Matt Damon: "A mesura que canvia la cultura, els protagonistes masculins també van canviant"

“És una gran lliçó per a un actor”, diu Matt Damon, amb els cabells curts i la petita perilla esquitxats de gris i amb unes fines arrugues al voltant dels ulls, de color blau pàl·lid. Érem a principis de maig i ell parlava via Zoom des de Sydney, a Austràlia. Explicava una anècdota de quan va treballar amb Jack Nicholson a Infiltrats, l’epopeia de delinqüents i policies corruptes estrenada per Martin Scorsese el 2006. “Aquella escena ocupava només la vuitena part d’una pàgina”, diu Damon, arquejant les celles mefistofèlicament i adoptant l’insinuant to de veu del Jack. Damon recorda que Nicholson volia refer una escena en què el seu personatge, el gàngster de Boston Frank Costello, assassina un home en un pantà. “El Jack es mira l’escena -la veritat és que gairebé espanta la fidelitat amb què Damon sap imitar l’energia inquietant de Nicholson- i diu: «El que vaig fer va ser convertir la persona executada en una dona. Això sí que és sinistre. ¿Costello executant un paio en un pantà? Aquesta escena ja l’hem vista al cine. Això no és el que vaig fer»”.

Damon somriu, ensenyant les seves dents grans i brillants (sens dubte, el seu tret físic més cinematogràfic), mentre descriu les filigranes de Nicholson, cada cop més macabres, a les quals afegia, per exemple, insinuacions de necrofília, mentre anava intercalant entremig “Això sí que és sinistre”. “I jo li deia: «Sí, és..., és terrorífic»”, explica Damon, amb la veu trencada al reviure l’angúnia que va passar. Al final Scorsese va eliminar gairebé totes les improvisacions de Nicholson. Però aquesta no és la lliçó. Tal com explica Damon, la lliçó és “que el Jack va començar amb una escena que ja hem vist moltes vegades, però es va esforçar per millorar-la i fer-la tan interessant com fos possible”.

Damon ha après bé aquesta lliçó, tot i que l’expressa d’una manera molt diferent de Nicholson. L’home que es diu Damon és gairebé capaç de fer-se fonedís. Com a intèrpret i com a personatge públic és un individu que hem vist moltes vegades: l’home normal i corrent, un nord-americà de cap a peus, un bon jan que podria viure al pis del costat. Però molts dels seus personatges tenen també una faceta nicholsoniana poc reconeguda, un costat fosc, que potser explica el plaer amb què ha fet aquesta imitació. En altres paraules, d’una manera subtil -intencionada i no intencionada- ha complicat la seva relació amb el públic: ha anat modificant i sovint ha arribat a invertir la idea que es té de Matt Damon.

Al llarg de la seva llarga trajectòria al cim de Hollywood, Damon ha encarnat moltes vegades homes del carrer idealitzats: personatges responsables, accessibles, benintencionats i combatius, que ha interpretat amb aparent simplicitat i economia emocional en una llarga sèrie de pel·lícules força taquilleres. Per exemple, l’impertorbable capità de rugbi François Pienaar d’Invictus (2009); el pare capaç de mantenir el control emocional a Contagi, la ficció pandèmica del 2011, i l’empresari de cotxes de carreres Carroll Shelby, un bon home que s’enfronta als elegants italians a Ford v Ferrari (Le Mans ’66), del 2019. Penseu, també, en la seva versió de Mark Watney a The Martian (Marte, 2015), un astronauta que no deixa que la possibilitat de quedar-se abandonat a Mart li faci perdre l’entusiasme per resoldre problemes científics que salven vides. Fins i tot en un entorn tan glamurós com la sèrie de pel·lícules d’atracaments Ocean’s, Linus Caldwell, el carterista interpretat per Damon, anhela l’aprovació dels atractius superlladres George Clooney i Brad Pitt: això vol dir que té més coses en comú amb vosaltres i jo que no pas amb ells.

El Matt Damon bon jan

De tota manera, tot i ser una gran estrella del cine nord-americà, molt famós, simpàtic i taquiller, Damon sempre ha semblat distant, oi?

