Matteo B. Bianchi: "Encasellar una persona en el seu últim gest, el suïcidi, és injust"

BarcelonaL'escriptor, guionista i editor Matteo B. Bianchi (Locate di Triulzi, 1966), va estar vint-i-dos anys sense poder escriure. Durant tot aquest temps, només tenia una escena al cap: el suïcidi de la seva parella. Havien conviscut durant set anys i, tres mesos després de deixar-ho, l'S. va anar a casa seva i es va penjar. La vida dels que es queden (Més Llibres/Gatopardo), que ha traduït al català Mercè Ubach, està dedicat als supervivents. A les parelles, fills, pares... dels que decideixen llevar-se la vida i han de conviure amb aquest dolor.

És força valent. Ha escrit un llibre sobre el suïcidi d’un home a qui estimava. Va decidir no canviar de casa, ell s’hi havia penjat, i conviure amb els records. Per què?

— Era absurd fer-ho. Hauria pogut anar-me’n a un altre planeta i hauria continuat pensant tot el dia en el que havia passat. Ho havia d’encarar. Molta gent em deia que marxés de casa, però era com dir-me que fugís d’una cosa de la qual no podia fugir. M’hauria agradat poder-ho oblidar, però això és impossible. Sentia una gran desesperació i no veia cap sortida. Em sentia també molt sol, perquè ningú podia entendre el dolor que sentia. Quedar-me en aquella casa era quedar-me en el meu entorn. En aquella casa no tan sols hi havia hagut dolor, també hi havia hagut felicitat. 

Explica que no és el dolor d’una simple pèrdua, perquè és un dolor brut, un laberint.

— La majoria d’adults hem sentit alguna vegada un dolor punyent per la pèrdua d’algú a qui estimàvem molt. I és terrible perquè aquella persona era fonamental per a nosaltres i, de sobte, ja no hi és. Però quan la persona que se'n va ho fa perquè ho escull, és un dolor brut. Es barreja amb la culpa, el penediment. Et qüestiones tot el dia sobre allò que hauries pogut dir o fer. Hi ha també ràbia. Són molts sentiments barrejats amb el dolor de la pèrdua. 

Va buscar llibres, grups d’ajuda, recursos... No va trobar res?

— Això va passar el 1998 i en aquella època pràcticament ningú se n’ocupava. Tampoc vaig fer un Google ni vaig buscar grups de suport o d’ajuda. Quan parlava amb psicòlegs, no trobava especialistes en aquest tema. No hi havia associacions. Ara tot això ha canviat, perquè alguns supervivents han creat associacions i finalment hi ha psicòlegs especialistes. A Itàlia, però, tot són iniciatives de la societat civil, no és que hi hagi un pla nacional o polítiques d’ajuda. L’any passat em van convidar al Congrés Internacional sobre el Suïcidi que es va fer a la Universitat de Sapienza (Roma). Em deien que són sempre els mateixos psiquiatres. Són pocs els que hi treballen, però és un tema que afecta molta gent. 

És un tema tabú?

— Sí, totalment. Ho és perquè no se’n parla enlloc. Quan hi va haver la covid, sortia pertot arreu. Hi ha hagut programes especials sobre problemes alimentaris, el càncer... No hi ha programes especials sobre el suïcidi, no surt enlloc. És absurd que no es parli mai de suïcidi. No té cap sentit i genera un problema, perquè no se’n sap parlar, no es disposa de les paraules. Quan expliques que una persona que estimaves s’ha suïcidat, la reacció més habitual de l'altre és no saber què dir. Tenen molta por de ferir-te i fer servir paraules inadequades. En les presentacions que he fet a Itàlia, m’han explicat moltes històries, com la d’una persona a qui se li havia suïcidat el nebot i no n’havia parlat mai amb la seva germana. Tampoc una dona amb el seu marit, a qui se li havia suïcidat un fill d’una relació anterior. Imagina com això pot afectar una família. Venen i em pregunten què han de dir. Jo no soc psicòleg, soc escriptor. He explicat la meva experiència. A vegades els dic que a vegades no és tant dir coses com escoltar. Deixar que expliquin el seu dolor, que tinguin algú en qui poder confiar, ja és molt. 

