El Mediterrani a la boca, l’última llevantada, la vida dels joves

El vinàs d’avui, un macabeu del massís del Garraf, està fet per un mestre i un alumne. L’alumne és molt jove, Jaume Colet, i el mestre no pas vell, Miquel Medall. És per això que el vi es diu Mestratge, Massís del Garraf. Per entendre’l, hem d’anar, com sempre, als orígens.

El pare d’en Jaume va “tornar” als orígens el 2006. Va començar amb uns escumosos que m’agraden moltíssim i a preus que no superen els 15 euros. L’avi, que havia fet vi a granel tota la vida, es va veure obligat a vendre les terres i a anar a treballar de jornaler a una gran casa d’escumosos. El fill, pare d’en Jaume, era un nen quan tot això va passar. I als quaranta anys, pensant que havia “perdut la cultura del vi”, hi va tornar. Gràcies a això tenim aquests escumosos (l’Audaç, l’Origen, el Candent...).

El nostre jove estudia a l’escola d’enologia d’Espiells. Vol anar a l’arrel, que és la vinya. Però són al centre de Sant Sadurní, i, a la capital del cava, la normativa (que entenem) és difícil. Fins al 2021, si no estaves adscrit a l’antic règim d’urbanisme no podies entrar raïm al celler pel centre del poble. Això passa a Sant Sadurní, però a altres llocs, com Porrera, no; els admirats amics del Celler Vall Llach són al centre del poble i la mànega travessa la plaça (de la mateixa manera que la mànega del camió de la cervesa travessa les places per abastir els pubs). Només Recaredo, Mestres i Blancher (admirats, tots ells, per aquesta autora) han tingut dret a fer-ho, per raons històriques.

Per tant, el seu professor —i ara soci— li obre les portes. Li deixa un espai per elaborar, per fer el que sempre ha volgut fer. Li dona suport tècnic. Ell “volia fer vins identitaris i per això buscava subzones”. I amb aquest vi d’avui han buscat i trobat l’expressió del macabeu. I l’han buscat al Garraf. Els sòls del Garraf, ja sigui vinya jove, vella o de mitjana edat, saben donar frescor, tensió, i això és pel PH baix. La part propera al mar aporta la salinitat, sembla mentida, que considero la part més màgica d’aquest vi, aquesta idea del Mediterrani a la boca. Estic segura que quan el tastin ho entendran molt bé. Estem parlant d’un vi superdirecte. Escrivint, ara mateix, estic fent un Pavlov: salivo sense voler.

Joves a favor de la vida

En Jaume —i no puc deixar de dir-ho— forma part d’un col·lectiu: Vida Penedès. Dinou cellers, duts per joves, que tenen ganes de canviar la manera de fer les coses al territori on viuen. Només pretenen “posar inquietuds sobre la taula”, mirar els reptes als ulls: el canvi climàtic, per exemple. “No anem en contra de res, no volem fer una nova D.O. Penedès, la gent jove no volem fer la guerra”.

I el cas és que quan dius que tens a les mans l’ampolla d’un celler “de joves”, en què penses, sense voler? En vi “natural”. Què li preguntes a un jove? “Fas brisat? Ancestral?” El projecte que avui els proposo no és d’aquest estil. I no em canso de repetir-ho: a mi m’agraden tots els estils, com amb els llibres. Puc passar de Dickens a Amélie Nothomb. El vi que tenim avui a la copa s’emmiralla o s’agermana, ho dic per entendre’ns, amb cellers (admirats per aquesta dona) com Pardas o Mas Comtal.

L’anyada que teniu a les mans és la de l'última llevantada que recordem a Catalunya. La destaparia un dia que volgués fer peix a la brasa. Ah, sí, aquesta pelleta torrada, socarradeta, aquest fum, la sal i l’oli són tan amics d’aquest vi...! Peix a la brasa i mestratge per als amics. Quin luxe.