Quan ell i jo vam parlar, per a mi era de nit a Brooklyn, el barri on normalment viu amb la seva família. Però ell era a Sydney, on ja era de dia. A Sydney és on es van traslladar ell i la seva dona, Luciana Damon, amb les seves tres filles -la quarta, fruit d’una relació anterior, estudia a la New School i es va quedar a Nova York-, per interpretar un petit paper al nou Thor del director Taika Waititi. (La família es va desplaçar a Austràlia quan Damon va posar punt final a cinc mesos de rodatge a França i Irlanda per a The last duel, dirigida per Ridley Scott, que s’estrena el 29 d'octubre i en la qual interpreta un venjatiu cavaller francès del segle XIV, Jean de Carrouges, que acusa un escuder d’haver violat la seva dona.) Com a entrevistat, Damon és amable, encara que força cautelós, i desprèn una aura profundament normal, tan normal que arriba a desconcertar. Parlar amb ell és com conversar amb un antic company de classe o amb un col·lega que potser no coneixies gairebé bé però a qui sempre has recordat amb afecte.

Però només cal fixar-se una mica més detingudament en la trajectòria de Damon, en l’estrella cinematogràfica que tenim al cap, per veure que aquesta bonhomia potser és tan sols un joc de mans enginyós, una mena d’il·lusió. Perquè hi ha una cara fosca. Damon no interpreta només bon jans. Ni de bon tros.

Tenim Jason Bourne, a qui ha interpretat en quatre pel·lícules d’èxit, un home que s’odia a ell mateix i que és una trista màquina de matar; Tom Ripley, el sociòpata trepa de L’enginyós senyor Ripley, dirigida per Anthony Minghella, i el corrupte Colin Sullivan d’Infiltrats. O l’antisemita d’un centre privat de secundària a El codi d’honor, una primera mostra de l’atractiu ocult del Matt dolent. El cretí representat amb més habilitat per Damon és potser Mark Whitacre, el delator que amb el seu peculiar bigoti sempre sap jugar les cartes al seu favor a El confident, de Steven Soderbergh. La seva pirueta més inesperada: un cameo com a astronauta covard (Mark Watney girat del revés) a Interstellar, de Christopher Nolan. Com diu Soderbergh, que l’ha dirigit en nou pel·lícules: “Està disposat a carregar-se la seva imatge juvenil i de nord-americà típic. Es coneix prou bé i té prou seguretat per fer variacions del seu personatge”. És dubtós que altres actors tinguin en el futur oportunitats semblants de fer variacions d’aquest tipus de personatge. Al llarg de la seva trajectòria, Damon ha vist com desapareixien la mena de pel·lícules amb què s’ha guanyat la vida: drames d’entre 20 i 70 milions de dòlars que li han permès guanyar-se les garrofes, com ell diu. “Necessites aquests personatges per perfeccionar-te com a actor i construir-te una carrera professional, però han desaparegut -diu Damon, assentint amb el cap-. Els drames judicials, coses d’aquestes, ja no es poden fer”. Aquestes pel·lícules han sigut substituïdes per d’altres que són més fàcils d’exportar, amb un pressupost més alt però, paradoxalment, menys arriscades. “Busques un home run que funcioni en territoris diferents i per a totes les edats -diu Damon-. Vols fer el producte més accessible des del punt de vista de la llengua i la cultura. I quin producte és? Una pel·lícula de superherois”.

Per bé que potser ha canviat el paradigma de les grans produccions cinematogràfiques, Damon continua decantant-se per opcions que el mantinguin enganxat, a ell i a nosaltres. N’és un exemple el nou thriller dramàtic Stillwater (Cuestión de sangre ), dirigit per Tom McCarthy, en el qual interpreta un operari d’una petrolífera d’Oklahoma i exaddicte anomenat Bill Baker, un home amb bones intencions però que ho espatlla tot. A la pel·lícula, la filla de Baker, interpretada per Abigail Breslin, compleix condemna en una presó de Marsella per l’assassinat de la seva nòvia francoàrab. Però ella afirma que és innocent. Quan Baker viatja a la ciutat mediterrània per visitar-la, li passen la pista d’un altre sospitós. La pel·lícula i l’actuació es basen en un subterfugi clàssic de Damon. Tot i la vulgaritat provinciana d’aquest home que beneeix la taula abans dels àpats, a Baker se li ha de fer costat. I aleshores vet aquí que fica la pota -de mala manera, sense ètica-, però com que és Matt Damon no l’hi retreus.