Diu que ha fet el recorregut que li tocava fer. On l’ha portat aquest recorregut?

— Al llibre. I després hi ha un altre recorregut que he fet després que sortís el llibre. Escriure és el meu recorregut individual, l’altre és col·lectiu. He conegut moltíssimes persones i m’han escrit centenars de cartes. He anat a moltíssimes presentacions. A Itàlia va sortir el 2023 i encara estic fent presentacions. A les presentacions, a vegades, persones del públic expliquen la seva experiència. Algunes ho expliquen per primera vegada. Ho fan perquè senten que estan en un entorn on ho poden fer.

Més que intentar respondre per què es va penjar, recorda la història d’amor que va viure.

— És exactament així. Un dels problemes que té el suïcidi és que és com un forat negre que ho xucla tot. Només penses en això, però la persona que s'ha suïcidat no és només el seu suïcidi. Encasellar una persona en aquest últim gest, el suïcidi, és injust. Per a mi va ser important treure totes les vivències, perquè volia que sortís com una persona tridimensional. No és tan sols la persona que es va suïcidar. És tot el que era abans i la felicitat que hi havia. Hi ha molt a recordar. Les preguntes que mai tindran resposta són una de les herències més difícils de gestionar per a un supervivent. Són preguntes que no pots fer al suïcida i, per tant, no en tindràs la resposta. 

En aquest sentit, vostè va voler parlar amb el fill de l’S. perquè volia explicar-li que el seu pare l’estimava moltíssim.

— No sé ni com vaig tenir prou lucidesa per fer-ho, perquè en aquella època estava molt malament, però vaig pensar que si jo ho estava, com devia estar aquell nen? Era molt jove i podia pensar que el pare l’havia abandonat perquè ja no li importava. Jo havia viscut amb el seu pare durant set anys i sabia que el seu fill era la cosa més important del món per a ell. Volia fer-li saber això i que ell no tenia res a veure amb el que havia fet el pare. Em va donar les gràcies perquè després ho va poder veure d’una altra manera. 

S’ha hagut de defensar de les preguntes dels altres?

— Totes les preguntes són legítimes i l’únic límit que he posat són les preguntes personals sobre ell, no em sembla bé entrar en la seva vida privada. 

Fins a quin punt canvia la percepció de les coses un fet tan dramàtic?

— Canvia tot molt. Totes les experiències ens influeixen, però una de tan punyent... M’ha canviat molt, per exemple, el sentit de la vergonya. Ara soc més directe i més sincer, ja no em fa tanta por dir les coses. Penso que hi ha molta gent que té un dolor personal i que no sabem fins a quin punt està malament. Hauríem d’evitar els judicis superficials.  

L'ha ajudat, escriure el llibre?

— No ha estat terapèutic, perquè ja vaig fer teràpia quan la vaig necessitar i és una cosa que fas per a tu mateix. Aquest llibre és per als altres. Durant vint-i-dos anys vaig ser incapaç d’escriure ni una sola línia. Al cap només hi tenia una escena, sempre la mateixa. Però quan finalment el vaig poder escriure, va sortir tot de cop. 

Mai diu el seu nom, només li posa una lletra, la S.

— El que importa són els fets, no com es deia. De fet, hi ha poques descripcions físiques, no hi ha noms ni de ciutats ni de llocs. Crec que he dit només el que era necessari, per respecte a ell. El fet que el llibre estigui escrit amb capítols breus m’ha ajudat a fer que sigui més sobri i a no a fer pornografia del dolor.

Potser per la distància, van passar vint-i-dos anys, no se’l veu enfadat. 

— Ara ja no ho estic. Però he passat per la fase de la ràbia i la desesperació. Fins i tot, l’odi. Crec que aprens a conviure amb el fet que aquesta tragèdia forma part de la teva vida. Arriba un punt en què et plantes perquè només tens dues alternatives. O sucumbeixes al dolor o reacciones. Al final, deixes de combatre aquest dolor i l’abraces.