatre la mutilació femenina, al·legant que ella mateixa l'hi havia practicat a les seves filles perquè es poguessin casar.

I ara, una vegada assumida la verinosa herència materna, on som? ¿Hem dit adeu al concepte de feminitat que ens ha oprimit durant segles o “només estan canviant algunes formes però el fons de la transmissió segueix intacte”?, es pregunta l’autora. Ara les mares transmeten un altre model de feminitat, molt més emancipat. Llavors, d’on ve l’obsessió per l'objectualització sexual de les dones i quin és el seu objectiu? Clarament la perpetuació d’un patriarcat 4.0. Les mares han estat substituïdes per la publicitat sense ètica, els reality shows, les xarxes socials, els vídeos de TikTok i altres merdes semblants. No us enganyeu, les jerarquies de gènere no estan fent fallida, nous cavalls de Troia ens les inoculen en vena.

Acompanyada de cites de referents del feminisme com Fatima Mernissi o Celia Amorós, i d’autores que han explorat sense complexos la feminitat, com ara Annie Ernaux, De mares a filles ens convida a fer les paus amb les nostres mares i àvies, dialoga amb les nostres identitats ferides per fer-nos més fortes. Però no abaixeu la guàrdia, amigues, no abaixeu la guàrdia.