“Siguin quines siguin aquestes bones qualitats que la gent associa amb mi -diu Damon, implacablement autocrític, si no clarament reticent a analitzar el seu atractiu o personalitat-, gràcies a aquestes associacions puc treballar amb directors intel·ligents que volen subvertir-les”.

El Matt Damon dolent

Fa molt de temps que Damon es beneficia d’una opacitat de cara al públic. Això es remunta a L’indomable Will Hunting. El duo Matt Damon i Ben Affleck van guanyar un premi de l’Acadèmia al millor guió original i van pujar a l’escenari per recollir el guardó amb gran entusiasme i sense ni una ombra de mala gana. ¿Oi que semblaven uns nois molt simpàtics? I a un d’ells aquesta imatge li va quedar adjudicada. Els anys posteriors, Damon va saber congelar la seva imatge pública d’aquell moment de -diguem-ne- bona voluntat. Va tenir un parell de relacions molt sonades (Minnie Driver i Winona Ryder) i després va desaparèixer de la premsa del cor, una mesura que considera necessària per al manteniment de la seva carrera professional: “Crec que si la gent veu setze fotos teves prenent un cafè o passejant el gos es queden sense ganes de veure’t en una pel·lícula”.

Vet aquí el que sabem de Matt Damon: ell i el seu germà gran, Kyle, es van criar a Cambridge, Massachusetts. El seu pare, Kent, era agent de canvi i borsa i la mare, Nancy Carlsson-Paige, professora emèrita d’educació infantil. La parella es van divorciar quan els nens eren petits, però van mantenir una relació amistosa. “La veritat és que van compartir l’educació dels fills”, explica Damon, que adopta una postura una mica més rígida quan les preguntes s’endinsen en el terreny personal. Diu que la seva mare ja sabia que seria actor des que era petit. Segons una llegenda familiar, quan la seva mare va provocar un incendi al pis perquè es va descuidar d’obrir el conducte de la llar de foc, la reacció del Matt, de 6 anys, va ser posar-se una disfressa improvisada de bomber i fer veure que l’apagava. Va anar a Harvard i tenia plans d’estudiar anglès, però va deixar la universitat quan va aconseguir un paper a Geronimo, un western del 1993, i mai més es va plantejar seriosament dedicar-se a cap altra feina: “Quan els amics parlaven del seu futur després de la universitat, em sabia greu perquè no sabien què farien. Jo sempre ho he sabut”.

Damon i la seva dona es van conèixer a Miami, on ella treballava de cambrera i ell rodava la comèdiaStuck on you (Pegado a ti ), dels germans Farrelly, i ara fa 16 anys que estan casats. Les seves quatre filles tenen entre 10 i 23 anys. Segons el New York Post, la casa familiar a Brooklyn Heights era la residència privada més cara del barri quan la van comprar, el 2018. L’última novel·la que ha llegit és The searchers, d’Alan Le May, que va servir de base per a un western clàssic, Centaures del desert, del 1956; ara l’hi han enviat uns productors que s’estan plantejant fer-ne una nova versió. “¿Que què més faig? -diu Damon quan intento estirar-li la llengua-. No ho sé, em sembla que soc un paio força avorrit”.

Digueu-li com vulgueu, avorrit o astut, però Damon es considera “l’últim d’aquesta mena de gent que vol mantenir la privacitat”. I afegeix: “Ara hi ha un nou tipus de gent que convida a tothom a entrar en la seva vida quotidiana: «Ei, soc al gimnàs! Estic fent exercici!» Aquesta tàctica és brillant en part en el sentit que controles el relat, però és exactament el contrari del que sempre he pensat: «Circuleu, no hi ha res a veure, aquí». I jo em limito a treballar”.

Ja des d’abans de fer-se famós, l’impuls que el mou com a actor sempre ha tendit a una certa introspecció, una mutabilitat emocional que aviat va identificar en els seus ídols. Recorda una conversa que va tenir amb Affleck entre bastidors, la tardor del 1987: participaven en un assaig per a la representació teatral a l’escola de La visita de la vella dama, una obra de Friedrich Durrenmatt impregnada d’un moralisme desolat. Els dos nois, alumnes del centre privat de secundària Cambridge Rindge & Latin School de Massachusetts, comentaven quina mena d’actor volien ser de grans. Amb una gran cultura cinematogràfica autodidacta, acostumaven a llogar pel·lícules d’art i assaig al videoclub local. Havien vist feia poc la versió cinematogràfica del 1985 de La mort d’un viatjant, que va desencadenar la conversa. La pel·lícula la protagonitzava un Dustin Hoffman de 48 anys, que interpretava la icona de l’esforç inútil, Willy Loman, de 63 anys. Segons Affleck i Damon, es notava que Hoffman maldava perquè aquesta diferència d’edat es manifestés en la seva actuació: es podia veure com giraven els engranatges. Ells es preguntaven si una actuació pot arribar a ser bona quan es nota que és una actuació. Era això el que volien fer com a actors? Volien ser uns tècnics centrats en ells mateixos? No era millor ser un camaleó? Damon ja sabia la resposta: volia ser com Gene Hackman.

Quan Damon i Affleck mantenien aquesta conversa, Hackman tenia 57 anys, set més que els que té ara Damon, i havia sigut el protagonista de clàssics com French Connection i Més que ídols. Era d’aquells actors que desapareixen quan s’introdueixen dintre d’un personatge, però sense fer-ne un espectacle: un antimag que treu importància a la seva transformació. “Hackman era capaç de ficar-se profundament en un personatge, i sabia emocionar sense fer escarafalls”, diu Damon. És una manera de treballar, com en gran part la de Damon, que engrandeix una pel·lícula, per bé que, paradoxalment, ni tan sols t’adones que és una gran interpretació.

El seu agent, Whitesell, em va explicar una anècdota sobre la competició entre uns actors joves pel paper d’un arrogant assassí a sou al costat de Hackman, Sharon Stone i Russell Crowe a Ràpida i mortal, un film del 1995 de què es va parlar molt. La competició, segons Whitesell, la va guanyar Damon, que va sorprendre els productors a l’audició. “Era una pel·lícula que, aparentment, tothom volia fer”. Recorda que un dia Damon, que tenia dubtes, li va dir: “Sharon Stone: una gran actriu, però una dona pistolera? No es creuran la pel·lícula”. O sigui que Damon es va retirar de la competició pel paper, interpretat al final per Leonardo DiCaprio. El seu instint no s’equivocava -la pel·lícula va ser un fracàs de taquilla-, però només un noi de 25 anys molt segur d’ell mateix renunciaria a optar a aquell paper. “Potser era més cregut del que em convenia”, diu Damon.

Poc temps després, L’indomable Will Hunting va premiar la seva seguretat i el va convertir en una estrella. Si més no això és el que recordem. Whitesell diu, però, que va ser una altra pel·lícula la que li va obrir les portes: “La veritable clau perquè el Matt fes L’indomable Will Hunting va ser el seu paper a The rainmaker (En legítima defensa ). Aquella pel·lícula, que era una adaptació d’una novel·la de John Grisham, va ser dirigida per Francis Ford Coppola i es va estrenar la tardor del 1997, unes setmanes abans que Will Hunting. Va ser la que va convertir Damon en un jove brillant en qui els altres estudis estaven disposats a invertir. “Aleshores -diu Whitesell-, les pel·lícules sobre novel·les de Grisham eren la millor carta que podia aconseguir un jove protagonista”. Penseu en Tom Cruise a The firm (La tapadera ), Matthew McConaughey a A time to kill (Tiempo de matar ) i Chris O’Donnell a Cambra segellada. (Un brindis per la carrera de Chris O’Donnell als 90.) Damon va aconseguir, doncs, un advocat de Grisham i ja va estar encarrilat.

El 2002 Damon ja havia trobat Jason Bourne, protagonista d’unes pel·lícules realitzades durant els següents 14 anys que funcionaven com un film de superherois: una cosa segura. “Això de les pel·lícules de Bourne -diu- era fantàstic, perquè en feia una de tant en tant, gairebé com una vacuna. Sabia que eren unes pel·lícules que, sempre que les féssim amb correcció, funcionarien. Això et deixa lliure per fer tota mena de coses. Agafava un paper secundari en aquesta i n’agafava un altre en aquella altra sense haver d’amoïnar-me gaire des d’un punt de vista estratègic”.

La por al fracàs

Però la indústria cinematogràfica és volàtil, fins i tot per als grans actors de Hollywood com Damon. Fa pocs anys, Suburbicon i Downsizing (Una vida a lo grande ) van fracassar l’una rere l’altra, i la fantasia històrica de The Great Wall (La gran muralla ), que semblava una obra pensada per al públic xinès (Damon diu que la va fer, en part, perquè n’admirava el director, Zhang Yimou), va recaptar diners però, francament, era un porqueria. Damon tenia por que la seva carrera “estigués en greu perill”. Es preguntava quin lloc ocupava ell a la Llista, aquell rànquing intangible i mutable que tots els magnats cinematogràfics tenen al cap amb els actors pels quals val la pena apostar de cara a una nova pel·lícula. “Ningú et pot dir exactament qui figura a la Llista -diu Damon-. Canvia cada mes i ningú l’ha vista mai. Però tothom vol ser-hi”. Es va sentir més segur quan Ford v Ferrari (Le Mans ’66 ) va obtenir bons resultats: “Si no hagués funcionat hauria tingut un problema greu”.

Les pitjors males ratxes en la trajectòria de Damon -si més no com a personatge públic- s’han degut a relliscades fora de la pantalla. Li ha passat en ocasions en què semblava no estar al dia de grans avenços culturals i, en aquest sentit, ha propiciat que la gent es preguntés si no hi havia alguna cosa desagradable darrere d’aquell exterior tan afable. La primera relliscada va tenir lloc el 2015, a Project Greenlight, un reality show de la HBO sobre cineastes novells coproduït per Damon i Affleck, que hi participaven com a mentors dels joves talents. En un episodi, la productora Effie Brown, que era negra, va fer una pregunta sobre la falta de diversitat del programa. Quan Damon li va respondre, va fer l’efecte que la sermonejava sobre el que s’havia de fer per aconseguir aquesta diversitat -això sí, només de cara a la galeria-, alhora que en minimitzava la importància entre bastidors: “Quan parlem de diversitat s’ha d’aplicar al càsting de la pel·lícula, no al càsting del programa”. Els comentaris van desfermar una reacció en el món digital, i fins i tot es va crear el hashtag de Twitter #damonsplaining, una variant de whitesplaining, que l’Urban Dictionary va definir en aquell moment com “l’explicació paternalista que els blancs donen a una persona de color per definir què s’ha de considerar racista i què no, mentre posen de manifest inconscientment el seu propi racisme”.

Més tard, el 2017, en el moment àlgid del Me Too, Damon va respondre en una entrevista que les denúncies de comportament sexual inapropiat s’havien de valorar segons un espectre, és a dir, segons la seva gravetat. En tots aquests casos, pels quals va demanar disculpes públiques, Damon va quedar com un ignorant emocional, un paio blanc i ric que no és conscient de la seva estretor de mires. “Tenia i tinc poc olfacte -em diu, però ara ja no assenteix sinó que es mostra penedit i fa que no amb el cap-. Com tothom, soc presoner de la meva experiència subjectiva i això fa que hi hagi punts morts que no veig. Jo més que la majoria, tenint en compte la meva experiència com a home blanc i estrella cinematogràfica nord-americana. Hi ha un aire molt enrarit. Ni tan sols sé on comencen i on acaben els meus punts morts. O sigui que sí, tenia i tinc poc olfacte. Faig tot el que puc per millorar”.

Com tants a Hollywood, Damon també ha hagut de replantejar-se les seves relacions professionals amb el productor Scott Rudin, que va col·laborar amb ell a Valor de llei i Margaret, i que fa poc ha sigut investigat per la seva conducta intimidatòria, i també amb Harvey Weinstein, que va dissenyar la campanya dels Oscars per a L’indòmit Will Hunting i va contribuir així a construir la carrera professional de Damon i Affleck. “Són gent amb una mala conducta llegendària, però no me n’havia adonat -diu Damon-. He tingut experiències positives treballant amb ells. Però és una llàstima que hi hagi gent que abusi del seu poder i se’n surti només perquè són triomfadors”.

Recordant aquest error de judici, Damon diu que el millor consell que va rebre aleshores va ser el d’un vell amic de Cambridge: li va dir que es concentrés en escoltar les crítiques en lloc de respondre-hi. “Va ser un consell encertat -diu-. Vaig escoltar, i un cop vaig sortir del meu replegament defensiu... -fa una pausa-, vaig començar a entendre per què la gent no estava d’acord amb coses que jo havia dit”.

Segurament a conseqüència d’aquests relliscades i les posteriors esbroncades del públic, Damon diu que la possibilitat de parlar de la seva vida o obra fora del que veiem a la pantalla horroritza una mica.

Afirma que no ha reflexionat gaire sobre els possibles canvis en els gustos del públic i es limita a dir: “És lògic que, a mesura que canvia la cultura, els protagonistes masculins també vagin canviant. El públic decidirà a qui vol veure”. O, més exactament, què vol veure en aquests protagonistes. Us podeu mirar la llista dels que són més joves que Damon i hi trobareu un munt d’homes blancs força simpàtics, però tots han pres camins diferents del seu.

Damon ha sigut sempre la primera opció per als dos pròxims papers que li veurem fer. Dos al preu d’un: en un clàssic de gran pressupost, The last duel, i en una pel·lícula indie, Stillwater. En algun lloc del costat bo del cavaller Jean de Carrouges hi ha Bill Baker, una intel·ligent combinació de Matts bons i Matts dolents. Resulta que Tom McCarthy, el director de Stillwater -que entre altres ha fet Spotlight, un drama periodístic guanyador d’un Oscar-, és un dels cineastes que han vist en Damon una imatge disposada a deixar-se distorsionar. “Era important trobar un actor que encarnés un ideal nord-americà -diu parlant del càsting per buscar el protagonista-. I això el Matt ho aporta a tots els personatges”.

Ara que ha arribat a la mitjana edat i a l’equador de la seva trajectòria, Damon s’ha convertit en l’actor que aspirava a ser quan anava a l’institut, un actor que Gene Hackman admiraria i, de fet, admira. Hackman li va enviar una carta de felicitació quan el va veure a El delator. Però Damon explica una altra anècdota sobre Hackman. El 1993, poc després de deixar Harvard, es va trobar actuant amb ell. Va ser a Geronimo, i potser dir “amb ell” és una exageració. “Surto amb ell en una presa -diu Damon, que interpreta el cinquè protagonista de la pel·lícula-. Hackman fa de general Crook, Jason Patric fa de primer lloctinent, i jo soc el segon lloctinent, Britton Davis. Soc vuit cavalls enrere”. Si ara ens mirem l’escena, salta a la vista que Damon, amb la seva cara de nen i vestit amb l’uniforme de la cavalleria dels EUA, guia subtilment el seu corser per darrere d’un guerrer apatxe a cavall. “Estic intentant -explica- ficar-me a l’enquadrament per sortir en la mateixa presa que Hackman”. Aquell dia polsegós, Damon fins i tot va conèixer el famós actor quan el doble de Hackman els va presentar. Tots dos van mantenir una conversa sense importància i a l’hora d’acomiadar-se Hackman va dir: “Doncs estic encantat de coneixe’t, Mark”. Recordant aquell moment, Damon exhibeix un moment el seu somriure d’estrella de cine per recuperar després un posat modest: “És igual que s’equivoqués de nom. Jo estava molt content de ser allà”.